Vicenç París Albiol

Per  Elionor Sellés Vidal

Va néixer a Barcelona l’11 d’abril de 1938 en una família de pescadors i en plena guerra civil. El pare, militant actiu de la CNT, va marxar a l’exili en 1939 i va tornar en 1944 essent empresonat a la Model. Les dificultats polítiques i econòmiques de la família no van destorbar gaire una infància feliç que va transcorre a la vora de les platges de la Barceloneta. La família i l’ambient del barri, mariner i de tradició anarquista, va fer que es socialitzés de manera natural en l’antifranquisme cosa que quan encara era un nen el va fer participar en una petita reivindicació de barri –una piscina popular i gratuïta per a tothom- que va requerir l’atenció dels jerarques de La Falange. Més endavant, i amb una major consciència, va acudir a la Plaça de Catalunya, advertit per Ràdio Pirenaica, amb motiu de l’u de maig.

Als tretze anys començà a treballar de botones a Manufacturas Erika, una empresa situada a les rodalies del barri on havia nascut. De nit va estudiar comerç la qual cosa el permeté entrar d’administratiu a Ingar, una empresa dedicada a la construcció. Al cap d’un temps d’estar en aquesta empresa i una vegada familiaritzat amb els companys, va sorgir de manera espontània entre dos o tres amics la possibilitat de presentar-se a les eleccions sindicals de 1963. L’empresa amenaçava amb un expedient de crisi i llavors es va veure que aconseguint un lloc en la representació sindical tal vegada es tingués més força davant l’eventualitat de ser acomiadats. Van connectar amb els treballadors de l’obra i això permeté que els diferents sectors de l’empresa estiguessin units davant l’inevitable expedient de crisi. D’ençà que fou escollit enllaç sindical, va participar en assemblees provincials del ram de la construcció en les que va començar a veure que hi havia treballadors que mantenien un fort enfrontament amb els jerarques del sindicat vertical i que la seva actitud era alguna cosa més que una posició disconforme amb el sindicat vertical.

En 1970 entrà a treballar a la Hounter-Douglas de Sant Feliu de Llobregat i tot seguit connectà amb Bandera Roja. Allí inicià els primers passos de militant actiu començant per petites reivindicacions com ara la millora del servei de menjador. A poc a poc es va anar articulant un nucli de Comissions Obreres que es va posar al capdavant de reivindicacions més importants com ara la negociació d’un conveni d’empresa. Malgrat no posseir representació sindical, les Comissions Obreres de Hounter-Dougles van establir una comissió negociadora que va ser capaç de reordenar la política salarial de l’empresa. Resultat d’aquesta tasca fou que en 1975 fos escollit jurat d’empresa amb un gran nombre de vots. En aquella etapa Vicenç París i els seus companys van aconseguir millorar notablement les condicions de treball i, el que era més important, van obtenir un pes i un reconeixement que els va fer imprescindibles per la bona marxa de l’empresa. Com a resultat d’aquest treball, la Hounter-Douglas es va convertir en una referència a Sant Feliu de Llobregat i en capdavantera de la localitat en tots els moviments que es van produir a la comarca. Així, Vicenç va participar activament a les vagues generals de la comarca de 1974 i 1976, representant Sant Feliu tan en les comissions de delegats com en les grans assemblees que es van produir.

Quan Comissions Obreres va poder organitzar-se legalment, Vicenç París passà a formar part de l’executiva comarcal del sindicat ocupant-se, entre d’altres responsabilitats, de la secretaria comarcal d’organització. També, i com a resultat del seu compromís polític, va formar part de la candidatura del PSUC a les primeres eleccions municipals democràtiques de Sant Feliu de Llobregat. Allí ocupà la regiduria de Treball, Indústria i Comerç, càrrec que ocupà només un any degut a la forta incompatibilitat que li representava haver de simultanejar les dues responsabilitats, la sindical i la municipal.

Igual que molts d’altres, Vicenç París no era originari de la comarca, però a través de la participació en el moviment obrer va arrelar en un indret que destacava per la dispersió dels nuclis urbans i la falta d’articulació comarcal. Les lluites obreres del Baix Llobregat de finals dels seixanta i de principi dels setanta, no només van ser cabdals per la millora de les condicions de treball i decisives en la lluita política antifranquista, sinó que per a la comarca van representar l’establiment d’una cohesió interna i la creació d’uns lligams que a la fi s’han revelat com un dels principals elements vertebradors del territori. Vicenç ho explica d’aquesta manera:

Nosaltres, els de Comissions Obreres, manàvem a la comarca, el governador civil era més important que nosaltres, però nosaltres ens relacionàvem amb molta gent. No és que influíssim personalment, però teníem lligams, arrels, de tot arreu. Jo, per exemple, venint de Barcelona, vaig arribar a tenir un sentiment comarcal. A Barcelona no tenia sentiment de pertànyer a cap lloc. En realitat no el tenia perquè Barcelona és un monstre i bé, jo era d’allí i ja en tenia prou. Però aquí sí que vaig tenir sentiments. Per què? Perquè creia que jo també l’havia creat aquesta comarca, perquè, bé, la comarca ve de molt enllà, però la veritat és que de comarca després del franquisme no n’hi havia. Arran del moviment obrer es va anar estructurant tot això.