Pere Caldas i Ibañez

Quan vaig trepitjar Cornellà per primera vegada tenia 21 anys. Era setembre de 1970 i ja nome'n mogué els 10 anys següents. Era l'època de la vidaen què un esfa plenament adult. El que vaig viure hoconsidero tant important, que ara no em puc imaginar a mi mateix sense l' “experiència Baix Llobregat”.

Abans del Baix Llobregat: Família sabadellenca i Lluita Universitària
Havia nascut a Sabadell el desembre de 1948. El pare feia deprofessor adjunt a l' Escola de Comerç, a l' Escolad'Arts i Oficis i allà on calgués, en jornades de 12 hores, i més, era la postguerra. La mare havia treballat d' administrativades dels 16 anys fins que es casà. Els avis ja havien mort i a casa vivia amb les dues àvies i una germana de la meva mare.
El meu pare, orfe de molt petit, pertanyia a unafamília petit burgesa de Barcelona que “anava a menys”. La seva joventut de batxiller, laica però poc inclinada als valors del republicanisme d'esquerres, es veié truncada per la Guerra Civil: fou mobilitzat a latristament famosa “Lleva del Biberó”. Poc abans d' acabar la guerra, quan es trenca el front del Segre, elfan presoner.
Malgrat no tenir antecedents polítics, ésreclòs a diversos camps de concentració i després de passar un hivern al de Miranda deEbro, el Cos Mèdic recomana que si no té antecedents ni denúncies,surti del camp per quepugui morir a casa, encara no té 20 anys. Quan arriba a Barcelona, l' àvia malven tot el patrimoni acanvi de menjar, medicines decontraban i atencions mèdiques, però aconsegueix salvar el fill.
Al cap de 3 anys, el pare ja havia acabat Magisteri i trobà feina deprofessor a l' Acadèmia Cots de Sabadell. Una de les alumnes era la meva mare.
La mare, tant per part del pare d' origenalacantí com de la mare sabadellenca de soca-rrel, era republicana i d' unafamíliaque tots estaven vinculats al Front Popular:  a Sabadell tenia tiets de la CNT-FAI, d' Esquerra Republicana, cosins delPSUC, el pare afiliat a la UGT i membre de L' Associació Catalana de Concerts de Pau Casals, aPenàliga (prop d'Alcoi) el tio Andrés, militant del PCE, es Jutge Popular durant la guerra civil....
Així doncs, no vaig percebre larepressió franquista directa contra els membres de casa meva.Peròdes que tinc ús deraó, sabia que hi havia unaRepressió en majúscules isotsratllat... l' aire que es respirava era de supervivents entre els perdedors.
L' àvia materna i la mare eren bones narradores i els dissabtes, mentre feinejaven o quan s' assentaven per repassar la roba, sovint es posaven a recordar coses de la guerra o de la república i si no, era jo qui les preguntava. Transmissió oral, directa, viva, d' uns anys passats que m' atreien i emocionaven, carregats de sofriment però també d' esperança iheroisme.
Abans d' anar a escola, vaig aprendre a llegir a casa en català. L' ensenyança primària la vaig fer al col·legi Nostra Llar, que regentava en Josep Vall: ex militant delPOUM de Sabadell que s' escapà per pèls de la “checa” delPSUC i després de la presó franquista. Al mateix col·legi, hi havia un jove professor: l' Isidre Creus, militant actiu delPSUC ja als durs anys 60. (Quan la Democràcia, fou Regidor de Cultura pelPSUC a gairebe totes les legislaturesde l'Alcalde Farrés). Aquest col·legi funcionà inicialment sota la “cobertura” del títol de “Maestro Nacional” del meu pare.
D' una forma quasi natural,a l'acabar el batxiller em vaig encaminar cap a l' Universitat. Mentres, lafamília sobre la base de seguir el meu pare treballant 12 hores i muntar unaacadèmia particular,haviaprogressateconòmicament. Així als 60's, lafamília entrava alegrement a la modernitat estrenant “un Seat 600”. Les alegries dels 60 s' enfosquiren de cop quan el pare en un any sofrí 2 infarts, elsegon, fortíssim, que l' obligà a replantejar-se la frenètica activitat laboral...
No es gens estrany que a la Universitat comencés a anar a totes lesAssemblees i manifestacions que es convocaven. Així, abans de pertànyer a cap grup clandestí o cap organitzacióhaviapassat calladament  un mes amb un braçimmobilitzat per la pallissa rebuda alvoler “aguantar eltipus” en una manifestació.
Més endavant,participo a  reunions de Comissions d' Estudiants Socialistes organització laxa i efímera, marcada per la Revolta del maig del 68 a França.Criticàvem alPSUC la seva política de “imposar espais de llibertat” per que tots els dirigents acabaven a la presó i defensàvem el tàndem Assemblees obertes-Accions Directes clandestines.
Les ocupacions de les càtedres més marcadament feixistes, els atacs contundents amb pintura als catedràtics més persistents, les assemblees icartellades durant els darrers mesos de l' any 1968, culminen el gener de 1969 en l' Assalt al Rectorat (expulsió física del Rector, defenestració d' un bust delGeneralísimo i esquinçament de la banderaespanyola). A la mateixa tarda dels fets, malgrat l' increment policial pels volts de la Plaça Universitat, jo no era conscientque la meva vida estava a punt de quedar marcada per forces anys.
Efectivament, la reacció del Franquisme fou contundent: Estat d' Excepció a tot el territori durant 3 mesos, prorrogat 3mesos més en grau menys sever. Ràpidament vaig sospesar la situació: quan l' Assalt al Rectorat, ja a dins, vam veure el bust deFranco i alcomprovar que, malgrat el seu pes i solidesa, es podia moure, no ens ho pensarem més i entre 3 o 4 companys vam arrencar el bust i fent tentines el portarem fins la finestra per llençar-lo daltabaix.
Era evident que les mevesempremtes digitals havien quedat gravades en el bust. També podia suposar que no estava fitxat perla policia, ja que no m' havien detingut mai. Però havent-hi Estat d' Excepció el període normal de detenció de tres dies es convertia en indefinit (semblant al que passa endemocràcia si s' aplica la llei antiterrorista)... Podia haver-hi confessions forçades perla tortura i comprometedores...

Vida Clandestina
Va començarla meva vida clandestina. Quan es va acabar l' Estat d' Excepció jo ja sabia que la policia no em tenia fitxat, doncs no m' havien anat a detenir. Però també sabia que la Policia estava moltinteressada en identificar als autors de la defenestració.
Com que el franquisme no disposava de grans bases de dades informatitzades (com les que funcionen ara) era evident que jo en qualsevol lloc d' Espanya podia estar relativament tranquil excepte a l' Universitat de Barcelona on hi havia la possibilitat d' ésser identificat. Durant els 6 mesos que havia estat amagat, malgrat no pertànyer formalment a cap grup polític, jo sentia que era tot un militant antifranquista. Durant un mes, en un amagatall a Sant Celoni, vaig coincidir amb un altre estudiant barceloní, afable i simpàtic, queomplia les hores practicant incansable en una lona elàstica tot tipus de salts i cabrioles, era en Salvador Puig Antich.
No vaig seguir els passos de Puig Antich,però quasi. Com bastants dels que havíem dirigit i executat l' Assalt al Rectorat, vaigparticipar en ungrupuscle esquerranista (elPartido ComunistaRevolucionario) que s'autoproclamava “marxista leninista i dirigent de laclasse obrera” malgrat no hi hagués un sol treballador a les seves files. Des de la seva creació, no deixà de créixer la bogeria delsplantejaments i al cap d' un any, vaig decidir que ja en tenia prou. Abandono aquell grup sectari, procurant que tambého facin totes les persones que jo havia introduït. Era el mínim que podia fer. M' ho van voler fer pagar,acusant-me de “traïdor a la Revolució”: executen un segrest-apallissament del que vaig sortir quasiindemne al defensar-me com animal acorralat. L' experiènciasectària-esquerranista havia acabat. I de passada havia quedat vacunat contra els excessos ideològics tant sovint acompanyats de fanatisme dogmàtic i falta d' humanitat.
Però quedava quelcom important: un matrimoni. Un any abans, amb una  companya de militància, la Conxita Valls, visquérem la nostra primera  experiencia amorosa. Però la situació no evolucionà d' una forma natural: acabarem casant-nos per “mandat” de l' organització, “per esquilar” les respectives famílies, en particular la de Conxita. El parament del pis i tots els regals es  van reconvertir en diners per l' organització... 
Només es salvà el “pis de casats” al Passeig Maragall, un sobreàtic ambpossibles sortides pels terrats cap les cases del costat.Teníem doscoctels molotov autoinflamables, sempre preparats, arran de la porta, per dificultar l' entrada en cas d'assalt al pis i facilitar la fugida. De mobles no n' hi havia cap, ni llits, sols disposàvem de matalassets inflables. A cap document constava aquell domicili.
Allí vaig viure amb la Conxita Valls fins que a finals de 1973, quan ja havia nascut la nostra filla Eva, ens traslladàrem a Cornellà,  al barri de “la Satélite” (Sant Ildefons). Compartíem el pis amb en Ton Albes, company de militància des de l' Assalt al Rectorat, el que es coneixeria més endavant com “el Gordo de Bandera”jugaria un fort paper “entre bastidors” en la direcció política de les lluites del Baix Llobregat fins el 75, quan ja militant alPSUC, passà a ser responsable de la direcció política de SEAT i membre del Comité Central.
Acabat l' estiu del 70, jo ja sabia que m' havia lliurat del Servicio Militar Obligatorio, per la via de ser qualificat com inútil total degut a una suposada i ben fingida epilèpsia. Barrinava cap on orientar la meva vida, una cosasí que estava clara: havíem d' aconseguir diners per viure ja que estàvem pelats... podia reprendre el donar classes particulars però no em sentia massa motivat, per altre banda notenia captítol que m' avalés excepte el debatxiller superior que tampoc servia per massa... combinarfeinetes mal pagades i intentar acabar la carrera de Ciències Físiques?... tampoc m' atreia i a més no podia pas intentar-ho a Barcelona.
De fet, ja m' havia acostumat ala lluita contra el franquisme i em sentia empés a continuar d' una manera o altre. Aquests dubteses resolgueren de cop, de forma imprevista. Em vaig trobar casualment amb unexmilitantdelPCR , també havia abandonat aquellgrupuscle i entre diversos comentaris m'interesà particularment el que havia conegut una gent molt ferma de Cornellà, relacionada amb Comissions Obreres. Al diasegüentel vaig telefonar per que em facilités una trobada amb aquells coneguts de Comunitats Cristianes. S' obria una porta d' esperança: treballar per resoldrel'economia personal ial mateix temps militar contra el Règim franquista...no cal dir que també s' em plantejaven força incògnites, ja  que coneixia molt poc el món obrer...

Treballant a l'Industria. ElProcés de Burgos
La primera persona que vaig conéixer a Cornellà fou en Paco Arias treballador de la Pirelli. En Paco m' explicà que al Baix Llobregat malgrat les detencions de líders obrers, es mantenia activa una Coordinadora de Comissions Obreres. La majoria de membres eren militants comunistes delPSUC o molt propers, que havien sortit elegits representants sindicals a les darreres eleccions convocades pel Sindicat Oficial (Feixista), la resta eren militants cristians.
A aquella època hi havia plena ocupació, i en una setmana jatreballava en una fàbrica del metall de Cornellà:LAFORSA. Era unafoneria i laminadora metal·lúrgica dedicada a produir les barres d' aceramb què s' armen els encofrats. Les condicions de treball eren força rudes, quan sortia una colada del forn les fumarades esdevenien espectaculars i a l' hivern en pocs metres passaves dels 40º en el lloc de treball a la temperatura exterior per sota dels 10º, sobretot al torn de nit. Per ser el meus inicis com a treballador manual, “déu n' hido”.El contracte laboral de peó era eventual, per tres mesos.
Ràpidamentparticipo com delegat per LAFORSA a la Coordinadora de Comissions Obreres del Baix LL., allà coneixeré homes de gran vàlua com Paco Ruiz -dirigent comarcal del PSUC- , l' Antonio García de Siemens, en González de la Tuperin, en Márquez deEstanteríasMetálicas... i tants d' altres que malgrat lesdiscordancesideologicopolítiques exerciren durant els meus primers anys a la Comarca un veritable mestratge de sindicalisme...recordo també particularment a l' Estrada de Pirelli ja que érem els dosúnics membres nascuts a Catalunya...
Simultàniament em vaig integrar en un nucli revolucionari més polititzat i radicalitzat on coneca l'EmilioGarcia,Benigno Martínez, Joan N. García Nieto on combinem el coneixement de la Filosofia Marxista a través de cursets clandestins preparats pel jesuïta Garcia Nieto amb l' estudi de tot tipus de propostes encaminades al'agitació i propaganda de les idees revolucionàries. Aquest Nucli treballa bàsicament en algunes Associacions legals dels Barris de Cornellà sobretot al Centre Social Almeda, al Patronat Cultural Recreatiu, a l'Institut... i també al si de les CCOO buscant la complicitat i la captació de la gent més decidida, que normalment era bastant jove.
El franquisme havia preparat pel 3 de desembre de 1970 un Judicisumaríssim contra 16 persones acusades sota pena capital: depertanyer a ETA,de l'ajusticiament del cap de policia deBilbo i de la mort accidental d' un taxista. El Procés de Burgos, muntat com un escarment brutal per part d' un règim totalitari l' hi faltava veracitat jurídica i  oportunitat política. En comptes d' acoquinar la dissidència al règim, l' oposició democràtica “recollí el guant” i es programaren multitud d' actes:tencada d'intel·lectuals al Monestir de Montserrat, manifestacions, assemblees estudiantils... en primer lloc perdenunciar la falta d' autoritat legítima per part del franquisme per jutjar en un tribunal militar uns delictes civils i un cop coneguda la sentència de sis penes de mort i 752 anys de presó, encara augmentaren els argumentspels demòcrates...
Al Baix Llobregat, els capdavanters ens hi sumarem amb totes les nostres forces, però era evident que pel quefa al moviment obrer era una temàtica difícil. Quan les CCOO llençàrem una jornada de lluita, sols hi hagué accions remarcables on s' havia fet, de feia anys un treball sindical reivindicatiu ben fet i es disposava de líders ben reconeguts, com a la factoria Siemens i poques més. Jo, a LAFORSA, on sols portava 2 mesos treballant, em vaig limitar a fer una xerrada explicativa durant “el descans delbocadillo”. Intimament vaig agrair els comentaris d' un electricista de manteniment en RamónRulo que ajudaren a relaxar l' ambient i evitar que la resta de companys no espensesin que era un provocador. No m'estranyà gens, que 5 anys després, quan els treballadors deLAFORSA protagonitzaren una de les lluites sindicals més llargues i significatives de la democràcia, hi hagués enRulo entre els capdavanters.
Per altra cantó, amb els companys del nucli d' avantguarda ens disposarem a fer totes les accions d' agitació possibles: organitzar manifestacions molt preparades, i gens espontànies.Arrivàrem a donar cinc o més punts deconcentració diferents per confluir a una determinada hora a la manifestació, hi havia joves ambmotoretes que avisaven amb temps per poderdisoldre la mani, abans que arribés laguàrdia civil, d' aquesta maneraaconseguiem fer manis de 500 persones o més, evitant detencions i trompades, lo qual per carrers mitjanament estrets feia força patxoca. No cal ni parlar de pintades a les parets, pancartes a llocs estratègics, repartiment de pamflets, a ser possible a mà, donant la cara, sense passamuntanyes però amb la precaucióque ensintercanviàvem amb militants d' altres poblacions... Sempre mantinguérem una preocupació per evitar el martiri innecessari. Respecte els quadres que “dirigíem elgalliner" ens imposarem estrictes normes de funcionament clandestí. En resum, en aquella etapa de la lluita l' objectiu no era pas posar nerviós alRègim Franquistasinó demostrar a la població que la contestació i la reivindicació eren possibles, que hi havia gent que manifestàvem les nostres aspiracions sense que la repressió ens ho pogués impedir. Es tractava de perdre la por per poder després plantejar batalles més importants i serioses.

Les Inundacions de setembre del 71. Les “Comisiones de Barrios y Fábricas”
Un cop complerts els 3 mesos del contracte a LAFORSA, no m' el renovaren. Vaig trobar feina a la construcció dels pilars que aguanten l' autopista A-7 a l' alçada de Martorell on estigué també tresmesos, aquí es consolidaren les durícies a les mans i vaig seguir aprenent el tracte amb persones força diferents a les conegudes fins aleshores. Quasi per casualitat, vaigconectar amb una comissió de treballadors d' una "Contrata" que laborava un tram més enllà en direcció a Barcelona, alcapdavant hi havia “eltuerto” de Sant Vicenç dels Horts,ràpidament em va “clissar” i al cap de poc es destapà com a militant delPSUC, les xerrades amb ell foren tot un magisteri: em donaren pautes i guies, un “estil” per abordar el treball sindical de cada dia. Moltes vegades em recordava l'actitud que havia detectat en la meva àvia, treballadoratèxtil que inicià el treball fabril als nou anys!
El 21 de setembre de 1971, estava al meu pis clandestí del Passeig Maragall de Barcelona, feia poc estava sense feina i a més aquell dia no havia quedat amb ningú de Cornellà (un dia tranquil dins el marc d' una militància frenètica). Havia plogut moltíssim i fort durant tot el dia. Escoltant Ràdio Barcelona, abans d' anar a dormir, informaren que el riu Llobregat havia sortit de mare i s' estava inundant la part baixa de Cornellà, punts de SantBoi... poc després es deia que hi havia zonesaïllades per l' inundació... ens posarem en marxa de matinada amb la Conxita i el Ton cap a Cornellà,  intentàvem anar directament al Barri d'Almeda, ja feia un any queconeixíem un grapat de gent jove del Barrihi havia ja llaços, no sols de militància,sinó també d' amistat...Per la part baixa de l' Hospitalet la carretera estava tallada i totalment impracticable, donàrem la volta pujant cap Esplugues i després per "la Satel·lit fis la Torre de la Miranda: no es veia res, fosc com una gola de llop, cap llum als carrers ni a les cases, sols reflexos a l' aigua d' alguns punts de llum que suposarem grups electrògensd'algunes industries, em coneixia de memòria la “drecera de laTornilleria Mata” i a les palpentes baixàrem fins la carretera, bé fins un llac d'aigua en moviment.Era impossible arribar al Barri.
Esperàrem fins les primeres llumsdel dia, l' aiguahaviacomençat a retirar i enstrobàrem un paisatge dantesc. Organitzarem una trobada de militants pelmitgdia idurant el matí, tots els que notingueren d' anar a la feina ens posarem aavaluar danys iconnectar amb la gent del Centre SocialAlmeda i amb els dels Barris Riera i Centre. No hi havia electricitat ni telèfon ni aigua potable...
El primer que férem doncs, fou arremangar-nos i ajudar unveinatge que s' estavaautoorganitzant perla neteja de les plantes baixes, per aconseguir aigua potable, perproveir-se de llum per quan es feia fosc, les autoritats no feien acte de presència...Tots i tot plegat anava agafant el color del fang i al segon dia una olor d' aigua estancada començava asentir-se a les zones afectades... No és d' estranyar que després de passar casa per casa, escala per escala convocant una concentració a la plaçade l'Ajuntament, hi acudís un munt de gent. La guàrdia civil, que tenía també la casa-cuartel inundada, rebé l' ordre dedispersar la concentració: es posaren nerviosos i amb poca traça forçaren el desallotjament de la plaça. En resultà una enorme esbroncada, tothom estava indignat per la barra de les autoritats que no feien res i a sobre reprimien...
I així continuarem tota la setmana, treballant tot el dia retirant fang amb pales manuals, retirant i acumulant els estris inservibles per quanvinguessin els camions a recollir-ho tot... Com que els camions no venien, i tampoc cap ajuda oficial, organitzarem piquets que desviaven camions i excavadores de la construcció perforçar-losqueféssin tasques de neteja... Els joves “rojillos iaixelabrats” érem l' única ajuda visible que havien tingut els afectats els primers dies. La solidaritat obrera es manifestà a pler en un fet querecordo emocionant: quan unariuada de jaquetes blaves anava entrant al Barris Centre, Riera iAlmeda: els treballadors de Siemens s' havien declarat en vaga i baixaven a ajudar als afectats. Pels capdavanters de les mobilitzacions eren les millors vitamines: es confirmava que la solidaritat popular ja era present al nostra poble.
Passat un mes de les inundacions, ja estaven organitzats els veins més decidits en Comissions de Barris (sobretot als districtes de Cornellà afectats per les inundacions), el procés organitzatiu s' estengué ràpidament cap altres poblacions: Molins de Rei, Sant Joan Despí, Sant Feliu...
Elresó de tot plegat es vaextendre entre les organitzacions antifranquistes i començaren apul·lular per Cornellà diversos enviats de grups esquerranistes als que no prestàrem gens de crèdit. En aquest marc, l' única entrevista amb resultats fou la mantinguda amb representants de laOrganización Comunista deEspaña (Bandera Roja) entre els seus caps coneguts hi havia en Jordi SoléTura (anys després estarà entre els que redacten la Constitució Democràtica de 1977, unPadre de laPatria) i en Jordi Borja (urbanista reconegut que ha mantingut sempre una actitud d' esquerres molt digna). Elsplantejamentsintel·ligents i poc fonamentalistes dels “Banderes” ens acabaren per convéncer i així la major part de la gent del Nucli d' Avantguarda i els més ferms de lesComissions de Barris, esdevinguérem militants de laOCE Bandera Roja.

Treballant a FAMA. Lluita contra l'expedient de crisi. Primera Vaga General Comarcal.
El gener de 1972 entro a treballar a FAMA SA dedicada a l' elaboració de materials plàstics diversos: a la Fàbrica1 peces de baquelita prensades i injecció de termoplàstics; a la Fàbrica2 film per extrusió i posterior impressió i tallat per elaborar bosses. Em contractaren per la Fàbrica2 (extrusió). Abans d' acabar el periode de prova de 3 mesos em crida la Direcció Técnica i després d' un petit exàmen em proposen com adjunt del Tècnic de Control de Qualitat. Vaig acceptar la responsabilitat entre d' altres coses perquè em permitia una gran movilitat per tot el recinte de producció i axí vaig anar deixant xerradeta rera xerradeta, amb uns i altres, les llavors bàsiques del meu pensament. Era com un resum de premsa democràtica alternativa ambulant.
Vaig aconseguir abans d' acabar l' any 72, que el Conveni Colectiu d' empresa no es negociés d' espatlles als treballadors i es convoqués la primera assemblea per informar. Encara que per conviccions polítiques no creia oportú seguir la línia proposada pel gruix de CCOO en el sentit de participar en les eleccions a càrrecs sindicals (tal com havia proposat el PSUC desde feia temps), a la pràctica era evident que facilitava l' inici d' activitats sindicals. Així per convocar dita primera assemblea vaig dirigirme als càrrecs sindicals i si bé sols vaig poder comptar amb la complicitat de dos d'entre dèu, (un d' ells era José Peña que esdevindria força ràpid colaborador de les Comisiones de Barrios y Fabricas), al final, a contracor convocaren l' assemblea. Els únics que parlarem de forma intel·ligible i llençarem propostes fòrem jo desde el públic i en Peña com a càrrec sindical. S' introduiren algunes millores però fou un Conveni com la majoria, cuit i arreglat entre càrrecs sindicals i empresa, sense més. Lamentable.
Bé, el que sí es lamentable es que quan escric això, 35 anys després i amb amb 30 anys de llibertats democràtique a l' esquena, els convenis col·lectius  es renovin i pactin sense la més mínima vocació de fer-ne partícips als treballadors. Aquesta ceguesa dels Sindicats Oficials actuals condemna el pais sencer a seguir un camí de dependència económica i tecnològica. El ferment que fà avançar l' indústria no es sols la lliure competència sino la renovació tecnològica i l' augment de la productivitat no sorgida d' explotar més sino de treballar millor, de reduir els accidents laborals, de reduir l'absentisme, en una paraula: de disposar d' una mà d' obra identificada amb la bona marxa de l' empresa i això a Europa (no som xinesos, som catalans!) sols ho ha aconseguit el bon sindicalisme. Repassin els neolliberals de torn els percentatges d' afiliació: Suècia i Finlandia ténen els percentages més alts no pas Grècia ni Portugal ni Espanya que s' entesta a assambler-se cada cop més al Marroc ( la sang té molta tirada!)
Si ens fixem en Catalunya, l' Història tampoc ens reconforta: la Primera onada immigratòria desde la Catalunya rural i la resta d' Espanya féu creixer CNT i UGT, fou la protagonista del adveniment de la República i del establiment d' unes condicions de treball  modernes abans de la Guerra Civil. La Segona, provinent de la resta del Estat fou la classe obrera que nodrí les Comisions Obreres que aquí relato, protagonista destacada de la Transició Democràtica i la Tercera quasi totalment estrangera, estem permetent la seva marginació i que a la Construcció, als serveis i a l' agricultura ompli les butxaques de forma indignant als especuladors i als “negreros” (que no pas empresaris)... ja ens ho trobarem!... però en joc, no hi ha sols el benestar dels “moros” i dels “llatins” hi ha el futur dels nostres propis fills i néts, el futur de Catalunya... Tal faràs, tal trovaràs.
Un cop firmat el Conveni de FAMA que malgrat les seves deficiències, havia millorat algunes coses, la Direcció m' advertí del disgust que els havia donat: “vosté ens ha fallat, tanta confiança que ens despertà, l' havíem posat en un lloc de molta més responsabilitat i resulta que vosté...”. No els hi acabaven de sortir les paraules... Els vaig ajudar: “lamento que la Direcció hagi estat informada tan equivocadament, probablement per agú que em té enveja, però jo compleixo les espectatives i no hi ha hagut ni una sola falla en la tasca que realitzo, el control de qualitat no ha fallat en cap moment i jo segueixo tant il·lusionat con el primer dia...”
Quan feia un any que trballava a FAMA, un rumor s´escampà de boca en boca: la Direcció volia presentar un Expedient de Crisi per fer fòra prop de la meitat de la plantilla: més d' un centanar de treballadors al carrer. Aquesta empresa havia estat creada a Barcelona als anys 40 en plena postguerra, al ser pionera en el seu camp i sense massa competència, sempre havia funcionat sense problemes remarcables. A finals dels 50 es traslladà al polígon Almeda de Cornellà. Quan jo hi era, encara un terç dels treballadors sobretot técnics,encarregats i oficinistes vivien a Barcelona, la resta vivien al mateix  Cornellà, l' Hospitalet i per la resta de la Comarca. L' edat mitja superava els 45 anys, els únics que no arribàvem als 30 erem una vintena que havíem entrat quasi junts al 1972. La por, per no dir pànic a quedar-se sense feina era molt gran. Per sort, al Baix Llobregat comptaven amb l' experiència valuosa de la lluita contra el tencament per expedient de crisi de la Rockwell-Cerdans de Gavà uns anys enrere. A més el líder indiscutible d' aquelles lluites en Paco Ruiz Acevedo seguia a la Coordinadora de Comisions Obreres i també era un dels responsables del PSUC a la Comarca... Si bé per aquelles dates jo em movia dins les Comisiones de Barrios y Fábricas (organització paral·lela potenciada per Bandera Roja) sempre havia primat l' unitat d' acció, així no fou estrany que poguéssim comptar a través d' en Ruiz de l' experiéncia de la Rockwell.
El 23 de gener del 73 l' empresa concretà l' expedient de crisi: suspendre durant 6 mesos el contracte de 290 treballadors, per posteriorment reduir la plantilla despedint-ne 121. Amb una mirada superficial ja es veia que hi havia “gat amagat”, després de enviar 6 mesos a casa a més del 90% del personal directament productiu, qui sentit tenia dir que hi hauria 121 acomiadats, es a dir 170 readmissions? Poc després ho veuriem clar: de tan maqiavèlic s' els veia que no jugaven net. Però anem a pams. El paper que jugaria en tot el procediment la representació oficial dels treballadors era molt important, tant, que després d' arroconar les meves prevencions a utilitzar la posibilitat de ser càrrec sindical oficial, amb la complicitat d' en José Peña vam començar a barrinar la manera d' introduir-me al jurat d' empresa. Aprofitant la jubilació d' un càrrec sindical i la dimissió d' un altre junt a les “oportunes renúncies” dels sustituts, voilà, es tenien que convocar unes eleccions sindicals extraordinàries. Així es féu i em vaig convertir en representant oficialment reconegut dels treballadors. L' experiència aconseguida de primera mà en aquest sentit, féu que més endavant, dins de Bandera Roja plantegés el canvi de línia que havíem portat fins aleshores, així s' esborraba de passada, un element de pràctica sindical que ens separava de les CCOO oficials influides pel PSUC.
Era evident que hi havia “gat amagat”: la mala situació económica de la empresa era real, però poguérem demostrar que havia estat induïda per decisions incomprensibles a primera vista... Però totalment comprensibles si resulta que el principal acreedor de l' empresa era al mateix temps el principal accionista. Aquest individu, anomenat Lipperheide, ja estava muntant a un altre població de la Comarca dues noves empreses: COMINSA encarregada de projectar i produir els motlles nous per l' injecció de plàstics i  PLASTIPACK on es realitzaria la producció de les peces i l' extrusionat, tot amb maquinària nova de trinca. Al poder demostrar aquesta maniobra, la Delegació de Treball no pogué admetre els termes de l' expedient tal i com s' havia formulat originàriament. Acabà acceptant una regulació per tan sols un centenar de treballadors durant 4 mesos, que afectà sobretot als treballadors de Fabrica2 i de la secció de motlles, que en principi eren les que el principal accionista pensava emportar-se a les dues noves empreses. Al quedar al descobert la maniobra, el Consell d' Administració de FAMA -format en un 90% per la família Lipperheide- accelerà el procés i a finals d' any, abans de complir el període establert, més de la meitat dels treballadors afectats ja tenien un nou lloc de treball a les noves empreses, conservant-los a grans trets, les condicios laborals que disfrutaven a FAMA. La resta d' afectats que no anaven a les noves indústries, també es reincorporaren a la feina abans del previst, ja que les necessitats de la producció així ho exigien. En tot aquest procés la Comissió de Fábrica començà a funcionar quasi com una Gerència alternativa, cosa que no hauria estat possible sense la complicitat de varis encarregats -recordo la combativitat d' en Quilez- i diversos administratius -a destacar la tasca d' en Miguel Ortiz-...les conclusions, les traslladàvem a nivell oficial a las reunions del Jurat d' Empresa...
A la Comissió de Fàbrica havíem considerat que la mainiobra era imparable i que l' única actitud raonable era impedir el fraccionament dels treballadors. Única manera de poder tenir una certa força de negociació. I ens va sortir bé.  Era evident que la moral era alta, la plantilla s' havia acostumat a participar en assemblees devant els problemes i confiava en els capdavanters, organitzats en una Comissió d' una desena de membres, la representació oficial dels treballadors al Jurat d' Empresa encara no coincidia, ni de bon tros, amb la Comissió de Fàbrica, calgué esperar a les eleccions sindicals de 1975 per “copar tots els càrrecs”.
Disposàvem d' estudis acurats  fets per  economistes independents que avalaven la viabilitat de la FAMA original després de la segregació. Però dos fets vingueren a enfosquir el panorama:
En primer lloc la “Crisi Internacional del Petroli del 73” amb increments brutals del preu del Brent que repercutiren en el dels materials derivats com els plàstics. Així la matèria primera passà de ser un cost relativament petit en comparació al cost de la mà d' obra, a ésser, al contrari, el principal cost de producció junt al de l'energia. Aquest fet desaconsellava l' opció de constituir una Cooperativa que havia sigut una de les amenaces que feiem a l' empresa si no es comportava amb lleialtat.
El segón fet que ens torpedajà fou que l' empresa inmediatament que el els accionistes satisferen els seus deutes, tramità d' amagat i amb la complaença de l' Administració una moratòria en el pagament de les cotitzacions a la Seguretat Social. Això ho féu sense informar-ne als treballadors i allargant els termes de la moratòria de forma sistemàtica, fins uns nivells que feien sospitar fortament de l' administració de la S.S. Passat un any, també deixaren d' entregar les cotitzacions dels treballadors que en canvi sí ens descomptaven del salari. Aquí fou quan ens assabantare'm que el principal acreedor era la Seguretat Social i que aquesta havia embargat, els terrenys, tota la maquinària i els stocks... Tenien la barra de preferir matar l' empresa abans d' arribar a acords amb els treballadors, i havien trobat directius prou servils com per fer la jugada.
Ens permeterem una petita venjança: acusar, per lo penal, d' apropiació indeguda al responsable de les liquidacions a la Seg. Social ja que les nostres cotitzacions ens havien sigut deduides dels salaris i com no s' havien satisfet, l' empresa les havia robat... fou un plaer indescriptible quan la guardia civil vingué a buscar al Gerent i s' el emportà emmanillat. Segur que es tractava de les poques vegades que la guàrdia civil fou tan ampliament ovacionada per tota una plantilla de treballadors. Però sols era questió de temps, el deute acumulat era dificilment salvable i encara arribaven més notificacions de bancs, entitats de crèdit, que s' havien ocultat abans de l' expedient del 73...
La suspensió de pagaments ja no era tal, es tractava d' un quiebra fraudulenta, i amb això jugàrem al gat i a la rata, la Direcció havia quedat tocada amb la detenció i el Gerent ja veia la seva inhabilitació, per uns quants anys, flotant-li sobre el cap, a més a les darreres eleccions sindicals que organitzà el Sindicat Feixista, la Comissió Obrera de la fàbrica havia copat més del 80 % dels memebres... la Direcció ja no comptava en poder maniobrar engatusant algú o sembrar la desunió entre els treballadors. Oficiosament, posarem les cartes sobre la taula: savíem que la situació era insalvable però no admetriem la liquidació de FAMA fins que tinguèssim assegurat: jubilacions anticipades a partir dels 55 anys amb el màxim establert per cada categoria, pels majors de 40 anys garantir el màxim periode de subsidi i inclusió en tot tipus de cursos, prèstecs i subvencions, per a tots, les indemnitzacions per acomiadament màximes establertes legalment...
Tinguérem la sort de que aquest periode de lluita oberta i aferrissada que durà un any i mig començà coincidint amb la Primera Vaga General reeixida (en solidaritat amb els acomiadats d' ELSA i SOLVAY i per un Conveni Comarcal del Metall) i acabà amb la Gran Vaga General de Gener 1976 (Solidaritat amb els acomiadats de LAFORSA i pel Conveni Comarcal del Metall). Aquesta coincidència no fou casual sino en gran mesura buscada per nosaltres de manera que abans de explotar els conflictes grossos ja estiguèssim negociant amb les autoritats.
No sols fòrem diligents en el aspecte legal on jugaren un paper cabdal els advocats laboralistes del Despatx Fina-Avilés, sino que mantinguérem una ocupació de la fàbrica durant mitg any per impedir que s' emportessin la maquinària per sorpresa. Mitg any ocupada per petits piquets, per no cansar-nos abans d' hora, però amb una xarxa ben organitzada de telèfons i avisos que ens permetia concentrar en menys de 3 hores a tota la plantilla a la factoria. Aquesta ocupació no fou denunciada a les autoritats per la Direcció( ja he dit que hi havia un acord oficiós), a canvi, nosaltres no ho predicàvem obertament. Sols al final, per aconseguir que s' ens adjudiqéssin els màxims de cotització (quan en relitat no s' havia cotitzat res) férem una ocupació pública i notòria de la factoria durant 3 dies fins que la Policia ens desallotjà. Els antidisturbis quedaven molt sorpresos quan veien aquella plantilla tan tranquila i ordenada de gent “tan gran”. També férem una tencada a l' Esglèsia de Cornellà, amb una setmana de diferència de la efectuada pel obrers de LAFORSA.
La darrera acció fou una  “ocupació llampec” de la Delegació del Treball de Barcelona: al llarg del matí, cada un dels càrrecs sindicals entravem acompanyats d' una desena de treballadors i quan fórem tots a dins, repartits per diferents plantes del edifici, ens posàrem al uníson les jaquetes de treball. Erem uns150 : els passadissos d' un parell de  plantes quedaren plenes del color blau de la nostra roba de treball.
Estàvem en plena vaga general comarcal. El Delegat Provincial de Treball ja ens coneixia i sabia el que volíem. No abandonàrem la Delegació fins que aparagueren unes actes de l' Inspecció de Treball reconeixent les màximes cotitzacions per a tots. Era el final, ja sols quedaven les abraçades i els adéus. En Lluis que ja havia superat l' edat de jubilació m' abraçava amb llàgimes als ulls, dient-me “i pensar que havíem dit que els joves ereu tots una colla de comunistes que ens portariu la ruina...”, jo també emocionat li vaig contestar: “en  lo que no us equivoqeu es que som comunistes”.
Bé, en realitat ens déiem eurocomunistes. La gran majoria de militants de Bandera Roja ens havíem integrat de forma ordenada al PSUC a Catalunya i al PCE a la resta del Estat, conservant l' antiguitat de militància i amb responsabilitats equivalents o equiparables.
No fou una fusió sense recels, ja que en forces aspectes, els nous vinguts sintonitzàvem més amb les noves tesis eurocomunistes d' en Santiago Carrillo que no pas certs militants antics del propi PSUC. En realitat, molts joves militants trobàvem ancorats en un passat stalinista i dogmàtic a molts dels vells militants, cosa que ens feia una certa por. En fi, férem tots plegats el que poguérem pero era inevitable o quasi inevitable el que passaria anys després: quan els resavis dogmàtics prosoviètics (amb suport interessat de la KGB, que procurava  debilitar el procés democràtic a Espanya) acabarien trencant el PSUC i el PCE pel mitg, cosa que precipità la desaparició de l' escena política a tot Espanya d' una esquerra conseqüent i no dogmàtica.

La Vaga General Comarcal per Laforsa del 19 al 29 de gener 1976. L' Intersindical. Cap a la constitució del Sindicat Unitari.
Un bon final de la lluita de FAMA (comparat amb el drama humà que hauria causat l' empresa si no ens haguéssim defensat) em permeté, dedicar-me amb més calma i serenor a la gran mobilització de la Vaga General Comarcal. A les darreres eleccions sindicals que convocà el franquisme, les candidatures democràtiques havíem copat els rams més importants: el metall, la química (on jo n' era el president), el vidre i ceràmica, la construcció...Tot, dins la més estricta legalitat...
Ens faltava un òrgan de coordinació, que com no estava previst a la legalitat franquista, la Jerarquia pretenia impedir la seva constitució... però ja era tard. Franco havia mort tres mesos enrera i el Règim començava a fer aigües. L' Intersindical era una realitat i fou qui convocà a tots els treballadors de la Comarca del Baix Llobregat a una Vaga General per la readmissió dels acomiadats de LAFORSA i per un Conveni del Metall que afectava sobretot a les petites empreses i tallers que no tenien conveni propi. Fou una de les mobilitzacions obreres i populars més importants de la pre-transició a escala de tot l' Estat. I un exemple d' habilitat negociadora per part dels treballadors.
Vaig tenir l' honor de ser un dels cinc negociadors de la Intersindical front al Gobernador Civil franquista: en Salvador Sánchez Teran que ens va rebra en el seu gabinet. A les negociacions es donaren moments alhora tensos i divertits. En un punt determinat, en Salvador Sánchez cansat de la nostra insistència i conseqüencia, se li escapà per la comisura de la boca: “debo recordarles que soy el Gobernador Civil y tengo informes contrastados de que todos Uds. pertenecen a una organización totalmente ilegal como es el Partido Comunista...”, el silenci fou total, no pas per la por de “ai que ens han descobert”, sino per la tonteria, nosaltres sabíem que ell sabia que tots cinc érem membres del PSUC, quasi feia vergonya aliena aquella sortida de tó , recordo amb satisfacció que sense parar a pensar-ho li vaig dir: “Por favor, Sr. Gobernador, hemos venido a encontrar una solución a un problema muy grave, no a crear uno de mayor. Ni nosotros tenemos ganas de caer muertos por un tiro que se le escape a alguno de los 10.000 efectivos que tiene desplegados en la Comarca, ni Uds. se pueden permitir que esto ocurra. Seamos serios...” I vam seguir...
Tot el Baix Llobregat estava controlat per la Policia i la Guardia Civil, era quasi impossible fer una reunió enlloc, els locals del sindicat tencats a no ser que fos per que la Intersindical plantegés el retorn a la feina. Ja portàvem 10 dies de vaga general i l' empresa LAFORSA seguia negant-se a readmitir els acomiadats... les petites emprese flaquejaven, començava a estendres el derrotisme i el desànim... Les empreses del Metall aguantaven encara fermes ja que s' havien anat concretant aspectes positius del seu Conveni... però les de la resta de rams de producció quan començarien a “fer figa”? La genialitat negociadora d' aquella Intersindical fou saber fer una maniobra quasi impossible: agafar-se a un clau ardent quan encara teníem força. De nou, l'ojectiu principal era evitar la derrota. Recordàrem la frase del Sindicalista màrtir de Catalunya: en Salvador Seguí que estigué al front de la Vaga més llarga de la Història i amb més repercusió social (la històrica “Vaga de la Canadenca”): “ La Vaga més ben plantejada i exitosa és la que no cal arribar a fer...”.
El clau ardent cal explicar-lo una mica: Hi havia previst un viatge del recentment estrenat Rei d' Espanya Joan Carles I a Catalunya, a fer-se el simpàtic devant la societat catalana. Aquest viatge s' anava postposant per no arrivar enmig del merder que teníem organitzat just al costat de Barcelona.
Per altre cantó, el President de la República Federal Alemanya, era del morro fort i no volia rebre al Rei d' Espanya fins tenir més garanties del seu tarannà democràtic, en Willy Brandt provenia del sindicalisme alemany i les seves demandes es concretaven en la legalització primer de l' UGT i després del PSOE (sabíem de feia uns messos que els franquistes reformistes estaven en contacte amb l' UGT per preparar-ne un Congrés ja legal dins Espanya). Inmersos en aquest procés, els reformistes franquistes anaven amb peus de plom, el que li havia dit a en Salvador Sánchez no era cap facècia. Ells tampoc volien jugar amb foc i arriscar-se a una ensangonada com la de Vitòria, amb morts i ferits. Ens asseguraren molt formalment que si la Intersindical cridava a la fi de la vaga, ells es comprometien a que el Rei portaria sota el braç, al cap de 15 dies, la readmisió dels treballadors de LAFORSA.
Al final, l' Intersindical “s' agafà al clau ardent” i convocà... a una pausa en la lluita: ens comprometérem a tornar a la vaga al cap de 15 dies si no es complia la promesa de les Autoritats (ni mencionarem al Rei) de que a finals de mes es readmetria als acomiadats de LAFORSA i es firmaria el Conveni Comarcal del Metall que ja estava quasi enllestit. Hi hagué plors, abraçades i crits de Visca la Solidaritat Obrera, ens sentirem victoriosos per uns moments però no ens relaxarem fins que al cap de 15 dies es compliren les promeses.
Durant uns mesos, anant pel carrer, semblava  quela gent s' havia tornat més lleugera, que tots ens hagúessim tret un pes que portàvem a sobre desde feia temps. Quan anava a compraral mercat o em movia per Cornellà no parava de tornar salutacions de vianants que jo no coneixia, però ells si que ens coneixien... i apreciaven.
El que quedava de 1976el vaig dedicar quasi exclusivament a convéncer propis i estranys de que l' Intersindical era una experiència que no es podia pas deixar correr, si per maniobres polìtiques fetes d' esquena als treballadors, la UGT, inexistent fins aleshores, feia un congrés, ni teníem que anar corrents a afiliarnos-hi, ni tampoc, com a reacció, teníem que convertir l' aparell clandestí de les CCOO en el sindicat de tots els treballadors, ja que molts no s' ho empassarien. No podíem entrar en el joc de crear diversos sindicats i estrenar la democràcia amb el handicap de la divisió sindical. No estava pràcticament tothom d' acord que primer es farien unes eleccions lliures i que els diputats elegits s' encarregarien d' elaborar una Constitució?
Doncs a nivell sindical calia fer-ho de forma semblant: cada empresa de cada ram tenia que elegir els seus representants obrers per negociar els convenis, per defensar els problemes del dia a dia i aquests representants tenien que reunirse per rams dins de cada zona i d' aqui enviar a un Congrés una selecció dels  delegats elegits. Aquest Congrès seria el constituent del Sindicat Unitari de Tots els treballadors sense distincions ni matissos polítics. Per representar les diferents opcions i sensibilitats polítiques ja existien els Partits. El Sindicat tenía que ser unitari per naturalesa.
Per fi, el setembre de 1976 es va fer un congrès sindical al Baix Lobregat a partir d' una representació proporcional de totes les empreses on arribàrem, vam calcular que el nivell de representació real era proper al 75% de tota la població treballadora censada a la Comarca en el conjunt de tots els rams. Probablament foula renió més representativa mai més efectuada. I fou l' última.
La posició oficialdel PSUC fou la de apoiar sense més dilacions un procés constituent de CCOO com a sindicat. Estava i encara estic convençutdel error que això significà. Comes podia llençar a la paperera el que significava l' Intersindical? No podia oblidarse queal Baix Llobregat ja quasi teníem un sindicat unitari i plenament representatiu. Què impedia que a SEAT fessinel mateix i a les grans empreses del Metall de Barcelona i a Sabadell i a Terrassa... L' argument oficial era fals.ens deien: a tot arreu no hi ha el nivell del Baix Llobregat. Aixó ja ho sabíem i per això estàvem preparats i disposats per anar on calgués a exportar l' experiència. O es que al fer servir el concepte de Sindicat Unitari sense adscripció política, la gent ens farà menys cas que si li diem “pel morro” que s' afiliin a un sindicat que tothom sap és d' inspiració comunista? Era de bojos.
Em quedava “sense gasolina” perque veia el desencert de tal decissió. Fins i tot  “pensant en maquiavèlic”, vaig arribar a comentar a Gregori López Raimundo que entenia perquè ho feien: es temien una escissiò prosoviètica i volien assegurarse la fidelitat de Lopez Bulla, Paco Frutos, Rodríguez Rovira i l' staff de la CONC, però així i tot, seguia veient-ho erroni, ja que l' escissió més tard o més d' hora es produiria i a sobre hi hauri personatges una mica dubtosos al front del sindicat. I és que hi ha coses sagrades (o quasi). Una d' elles es la transparència diamantina amb la que els dirigents ténen d' actuar respecte als seus seguidors. Si la confiança es perd, allò ja no hi ha qui ho arregli.
Encara vaig fer la campanya electoral pel PSUC a les primeres eleccions democràtiques, participant a mítings per tota la Comarca. Quan la gent em preguntava que perquè no era a la llista de candidats els deia la veritat: em semblava indignant que quan m' ho van proposar em situessin al final de la llista, darrera de persones molt menys representatives que jo. Preferia no ser-hi. A més, mai havia pensat en viure de la política. Recordava les advertències de l' àvia: “el meu pare i els meus germans s' entregaren amb passió a a la lluita sindical i política, però cap volgué viure'n o cobrar un sou...alehores ja no pots dir el que penses” No feia més que seguir fidel a uns llunyans ancestres. Aquella campanya electoral fou la meva despedida de la política activa...
Els encerts de la Transició Democràtica s' acabaren en sec a partir del Tejerazo. Tot el Congrés s' estirà a terra tal i com ordanaren els incivils insurrectes, sols dos polítics es quedaren assentats dignament: Suàrez i Carrillo. Foren els primers en desapareixer de l' arc parlamentari. Com si al fer tan evident la seva dignitat, en comptes de premiar-los calgués castigar-los.
Així, tan els votants de dreta com els de esquerra es posaren d' acord en votar demagogs de dreta i d' esquerra. Cadascú els seus. En un joc bipartidista previsible i avorrit, tant xerrameca que fés perdre les ganes de participar a qualsevol. Eren els vuitanta i es portava el “rosa chiclé” i l'“azul piscina” Superficialitat en el discurs polític i despreci fàctic per alló que els antics en diem “el poble”.
I així seguim. I com és lògic, als ciutadans normals cada cop ens costa més anar a votar. Mentres, a la vella Europa, encara que sense massa convicció, alguna cosa es mou, es tantegen nous estils per la política quotidiana: primer el “New” Labour Party, després el govern de coalició de Frau Merkel, i darrerament el nou estil Presidencial de “comunicació directa” de Sarkozy...
Saber desencallar l' autocomplaença del Espai Polític Parlamentari de cada pais, superar els defectes endèmics, és el pas previ per trobar un lloc digne on colectivament situar Europa en el mòn...

Esperances i il·lusions d' un avi
L' esperança és l' últim que perd algú que ha viscut un miracle. I jo vaig viure el miracle de la Transició democràtica al Baix Llobregat, vaig viure el miracle d' immigrants camperols “espanyolíssims” que es transformaven en obrers industrials catalans protagonitzant lluites solidàries.
Digeu-me penjat, però em nego a creure que el futur del meu pais es trobi ni a “zapatitos” amb “talante” ni a repetir la “Reconquista contra el infiel”. A més, de quin talante parlen? El d' impedir amb fins electoralistes que a Nafarroa el PSN pacti amb NaBai?... La Reconquista consisteix en muntar el número que es va muntar perque Gas Natural no es quedés amb Endesa? Aquí encara no arrivem ni a una certa decència en coses elementals del capitalisme lliberal. Intentar un capitalisme seriós ja seria un gran avanç i de passada, potser per l' exemple, reviuria una certa esquerra. Que comenci qui pugui... Però prou d' opereta que ja sóc avi. Si i a punt de tornar a ser-ho.
La vida que vaig portar dels 18 als 30 anysno era un bon fonament per afavorir una vida familiar tranquila i creativa. I encara menysel nihilisme personal dels 30 als 40 anys que substituí i mai va omplir aquell buit. A més, cadascú és com és...
La petita Eva Caldas que iniciá les primeres passes entre els blocs de la Satélite i el pati del Col·legi Sant Miquel, anà creixent, sortí de Cornellà per anar amb sa mare a viure a Barcelona, seguí fent-se una dona que estudià a l' Universitat i amb una Erasmus aterrà a Alemanya i allà s' ha quedat. Casada amb un ciutadà alemany, ha tingut un fill i n' espera un altre... A ells, en primer lloc, dedico els encerts de la meva vida. Els errors, que també han sigut molts m' els quedo per anar-los mastegant i reduint... acompanyat de la Munsa i d' aquells amics que han sigut bàsicament els mateixos amb qui  visquèrem moments tan humanament imborrables que sempre m' han reflexat les bones coses, no pas les fosques, que poblen ecce homo.