Pedro Évole Macias (1900-1996)

Esbós d’homenatge al meu pare

La diàspora trista i silent que fa desfermar-se a les acaballes de la dècada del anys quaranta i principis dels cinquanta del segle passat i que va buidar pobles sencers de l’Espanya profunda de l’espardenya, fugint de la fam i del caciquisme més ferotge, va esdevenir-se en un fet ben curiós: la concentració de gent de la mateixa procedència en nuclis urbans concrets. Es dona el cas, per exemple de Sant Boi amb una colònia nombrosa d’Azuaga (Badajoz), de Cornellà amb els nouvinguts de Huéscar (Granada). El poble on jo vaig néixer, Garrovillas de Alconétar, va trobar assentament al Prat de Llobregat. La meva família, després de moltes peripècies varem recalar a Cornellà, d’això aviat farà cinquanta anys.

M’he permès aquest preàmbul abans d’explicar-vos que, en els meus  encontres amb els “paisanos” que viuen al Prat de Llobregat, com en el cas d’algun viatge esporàdic al meu poble d’origen, si algú vol donar les meves senyals d’identitat, sempre m’anomenen com “el hijo pequeño de Pedro Evole”. La manera tan original i reiterativa d’identificar-me em va fer pensar que la personalitat del meu pare havia deixat una emprenta pregona, un record inesborrable en el nostre lloc d’origen. Aquesta mena de veneració, fins i tot es fa més palesa entre la legió de desheretats que, fastiguejats d’aguantar totes les humiliacions i misèries imaginables, escarmentats i perdedors d’una guerra maleïda i sagnant que els va deixar sense capacitat de rebel·lia,, s’afegiren a una fugida vergonyant, sense horitzons, per escampar-se per tot el país, deixant enrere la terra estimada i mai oblidada que ja, sense mans per conrear-la, és va anar convertint en un ermot desolador.. Tots aquests fets colpidors els tinc embolicats en una nebulosa , en les teranyines de la meva memòria d’infant. No recordo haver passat gana física però si privacions i escassetats indispensables.

Amb el pas dels anys vaig anar coneixent i respectant la figura del meu pare. Conseqüent amb la seva manera de veure les coses i posseïdor d’una cultura autodidacta envejable, sempre em va tractar com si fos un amic, lluny d’utopies impossibles. D’aquesta manera vaig assabentar-me’n de les seves conviccions profundes, de no caure mai en la temptació del  “canvi de jaqueta” malgrat les  moltes vicissituds i amargors gens agradoses a las que va tenir d’enfrontar-se. He entès que aquells anys de lluita en contra d’unes estructures corcades pel caciquisme, el varen marcar per tota la seva vida. Foren sens dubte, el seus anys d’esplendor, el zenit d’un somniador de 31 anys.

Des de que vaig tenir  raonament propi i la consciència suficient, sempre he tingut el convenciment de que els seus records més preuats van quedar penjats en aquells anys, en aquella terra extremenya àrida i feréstec que ell és va estimar  amb bogeria.

Recordo que quan ja va iniciar la seva davallada tardoral, pot estranyar-vos però era ben cert de que no se’n recordés de qualsevol cosa ocorreguda un parell de dies abans, però tanmateix, quan començava a esgranar els records  “d’aquells anys”, la seva memòria era un brogit de nitidesa, citant noms, dates, i llocs, amb una fidelitat absoluta. Em parlava  entusiasmat d’aquella “Casa del Pueblo”, del “seu” Partit Socialista, de l’entrada a l’ajuntament per la seva investidura com a primer alcalde elegit d’aquella República efímera. Del descobriment de corrupteles inconfessables. Per a ell i per tants altres companys, foren els millors anys de les seves vides. Dissortadament va durar poc. Lluitaren amb una il·lusió que fins i tot els enlluernava per un somni impossible de llibertat. No havia de trigar gaire en arribar per tots ells el túnel llarg i tenebrós del silenci. La lluita pels seus ideals  d’home honrat, el meu pare la va pagar amb anys de presó, la ruïna econòmica total i un exili forçat. Altres companys amb el sacrifici de les seves vides.. Malgrat tot, ho repeteixo un cop més, el meu pare mai va abdicar de les conviccions per les que va lluitar.

En els anys difícils de foscor y penúries, més d’una vegada el vaig sorprendre a la recerca de llibres clandestins que circulaven misteriosament, amb una angoixa certa, entre les mans d’amics i coneguts compromesos. Eren el testimoniatge fidel de tants altres herois anònims que intentaven desesperadament desentranyar el misteri d’aquell terrabastall que els havia  truncat la vida brutalment. Amb el pas del temps i una paciència infinita va aconseguir reunir una bibliografia àmplia i generosa  -que jo he heretat i conservo com un tresor-, amb l’obsessió d’escodrinyar, d’analitzar d’entendre d’una manera apassionada, am la convicció ferma de que ell havia estat protagonista, ni que tan sols fos un gra de sorra d’aquell quinquenni de la seva vida que va començar un esplèndid matí d’abril en el que Espanya s’havia despertat republicana quan tan sols la nit abans se n’havia anat a dormir sota el  jou dels borbons. Cinc anys després  tot se’n va anar en orris en un suïcidi col·lectiu atiat  pels que sempre han considerat l’ostentació del poder com un estat natural.

Quan ja el meu pare havia assolit una senectut venerable, plena de lluïdesa, en les llargues converses que em deixaven bocabadat, ja havia arribat a una conclusió inapel·lable. Recordant el títol  d’un llibre, encertat com pocs, escrit per un exiliat anomenat Simón Vidarte, al que va conèixer personalment en els temps d’esplendor, assenyalant l’esmenta’t llibre em deia : “Fill meu, aquí tens la resposta: “Todos fuimos culpables”.

Malgrat tot sempre va mantenir incòlume  l’esperança de que les coses canviarien i que el país se’n sortiria d’aquell túnel tenebrós en el que restava atrapat i feia seves les paraules de Salvador Allende: “Més aviat que tard, s’obriran de bell nou les alberedes per on tornin a circular homes lliures per tal de construir una societat més justa i millor”. M’omplia d’emoció  quan ja en els últims revolts del seu pas per la  vida i el dictador restava sepultat sota una llosa d’una tonelada i mitja, analitzava amb una clarividència encomiable les diferents opcions politiques que s’obrien pas en la minsa democràcia en aquella escletxa de llibertat dels anys anomenats “de la transició”. En totes les eleccions, anava sempre a primera hora del diumenge electoral a dipositar el vot pel “seu” vell partit socialista. Amb la mateixa il·lusió dels temps definitivament vençuts..

Va posar-hi molt d’interès per conèixer el resultat de les primeres eleccions municipals de l’any 1979 en el nostre poble de Garrovillas de Alconétar i se’n va alegrar molt de la victòria dels vells lluitadors., els mateixos que no havien fugit i varen poder aguantar. Arribat en aquest punt, del recordatori emocionat de la trajectòria del meu pare, permeteu-me obrir un parèntesi de collita pròpia.. Quan em vaig assabentar de l’èxit esclatant del vells socialistes al meu poble d’origen, tot recordant moltes altres converses amb el meu pare, vaig començar a barrinar  que una de les cantarelles constants i repetitives del dictador que s’adreçava als espanyols en aquells discursos patètics de finals d’any:”Hay que estar siempre alerta de nuestros tradicionales demonios familiares. Ellos son los que obedecen ciegamente a la conjura masónica-izquierdista en la clase política en contubernio con la subversion comunista-terrorista en lo social”. I es quedava tan ample. I així, invariablement, gairebé quaranta anys..

Ves per on en el meu Garrovillas de Alconétar nadiu, varen tornar els mateixos “demonios familiares” que tanta preocupació i neguit li causaven al dictador. Carregats amb el pes de molts anys però il·lusionats com infants. La veritat és que hi faltaven molts als que la sentència inexorable de la vida, se’ls havia emportat definitivament. Altres havien iniciat l’èxode amargós que els va allunyar gairebé per sempre del destí del seu poble estimat. El seu esperit però, encara ronda pels voltants de la plaça de “ La Laguna”, segueix fantasmagòricament  el recorregut pel carrer de “ La Corredera”, per refugiar-se sota els porxos de la recuperada“Plaza de la Constitución” una de les més pintoresques i representatives de la Comunitat Extremenya.

Tots aquests fets, al meu lleial entendre haurien de tenir unes consideracions que em permeto exposar-vos amb tot el meu afecte, respecte i admiració pels vells lluitadors: Fabulós el triomf aclaparador dels socialistes. D’això no tinc cap ombra de dubte. Però encara seria de molta més gran rellevància si els mateixos càrrecs, en aquelles eleccions de 1979, fossin ocupats pel fills d’aquells lluitadors, avui ja carregats d’anys. Això hauria significat que la llavor, el mallol, s’havia convertit en vinya, donant pas a una verema profitosa. Que la vida de Garrovillas de Alconétar i de tants altres pobles de l’Espanya profunda, hauria transitat pels camins de la llibertat i el treball que es varen obrir en aquell quinquenni d’esperança, pansit abans de florir com una rosella efímera amb les primeres calors de la primavera. La joventut en aquelles dècades de fam i misèria va fugir esparverada a la recerca d’una vida més digna i humana que unes estructures rubinades i decrèpites els hi negaven sistemàticament.. Sovint penso que aquests homes joves i amb empenta, son els que haurien d’haver agafat el relleu , aportant saba nova. Aquests joves però, avui estan disseminats pels indrets més insospitats del país, aliens a la història i el futur del seu poble. El fet de que els socialistes d’aleshores, enfilant ja la se va propera davallada vital s’hagin vist obligats a prendre les rendes és una conseqüència afegida a l’esgarrifança d’aquella diàspora. Us demano anticipadament perdó per aquest desfogament però això es ja part de la nostra pròpia memòria històrica.

De la mateixa manera ho va entendre el meu pare. Vaig assabentar-me de que companys seus reclamaven llur presència altre cop al poble. Ell ho va rebutjar amb fermesa. Recordo que va agrair-los  cordialment l’oferiment amb un escrit que finalitzava amb una frase lapidària com moltes altres de la seva collita:  “Ya es tarde compañeros. Demasiado tarde. No hay que dejarse llevar por la nostalgia”.

L’home que havia estat el seu primer alcalde elegit, que va fer mans i mànigues per donar feina a tants jornalers desheretats, que va emprendre i aconseguir l’obra ingent de portar l’aigua al poble i que van destruir ferotgement els que van tornar a ser els amos de sempre, sota la protecció del feixisme dominant, els hi donava la darrera lliçó de dignitat.

Així va ser, en petites pinzellades, la figura i el pensament del meu pare., fonamentalment un home conseqüent amb les seves idees i principis. Va morir a Cornellà al març de 1996, lluny del seu poble estimat. En una de les cartes de condol que vaig rebre d’un dels seus companys d’aquells anys, em deia el següent: “A tu padre siempre lo recordarà su pueblo como un hombre de paz, laborioso, íntegro, eficiente, callado y pacifico que desde sus elocuentes silencios, supo entender como pocos tantas y tantas cosas de nuestra particular historia”.

Jo sento un orgull legítim quan els meus “paisanos”  sempre m’identifiquen com “el hijo pequeño de Pedro Evole”. Llur personalitat i el seu record inesborrable  així o requereixen. I això per a mi, ja es molt.