Franciso Ruiz Acevedo

Per Joan Tardà i Coma

L’any 1973, l’Assemblea de Catalunya, com a plataforma o instància unitària antifranquista,  per als jerarques de la Dictadura ja s’havia guanyat la categoria de preocupació  prioritària.   I no faig referència tan sols als elements més immobilistes del règim franquista, que fins a les acaballes de la dècada dels setanta intentaran de fer quallar un cert terror feixista al carrer, sinó al sector  que  des de la mort de Carrero Blanco es van adonar  que, si el Règim era capaç d’evolucionar acceleradament, encara eren a temps de salvar-ne les parets mestres. Per aconseguir-ho, però, havien d’intentar aïllar l’esquerra que havia donat la cara, des  de sempre; és a dir, el comunisme català i el conjunt de partits polítics nascuts arran de les seves escissions i/o derivats de la implementació de la lluita per l’alliberament nacional en el discurs marxista. Es per això que, tal vegada, sense l’Assemblea de Catalunya el procés que pretenien hagués tingut més èxit i el canvi democràtic encara hagués estat més tímid del que, certament, va ser.

Però, l’Assemblea, encara que fos en el laboratori de la lluita política clandestina, era l’expressió viva i real de la societat catalana democràtica que emergia.  Recordeu com fou de popular, arreu, tant se val quina fos  la realitat social i lingüística del poble o   de la comarca, el crit reivindicatiu de “Llibertat, Amnistia, Estatut d’autonomia” derivat dels punts programàtics de l’Assemblea de Catalunya. 

En aquell any 1973, a Via Laietana, arran de la detenció del 113 membres de la permanent de l’Assemblea de Catalunya esdevinguda a l’església de Santa Maria Mitjancera, coincidiren en els mateixos calabossos i posteriorment en l’empresonament a la Model,  en Francisco Ruiz i en Jordi Carbonell, fins fa poc president d’ERC. Amb el pas dels anys, aquella profunda solidaritat entre el dirigent obrer forjat en mil adversitats i l’intelel.lectual torturat, una i altra vegada en aquelles dependències policials,  per voler declarar en llengua catalana adquireix encara major rellevància i permet d’avaluar la consistència del projecte unitari en la Catalunya predemocràtica. Perquè, en ells, es materialitzava la capacitat de reconèixer-se un present compartit i un futur per guanyar: la Catalunya democràtica i  nacionalment plena.

El recorregut, però, fins aconseguir aquell estadi, a les primeries de la dècada dels setanta en què començaven a albirar-se les llibertats, havia estat molt dur. Es ben sabut que en aquelles comarques on el PSUC històric fou desarticulat  per les caigudes i detencions de finals dels quaranta, a  la reorganització hi van contribuir d’una manera determinant, també, militants del PCE arribats a Catalunya. I, certament, aquestes persones van tenir, conjuntament amb d’altres contribucions provinents d’organitzacions obreres catòliques, un paper determinant en la creació de CCOO.

En Francisco Ruiz va ser una d’aquestes persones. Nascut en el cor d’una família amarada de republicanisme,  a la Sevilla de la postguerra va viure de prop els moments més durs de la repressió i consolidació de la Dictadura i amb els trenta ja fets  arriba a Catalunya. A diferència de la majoria de nouvinguts, ho fa amb el carnet del PCE –s’hi havia integrat l’any 1961 a Còrdova- i amb una titulació universitària  obtinguda, per raó de la condició obrera de la seva família, compaginant estudis i treball.

Reemprèn l’activitat com a lluitador obrer, que havia iniciat a l’empresa cordovesa Cenemesa en el marc d’una negociació col.lectiva endegada per les incipients CCOO, a la fàbrica Rockwell Cerdan de Gavà. Anys d’intensa agitació fundacional del sindicat al Baix Llobregat, aleshores concebut com a moviment sindical democràtic per a fer possible la infiltració i ocupació de  la CNS a través de la representativitat d’uns dirigents que havien de ser capaços d’assumir capacitat de lluita i de direcció d’un moviment obrer que tot just naixia. Ras i curt:  partien gairebé  del no-res, la qual cosa volia dir ser conscients que un conflicte obrer, més enllà de la plataforma reivindicativa concreta, al mateix temps, s’havia de convertir en  laboratori, d’una banda,  de formes d’organització i  agitació; d’altra, havia de  compaginar la necessària acumulació de forces perquè cada vegada fossin més les persones que fessin el pas d’organitzar-se clandestinament i el saber negociar  per no fer passes enrere. ¿Com cal interpretar, sinó, el més de 400 dies de vaga, conclosos el 31 de gener de 1969, a pocs dies de la promulgació de l’Estat d’Excepció, dels treballadors de  Rockwell Cerdan en defensa dels 600 llocs de treball, com a experiència d’organització i negociació sindical utilitzades, posteriorment,  en esdevenir-se al cap de pocs anys la crisi econòmica dels  primers anys setanta?

En Ruiz, que fou un dels capdavanters d’aquella lluita esdevinguda un referent per a la història del moviment obrer al Baix Llobregat, va fer aquest camí, com d’altres dels seus companys de CCOO. Dit sense embuts ni complexos: van esdevenir líders a canvi de pagar un preu ben alt: haver d’aparèixer, tal com se’ls exigia (avui dia no sé si algú s’atreviria a exigir tant!): cauts, però  aliens a la por; allunyats d’intel.lectualismes, però savis; reflexius, però irradiants de coratge. En definitiva, tots els papers de l’auca per a uns homes que, a més, havien d’anar reconstruint (quantes vegades, dissortadament, la vida personal i privada havia de quedar supeditada a la lluita!) les trajectòries personals colpejades per la duresa  de la lluita clandestina.

A ell,  li tocà la part de sofriment que, tard o d’hora, el règim dictatorial   reservava a la gent que es comprometia de totes totes: detenció l’any 1971 en una reunió de la Coordinadora de CCOO i empresonament a la Model, la primera estada al carrer Entença. I a partir d’aquí, es va anar succeint tot allò contingut en  el guió escrit per als dirigents obrers: dificultat a l’hora de trobar feina per raó de les llistes negres de la patronal, nous empresonaments, com ara el que va patir  arran de ser acusat de participar en els fets de la Seat de l’octubre del 1971 en què la policia disparà i matà al treballador Antonio Ruiz Villalba, i nous acomiadaments, el darrer dels quals quan treballava a l’empresa Pianelli del Prat de Llobregat.

L’Ajuntament de Cornellà, del qual fou regidor en representació d’IC a les primeries dels anys vuitanta,  en el 2003 li va concedir el Premi d’Honor de la Ciutat per la seva tasca “com a sindicalista  i en pro de les llibertats sindicals, democràtiques i nacionals de Catalunya”. I deixeu-me que faci remarca del convenciment i la coherència de persones com en Paco a l’hora de fer creïble  l’anomenat  aleshores treball “unitari”,  perquè  vaig viure de ben a prop la gestació de  l’Assemblea Democràtica de Cornellà en 1976, l’origen de la qual  radica en  el “Manifest dels 22” presentat durant la Festa Major de l’any anterior.  Per primera vegada des de l’acabament de la guerra, un seguit de ciutadans cornellanencs d’ideologies diverses, d’àmbits professionals distints i orígens plurals reivindicaven un ajuntament democràtic i es posicionaven enfront de l’alcalde franquista Josep Mª Ferrer. 

Preàmbul, doncs,  del que s’esdevindria l’any següent: la creació de l’Assemblea Democràtica de Cornellà abans esmentada  i el lliurament a l’Ajuntament del “Manifest per l’Amnistia” que ell, en Paco,  tingué cura fer-lo a mans de les autoritats franquistes conjuntament amb   en Frederic Prieto i en  Manuel J. Campo.   I agombolats per una concentració de deu mil ciutadans!

Els objectius programàtics de l’Assemblea de Catalunya s’havien pogut fer presents. I populars! Perquè, a Cornellà, l’esquerra i el moviment obrer havien fet realitat una presència massiva de treballadors  als carrers arran de les convocatòries de les vagues generals, com ara la  del mes de desembre de 1974, l’èxit de les quals radicava, gràcies a la maduresa assolida pel moviment obrer del Baix Llobregat,  a saber fer convergir la lluita per la dignificació de les condicions de vida  i treball, com ara  la carestia de la vida, amb l’anhel de llibertat que es desvetllava en  la ciutadania.

L’esquerra, a la comarca havia fet els deures, tot i que la dinàmica repressora no s’aturava. En Ruiz, arran d’aquella convocatòria de vaga general va tornar a ser empresonat, com ho foren també vint-i-quatre companys seus, davant, però, de  la inquietud que despertà en l’autoritat governativa la resposta de desenes de milers de persones als carrers reclamant-ne la llibertat.

Reivindico per a la memòria nacional catalana   persones com en Francisco Ruiz. N’he conegut força com ell, i  qualsevol interpretació malintencionada i revisionista  de la història d’aquells anys que pretengui obviar-ne la seva contribució ha de ser combatuda.

I ho dic amb tota la intenció! No fa pas gaire encara va haver qui, creient equivocadament que independentisme i nacionalisme eren conceptes ideològics sinònims,  pretenia la meva complicitat per fer quallar un discurs polític “catalanista” que obviava l’aportació de la generació dels Ruiz. En vaig tenir prou de recordar-li una convocatòria de l’Assemblea de Catalunya a la qual des de  Cornellà vam fer-hi cap una cinquantena de persones. Li vaig preguntar com és que ell, cornellanenc nacionalista de pro,  no hi havia estat. Vaig fer-li saber que, de catalanoparlants, no n’érem més de vuit o deu.

Evidentment, en Francisco Ruiz, hi era. I no pas al darrera per no rebre!

Ara, en la Catalunya de les primeries del segle XXI, que canvia de fesonomia vertiginosament i ens plantifica nous reptes a superar, tant pel que fa a les desigualtats socials creixents  com a la necessitat d’impulsar-ne la cohesió nacional, cal fer saber que el que encara som i el que podem arribar a ser com a poble ha estat possible gràcies, en bona part,  a aquesta generació.

Voldria esmentar un projecte de la cultura obrera que lamento que  no hagi reeixit i que, tot parlant de Francisco Ruiz, no voldria deixar de banda perquè ell va ser dels qui van deixar-hi l’ànima perquè tirés endavant.  Vull referir-me a l’experiència de la Cooperativa de Consum de Cornellà que ell dirigí entre 1972 i 1980, que va assolir la xifra de gairebé dotze mil famílies associades i un volum de vendes de 600 milions en pessetes de l’any 1980.

En una ciutat, la de Cornellà, on experiències d’organització obrera mercantil  anteriors, com ara la Unió de Cooperadors i d’altres no van sobreviure a l’hecatombe de 1939, i en una comarca feta a batzegades  d’allaus immigratoris, obrera i de burgesia absent on,  a diferència del Vallès o el Maresme,  havia desaparegut totalment la petjada del cooperativisme dels anys trenta, la convulsa desaparició de la Cooperativa se’ns fa present com una batalla perduda de gran transcendència. Oi més, si tenim en compte què hagués pogut arribar a ésser en funció dels increments dels nivell de vida i consum experimentats en els darrers anys i les possibilitats diversificadores que ofereix el cooperativisme. 

El moviment obrer de l’època s’hagués merescut poder transmetre als moments presents aquell llegat, però tal vegada no podíem demanar-nos tant com a col.lectivitat  ni exigir tanta saviesa  als seus dirigents.

Per això, que en Francisco Ruiz, d’igual manera que d’altres persones de trajectòria  similar, en els darrers anys es dediqui a recuperar la memòria obrera i antifeixista amb una voluntat crítica i honesta (en Paco presideix l’Associació per a la memòria històrica i democràtica del Baix Llobregat i ha publicat “El caso Cerdan” i “El estilo sindical del Baix Llobregat”) genera autoestima i civisme democràtics.

I, ambdós, permeten fer camí!