Ramon Rulo i Bargalló
Segons el
que he sabut d’ençà de la meva presa de consciència, lo gener de
D’aquells temps me’n recordo de la foscor, bombetes de 15 wats als carrers, del fred, de la por, sobretot de la por, ja que el 1948 vaig veure com s’enduïen mon pare emmanillat després d’escorcollar la casa: quadres, matalassos, armaris… Jo que aleshores tenia 8 anys no entenia res. De cop i volta la casa s’omplenà d’homes amb gavardina que s’endugueren mon pare per tancar-lo a la presó. Per idees, deien uns, per política, comentaven d’altres. Aquests eren els comentaris de la gent del carrer per referir-se als que “agafaven”.
En Ramon Bargalló Rom i Na Cinta Sabater Cañigueral, els meus avis paterns, tenien una paradeta al mercat de Cornellà de fruita. Mercès a aquest modus vivendi vàrem poder sobreviure tots ja que al tancar el pare quedàrem sense cap mena d’ajut.
Sis mesos més tard, en lliurar mon avi tres mil pessetes de fiança, mon pare sortí al carrer en llibertat condicional.
A Vilanova i la Geltrú on vivia la meva àvia paterna fou l’encontre amb mon pare de mon germà i meu, que hi havíem anat abans. Descriure la joia del que va suposar recuperar lo pare no és fàcil d’imaginar, però aquesta bona nova, malgrat tot fou breu. Al pare li varen aplicar la llei del que llavors es deia lo pacte de la fam: surt al carrer, però ningú no et donarà feina. Mon pare havia estat un temps de llister a l’empresa de Bartomeu Ribas i Palau, dedicada a la construcció. D’ençà el seu empresonament en fou acomiadat. A l’entorn de dos anys més tard, i per les gestions de mon avi Ramon, readmès però com a peó.
Romanent a la Model lo cap de família, Lola Bargalló, ma mare, angoixada per la situació, va anar a parlar amb qui en aquell temps era professor de les aleshores anomenades Escoles Nacionals de la Rambla a Cornellà, en Joan Roquet i Vilar. Després d’haver-la escoltat li digué que no s’amoïnés, que mentre durés la situació no havia de partir per les despeses que generava la formació de mon germà i la meva, costos que incloïen les hores que en aquell temps se’n deia de repàs. Vull recordar aquell home, republicà, bon referent i millor persona. D’aquell tram negre de la meva vida en vaig prendre bona nota ja que això no s’oblida mai.
Tenia dotze anys quan em vaig incorporar al món del treball. Fou al taller del Sanglas. La tasca, una comanda de corrons que calia per a la maquinària d’una empresa del tèxtil. Com que feia l’horari de les 6 a les 14, aprofitava les tardes per anar a l’escola a recuperar.
Quan es varen lliurar els darrers corrons de la comanda vaig anar al peix, de camàlic amb la Maria. Tinc memòria que baixava amb lo carretó carregat de gel per conservar el peix. Abans es feia així. De la fàbrica del gel fins al mercat antic del centre era el recorregut habitual.
Més tard amb el Massana em vaig estrenar com a aprenent de lampista electricista, quan no havia fet els 14 anys, traginant peces de plom amb un pes d’uns vint quilos o més a distàncies de més d’un quilòmetre. El transport es feia tot a peu sense cap mena de vehicle, traginant la caixa d’eines dels operaris que pesava lo seu.
L’1 de setembre de 1954 em vaig incorporar al taller d’aprenents de Siemens per tal de rebre la instrucció primària prèvia. Sis mesos més tard, i per haver-ho sol.licitat, vaig ser traslladat a la secció d’instal.lacions elèctriques com a aprenent amb jornada partida, de tres quarts de vuit fins a les tretze, i de les catorze hores quinze minuts a les divuit hores i deu minuts, que sortíem disparats per agafar el tren fins a Sants, i d’ací fins a l’Escola del Treball a peu, on estudiàvem Oficialia i Mestratge d’oficis.
Atenent a uns saborosos contractes, l’any 1959 vàrem eixir envers Astano, O Ferrol, contractats per Macosa, Barcelona, València, per un muntatge de quatre ponts grua i vuit pòrtics. Aparegueren dos companys i jo per incorporar-nos.
Lo temps a Siemens havia estat dolç, sense traumes. Ara però, després d’entrar en aquell món, t’adones de quin és el seu “taló d’Aquil.les” quan comença a morir la gent. En un assaig per verificar la resistència a màxima càrrega i màxim alcanç d’una grua pòrtic, els cargols que unien la part superior amb la del pòrtic quedaren literalment segats. Per aquestes circumstàncies caigué lo mòdul-cabina amb lo pic cap endavant. Poc després es decantà sobre la banda dreta. Com a resultat de l’accident moriren dos companys, apart dels que resultaren ferits.
No feia ni tres mesos que un soldador havia mort electrocutat en tocar amb el front una línia de 380 volts que de tan baixa hi tenia accés amb lo cap a peu dret.
Segons el que es va dir, les grues havien estat projectades i disssenyades a Espanya, inspirades en un model japonès.
Dies després del segon i greu accident, morí en caure de més de 40 metres, un mecànic que treballava en la base del con invertit.
D’accidents n’hi ha hagut sempre, però les condicions precàries d’aleshores i la manca de seguretat estaven presents a totes hores.
Tot i sent per accident la causa de les morts, les prestacions econòmiques eren de misèria i companyia. De tota aquella tràgica tragèdia, anavem arxivant el que quedava.
Els morts resten morts!
Dues companyies i dos muntatges per anar al capdavall a aterrar a una factoria que amb el temps esdevindria famosa, ubicada a l’Almeda de Cornellà. S’anomenava Laminados y Forjados de Hierros y Aceros, S.A. abreviat LAFORSA, com a oficial de primera electricista. Lo sis d’agost de 1964 em vaig incorporar al que seria per als propers divuit anys següents el sou i feina, sense oblidar els moments de trascendència i política que van suposar aquells temps de transició i de canvis.
Caldrien molt fulls i molta tinta per consignar tants moments de por i d’angoixa, de lluita, de joia i de triomf.
Lo 1966, després dels requisists de rigor, vaig ser elegit Jurat d’empresa pels qualificats.
Un pic que ho has estat, et planteges: I ara, què cal fer?
LAFORSA fou concebuda entre altres raons per ajudar la manca de ferro que es produí en la dècada del 1960-1970, quan lo país es posava en marxa. Pels horaris, tres torns de matí, tarda i nit, a més d’un torn central al matí i tarda. No era en aquell temps un model pel que feia a serveis de menjador, vestuaris i d’altres prestacions. Amb tot això, més alguns escrits reivindicatius, ja vàrem tenir coses a fer.
Com a fets trascendentals en què un pren consciència, me’n recordo de qui en aquell temps ja destacava. Era el Ruiz, que aleshores pertanyia a la plantilla de Rockwell Cerdans, al terme de Gavà. Aquell company ja ens informava de la seva situació i demanava la nostra solidaritat.
Hom pensa que la solidaritat és la clau per generar l’energia i la força que els cal als més febles individualment, perquè la classe treballadora en genreral, si no s’uneix, té molt poc a dir i a fer. Cal afegir un altre aspecte fonamental: la supervivencia, ja que en esclatar una situació conflictiva greu, la tendència pel que fa als elements reprimidors consisteix en escapçar els dirigents, caps, líders i màxims responsables.
Davant d’aquests perills cal habilitar els mitjans de manera que, quan comencin els hipotètics empresonaments hagin estat previstos i a punt els elements necessaris per evitar un possible trencament dels lligams essencials, cosa que podria significar la debacle. Tampoc ens convé l’excés de protagonisme, perquè tenim el perill de convertir els elements necessaris en imprescindibles, cosa que no convé a ningú.
Si agafem un bocí de carn o peix, el posem a un cubell ple d’aigua neta i en fem un control microscòpic, observarem que en poc temps l’aigua s’haurà infectat. A l’escola sindical verticalista on hi hagué gent de la branca tèxtil, ram de l’aigua, metall, fusta, etc, llevat dels que passaven olímpicament, molts ens anàvem contagiant. La vida i el Baix Llobregat foren una magnífica acadèmia de lluita i reivindicacions constants i permanents. Lluitadors i lluitadores esforçats i incansables que visquérem amb les mateixes esperances i somnis. Cada lluita, cada acció o experiència ens dugueren al mateix estat a milers de persones més o menys conscients de pertànyer a una classe, la treballadora.
La gent també s’interessà i consciencià quan veien mitjançant els convenis, sobretot quan eren reivinduicats i conquerits, les millores aconseguides.
Ara, quan arribà el vessament del Llobregat a la primera vaga de LAFORSA, els treballadors, com en una premonició, van enfortint-se preparant-se per a la gran lluita propera.
Quan en Santiago Domínguez Ontoria que vingué de Santo Domingo per a fer-se càrrec de la gerència de LAFORSA ens va comunicar les intencions de la Direcció en el sentit de fer grans reformes a la laminació, li vàrem dir que fes el que considerés més convenient, però que ens respectés el promig individual corresponent de prima a la producció. A LAFORSA el personal de torn i d’altres percebíem en funció de la categoria professional i el lloc que ocupàvem en l’organigrama, una quantitat en concepte de prima a la producció en funció del ferro produït. Aquestes quantitats suposaven al voltant del 40% de les nòmines salarials individuals. Per aquesta raó hi havia l’interès general que tot funcionés bé. Però no va ser possible. En acabar les obres i després de dies, setmanes de força proves i més proves amb resultats poc sartisfactoris, es generaren tibantors fins a nivells insuportables i esclatà el conflicte!
Una ordre, una resposta més mal que ben entesa, i vingué l’acomiadament: en Sòria al carrer!. La resposta fou instantània. A LAFORSA els treballadors no estàvem disposats a tolerar una injustícia com aquella i el Calvari s’inicià.
En pocs dies vingueren els primers acomiadaments i les llistes negres, les cartes per dividir voluntats, les típiques purgues capitalistes.
Passà lo temps. Lo cabdill que està malalt, el Cisco es mor i entra el Rei. Els treballadors de LAFORSA s’adonen que la cosa s’allarga, que els de dalt volen fer rodar caps, sona l’alarma. Cal moure’s, són dos-cents al carrer, les barbes comencen a créixer, la roba de treball serà l’úniforme de combat i comencen la tasca informativa, que la gent sàpiga el que passa, que el poble s’assabenti del que està succeint. Universitats, col.legis, diaris, empreses. Solidaritat, ens cal ajut. El conflicte s’allarga i la butxaca s’escura. I arriben els ajuts, fins i tot divisa estrangera, 5000 corones que els suecs ens fan arribar. Aguanta força i LAFORSA aguanta!, resisteix força i LAFORÇA resisteix! Ara anem al Bisbat i a Montserrat amb l’Abat. Començo a filmar, i vaig filmar!
Per estar al dia del que passa ens veiem cada dia al Sindicat de Cornellà: Rulo, date el paseillo! I els expliques quelcom que els aixequi la moral. Arribà Nadal i a casa nostra on els nostres fills i dones pateixen com nosaltres: angoixes i misèries, vénen els torrons, la moral és alta, la moral no s’amolla.
A la Cavalcada dels Reis hi anem pacíficament, els de LAFORSA acompanyant els Reis. De sobte vénen els grisos! No duien carbó ni joguines, però portaven llenya i la van repartir a dojo, fins que es quedaren a gust.
Malgrat tot la lluita es manté, LAFORSA aguanta i aguanta.
Ara, al Parc de les Aigües de Cornellà, tots els participants, gent del Baix Llobregat, gent del poble, voluntària i generosament contribueixen econòmicament. Música, sardanes i el Rulo que els cantà; “La marieta de la samarreta estreta”, un èxit. LAFORSA amb el poble i el poble amb LAFORSA. Jornada eterna, inoblidable, històrica.
I altre cop es torna a repetir una altra jornada entranyable. Ara en un cinema a Sant Ildefons, on rebem la solidaritat d’uns músics joves del País Basc. Magnífic. El lloc ple de gom a gom, la gent aplaudint i cridant FORSA, FORSA! Fou apoteòsic.
Dies més tard prenem la gran decisió, tancar-nos a l’Església Parroquial de Santa Maria de Cornellà: els homes al Temple! Les dones es posen el nostre uniforme de combat, surten al carrer. De moment tot resta tranquil, temps que les dones aprofiten per passar-nos queviures i begudes. La nit és freda i entren termos amb cafè calent, cosa que s’agraeix. Comença un altre dia. A mesura que avança, van reforçant la vigilància a les dones, ja no les deixen apropar-se, però elles no s’arronsen. Mantingueren lo subministrament. Després hi hagué una notable concentració dels antidisturbis. De sobte carreguen amb contundència, la gent es retira. Encapçalant un grup que s’ha reunificat, les dones, magnífiques!, van cap al Sindicat.
Lo gener de 1976, com qualsevol altre, es feia fosc ben aviat. Del Campanar veiérem com aporregaven anònims companys i companyes que havien vingut a manifestar la seva solidaritat amb LAFORSA. Jo anava filmant.
Al voltant de la una de l’endemà, la policia ens va desallotjar. Un grup al carrer cridava enrabiat: FORSA!, FORSA!, FORSA!, FORSA!.
Les negociacions es mantenien . Com sempre volien tallar colls.
Finalment, tips ,emprenyats i fastiguejats ,la gent saltà i esclatà la vaga general: dels porrons d’Abrera, Martorell, Castellbisbal, Molins, Sant Feliu, Sant Joan, Esplugues, Sant Just, Sant Boi, Viladecans, Gavà, Prat i Cornellà… molts i moltes deixaren els tallers, fàbriques de tota mena, posant en perill llurs llocs de treball, i s’incorporaren a la protesta per les llibertats democràtiques i contra les injustícies. La gent es mogué d’un cantó a l’altre, amunt i avall, en manifestació permanent. Després al Sindicat on es parlà i es cooordinà l’eslògan que sempre ha estat amb LAFORSA: Readmissió!
Aprofito per anar filmant. La Derbi 49cc em permetia moure’m al meu gust del cap d’amunt al cap d’avall esquivant els entrebancs. Al bell mig del conflicte es convocà una gran marxa a peu del Baix Llobregat al Govern Civil.
A la vaga es calcula una participació de més de 60.000 persones que en posar-se a caminar ens convidava a la reflexió: era gent de tota mena i condició, gent treballadora com nosaltres disposats a lluitar amb nosaltres perquè la situació dels treballadors i de la societat en general millorés. Per això ara venien a oferir-nos el seu suport. Quant d’altruisme!, com es pot pagar un deute tan immens, una hipoteca que ens compromet per sempre?
Milers i milers d’homes i dones trepitjaven ferm el terra envers lo seu destí: arribar fins a Colom i arribar plegats fins al Govern Civil. De bon matí ja m’havia traslladat al Barri d’Almeda per filmar unes seqüències les quals intuïa interessants . En acabar, vaig anar al sindicat i tot seguit cap a Barcelona per Esplugues. En arribar al pont d’aquesta localitat, la G.C. havia barrat lo pas, cosa que m’obligà a fer un tomb i eixir a l’altra banda, on camuflat vaig treure una seqüència del bloqueig i vaig anar fent camí, rumiant sobre qüestions diverses. Se’m va ocórrer de pujar a Colom, on des del seu mirador podria rodar una bona perspectiva, però no va ser possible, la “repressora” a cavall va fer anar endarrera els companys que volien arribar al seu objectiu. En aquest punt cal fer menció dels qui, barrats, hagueren de modificar la ruta per torrents i camins de mala mort, elles especialment amb calçat poc adequat, arribaren amb los peus sagnant.
Malgrat tot l’esforç amb totes les pàgines per escriure d’aquells herois, s’imposà finalment una retirada estratègica. De bell nou calia un pas enrera per no cremar reserves, FORSA aguanta! FORSA resisteix!.
Però el cansament comença a evidenciar-se, especialment en quedar-nos sols. De sobte noves propostes, fortes sancions, de tres i sis mesos de feina i sou, però sense acomiadar ningú, proposta que s’acceptà.
Passat lo temps ens queden els records dels que ja no estan entre nosaltres. Voldria dedicar-los un emocionat record a tots ells. Sempre me’n recordaré d’aquella èpica vaga on es vessà tanta generositat, altruisme i solidaritat.
Si m’ho permeteu i abans de cloure ,voldria fer un crit que ha de ser prova perenne per a tothom : Visca la classe treballadora!
Ramon Rulo i Bargalló, després de treballar 24 anys a Formació Professional com a professor Tècnic d’Electricitat, roman feliçment jubilat entremig de trastos vells i llibres confiant a trigar força temps per descansar en la pau del Senyor.