Pere Ambrós Martí

Per Josep Padró i Margó

La proclamació de la República va desbridar un gran nombre d’expectatives culturals, socials i polítiques que només la seva curta vida van impedir de realitzar. Per això, quan va caldre, molta gent no va dubtar en defensar allò que es veia com un progrés indubtable i una situació prometedora. Va créixer l’afiliació política, va reforçar-se el catalanisme d’esquerres i es van consolidar els sindicats, sobretot la CNT i, finalment, la gent es va batre fins a ésser derrotada, però es va batre.

En aquest context  és on hem d’emmarcar, com a tants altres,  la persona  de Pere Ambròs Martí, fill i veí de Sant Boi nascut el 1913, i treballador a la secció d’acabats de Colònia Güell S.A. És una història que, amb una o altra variant, podria estar explicada per milers de persones que van passar per una situació semblant.

L’afecció d’en Pere Ambròs era el cant. Va rebre lliçons de música a Barcelona i va arribar a debutar a Sant Boi interpretant diferents sarsueles. Ningú no podia preveure, aleshores, res del que el destí havia deparat a aquesta generació jove i il·lusionada. Pel que fa a la “política”, en Pere era dels sindicats d’Oposició a la CNT (els “trentistes”), com la majoria de treballadors de la colònia Güell, i tenia sentiments catalanistes. Al sindicat va arribar a ser responsable de la secció de màquines de moll de la fàbrica Güell.

A Sant Boi, el juliol del 36, es va fer un reclutament de voluntaris , formant-se la Centúria Rafel de Casanovas, que va anar al desembarcament de Mallorca i al Front d’Aragó.

Pere Ambròs, empès per l’entusiasme col·lectiu d’aquell moment, va anar a l’expedició de Mallorca. Primer van passar per Menorca i quan van arribar a Mallorca el cap de pont ja era consolidat. A Porto Cristo, Porto Roig en aquell moment,  hi va trobar en Josep Montañès, de la colònia. De Sant Boi eren poca gent. Les coses no van anar bé, com és sabut, i una nit van fer una retirada silenciosa cap al vaixell amb el que van retornar a la península. Em diu que els fatxes o bé no se’n van adonar o van fer el sord per allò de que “ a enemigo que huye, puente de plata”.

Posteriorment, per la lleva, es va incorporar a la columna Del Barrio/Trueba, al Front d’Aragó, que va ser la 27 Divisió, del 18è Cos d’Exèrcit, sector de Tardienta  a prop de l’ ermita de Santa Quiteria. En aquest sector va passar a la intendència, ascendint  al grau de tinent.

Amb la retirada va passar a França, recorrent els camps de concentració de Sant Cebrià i Agde.

Quan les autoritats franceses van voler buidar els camps de refugiats i els van oferir la seva integració en Companyies de Treballadors Estrangers, o el retorn a Espanya, Pere Ambrós va escollir la primera opció, anant a parar al camp de  Septfonts, on va treballar fent llenya al bosc. Va estar un temps aquí fins que els alemanys van envair França. Aleshores van fugir cap a Poitiers, on el cap d’estació els advertí que els alemanys ja hi havien arribat. Aleshores s’adreçaren a Nîmes, on trobaren l’estació bombardejada i tot encès. Va estar uns dies sota la França no ocupada “a les ordres de Pierre Laval” i finalment va tornar a Espanya  per Figueres.

A Sant Boi la guàrdia civil va considerar que les denúncies que pesaven damunt d’ell eren falses o que no eren motiu d’empresonament, i només li va recomanar que no sortís del poble, tot i que li farien un salconduit si li fes falta.

Havia passat un any d’ençà el pas de la frontera en la retirada de l’exèrcit republicà i quatre d’ençà del desembarcament de Mallorca. Finalment recomençava la vida normal. Es va casar amb la Tereseta Noya, de la Colònia Güell, on va anar a viure. Va tornar a treballar a la fàbrica de la Colònia i a la bodega de la seva esposa.

I la música? Els fets esmentats havien impedit la seva progressió musical, de tal manera que va haver de projectar la seva afecció mitjançant una expressió musical col·lectiva: el cor La Maquinista de la Colònia Güell.