Numen Mestre i Ferrando

Per Jordi Suñé Morales

Numen Mestre: la resistència i la caiguda dels 80

Els primers passos

Numen Mestre era fill de Virtuts Ferrando i del líder cooperativista Miquel Mestre Avinyó. El seu nom el va decidir el pare, que havia llegit al diccionari que numen significava inspiració de la intel·ligència. Va néixer el 1923 a Pratdip, al Baix Camp. De ben jove es va interessar per la política, entrant a militar a les joventuts del PSUC, les JSUC de Torredembarra, el novembre de 1935. El 1936, va anar a viure a Cornellà amb la seva família. Va secretari de les JSUC de Cornellà i durant dos mesos va ser el representant d’aquest col·lectiu al Comitè Local del Front Popular de Cornellà. I el 17 de desembre de 1937, va ingressar al PSUC. Va lluitar a la Batalla de l’Ebre, on va marxar voluntari després d’acabar el 6è curs de Batxillerat. Va formar part d’un batalló d’Internacionals que havia conegut a Cornellà. Aquests havien apadrinat un hospital de nens refugiats a Cornellà. Era l’estiu del 1938 i la guerra estava a punt d’arribar a la seva fi, almenys de manera oficial. Tenia 15 anys. Va ser Comissari Delegat de la Guerra de la 84 Brigada Mixta de la 60 Divisió [1] i ajudant del Comissari del Batalló d’Ametralladores, número 35 (35ª Divisió).[2]

L’exili

Va travessar la frontera amb la unitat de l’exèrcit on servia. Va passar llavors als camps de refugiats francesos. Va estar set mesos presoner als Camps d’Argelés i d’Agde. La mare de Numen va moure fils per treure’l d’Agde.  A principis de 1940, Numen s’havia traslladat a Tolosa de Llenguadoc per treballar en una indústria de la casa Breguet. Però aquesta relativa tranquil·litat va durar poc. El 21 de juny del 1940, Petain va signar l’armistici amb l’Alemanya de Hitler. Llavors es va ordenar tancar moltes fàbriques i alguna mina. La de Breguet va ser una de les afectades. Els seus treballadors, amb les seves famílies, van ser traslladades al Camp d’Argelés en trens de càrrega, en viatges que duraven fins a 8 hores. Van arribar-hi el 24 de juny de 1940. En el camp d’Argelés va conèixer a Francis Wolf Fere Boczor, que era el secretari d’organització del Comitè d’Internacionals d’Argelers. Wolf va ser el padrí polític de Numen.[3] Com la majoria de presos, admirava l’organització, la disciplina i els ideals que guiaven a aquella colla d’homes que havien vingut d’arreu per ajudar a la república espanyola.[4] D’aquest Camp van poder sortir gràcies a una pensada de la mare i Numen va trobar feina en una masia, a St Julien Gaulèna, on s’hi va estar tres anys.

El seu pas a la resistència

La resistència armada a la dictadura franquista va ser immediata a l’ocupació militar de la zona republicana. Tota organització guerrillera d’aquesta època tenia l’esperança d’una prompta intervenció internacional. Numen havia decidit lluitar contra el franquisme. Va participar, junt amb 4000 maquis més, en l’intent d’invasió de la Vall d’Aran. El 1945, a finals d’estiu, Numen va tornar a entrar a Catalunya. Amb un grup d’exiliats van arribar fins a la zona de Lleida. Allí el grup es va desfer. Ell i un amic seu, Pacual Tobia Vaque, van anar fins a Falset. Allí Numen hi tenia família, que els van ajudar durant el temps que s’hi van estar. Després van anar per separat a Barcelona. Allí es va retrobar amb els seus pares. Al cap de poc temps va començar a treballar a l’espardenyeria familiar. Aquell hivern va dur una vida relativament tranquil·la, sense tenir cap vinculació amb activitats polítiques. Però un dia va creuar-se amb Ángel Carrero Sánchez, antic company de militància. Després d’explicar-li la situació organitzativa de la resistència, li va demanar que es reincorporés. Al cap de vuit dies van tornar-se a trobar per començar a treballar.[5]

El seu pare li va intentar fer veure que la situació era molt diferent a la que ell creia: La població passava fam i estava atemorida. Però Numen va voler seguir endavant i va participar a la guerrilla urbana. Aquesta forma de lluita no era habitual a l’època, ja que el maquis era un fenomen més aviat de muntanya. La decisió del PSUC d’iniciar la guerrilla urbana es va anticipar a les ordres del Partit Comunista d’Espanya (PCE). Així, es va iniciar aquesta tàctica el juny del 1944. Sis membres del grup iniciador van ser afusellats per la justícia franquista. Llavors va entrar en escena la Brigada Girabau de Numen i la II Brigada. Havien agafat el nom de Jaume Girabau perquè havia estat un militant del PSUC que va ser afusellat el 1941 després de retornar de l’exili americà, amb un grup de militants comunistes, per organitzar la resistència antifranquista.

Numen, August a la clandestinitat, era el cap de la Girabau i Jaume Valls Sardà de la II. La Brigada de Numen estava composada per quatre companyies: Serrat, Mesón, Espuig i Fermín Galán. Cada companyia estava formada per 3 persones. Eren un total de 28 homes, tots ells militants del PSUC o de les JSUC. En canvi, els membres de la II eren del militants PSUC i de la CNT. Les dues brigades estaven dirigides per Ángel Carrero. El conjunt que formaven amb uns 12 grups, que es movien per Tarragona i per Girona, formaven l’Exèrcit Guerriller de Catalunya.[6] Totes les seves accions eren publicitades a través de la premsa clandestina i amb octavetes que es llençaven a les sortides dels cinemes o en altres llocs de pas. Algunes d’aquestes encara es conserven. Una d’elles explica l’atac a La Vanguardia: “Comunicat guerriller. 29 novembre 1946. Un destacament de joves de la Brigada Jaume Girabau, atacà la redacció del periòdic nazi La Vanguardia sembrant el pànic entre els falangistes empleats a la mateixa. Joventut catalana! Seguim l’heroic exemple de la Brigada Jaume Girabau. Farem possible el retorn de la República i la llibertat dels nostres germans empresonats. Mori Franco. Visca Catalunya. Visca la República. Comitè Local de Barcelona. J.S.U. de C.”.[7]

Però el règim jugava fort i els brigadistes no van prendre prou mesures de precaució. Hi havia massa coneixences entre ells. Va ser a partir de la caiguda d’Ángel Carrero, el gener de 1947, que es va desmuntar tota l’estructura.[8] Aquestes detencions es coneixen amb el nom de la caiguda dels 80, perquè van agafar a un total de 78 militants. [9] Ángel Carrero va cometre la imprudència de dur personalment un cotxe robat a un taller perquè el pintessin. El propietari del taller va sospitar i va trucar a la policia.[10] Primer va caure la II Brigada, el febrer del 1947, i després la Girabau, a l’abril. També van agafar a altres militants que no estaven vinculats a la lluita armada per culpa de no haver separat rigorosament l’aparell militar del polític. Aquesta massiva detenció posava fi a una reconstrucció d’aquest partit que havia patit durament la repressió de la postguerra. Posteriorment a les detencions, el PSUC va abandonar la tàctica de guerrilla urbana i aviat va canviar l’estratègia de l’acció directa per intentar infiltrar-se als sindicats verticals i ampliar la militància.[11] A Numen el van detenir el 18 d’abril de 1947. L’encarregat de detenir-lo va ser el comissari Pedro Polo, amb 4 policies més. Va estar 18 dies a la Jefatura Superior de la Policia, a la Via Laietana de Barcelona. Allí va ser reiteradament torturat. Al despatx del Comissari Polo es torturava de tal manera que a detinguts com Pere Valverde li van trencar els dents i el van deixar cec. La premsa i les ràdios de molts països van denunciar les agressions que van patir els detinguts. Allí no els van donar ni mantes ni menjar.

La lluita a la presó

Va ingressar a la Model a principis del mes de maig. Durant aquest temps, a la presó, van continuar els maltractes i els registres per sorpresa. Així va estar sense ser jutjat durant 17 mesos. I durant aquest temps la policia es va dedicar a cercar informació sobre els detinguts. El portaveu del PSUC, Treball, va anar publicant les humiliacions que rebien els presos tancats a la Model. Sebastià Piera, un dels interns, escrivia llargs informes sobre paper de fumar perquè servissin de material de treball per preparar la campanya internacional iniciada contra les penes de mort. Els 80 van fer arribar una carta a principis del 1948 a la direcció del partit. En aquest escrit els presos explicaven detalladament les tortures a les que van ser sotmesos a la Jefatura, les humiliacions rebudes a la presó i el que sabien de manera extra oficial sobre el Consell de Guerra que s’estava preparant. La carta va ser contestada des de l’exterior per López Raimundo, que llavors dirigia la delegació del Comitè Central del PSUC. En aquesta lletra, López Raimundo els explicava la continuació de la campanya per salvar-los, dins i fora de l’Estat. També els recomanava que diguessin als seus familiars que informessin dels seus casos al Consulat d’Estats Units i a l’Obispat.

La campanya del PSUC es va basar en difondre la informació per la premsa internacional i la pròpia (Treball, Lluita, Juliol i Mundo Obrero). També fent que arribessin moltes peticions d’intervenció als Estats Units i al Vaticà. A París, Joan Comorera va escriure diversos articles. Radio España Independiente també es va afegir a la campanya dedicant la major part del seu temps a difondre aquest cas. Davant la resposta internacional, l’Estat va accelerar els tràmits per fer el Consell de Guerra més aviat. Llavors, la direcció del PSUC va publicar el 20 de març una crida a la mobilització. En aquesta crida s’afegien adreces de consulats, Capitania General i altres llocs oficials on pressionar per demanar que el cas passés a la Jurisdicció Ordinària. El 19 d’abril van escriure al Cònsul d’Estats Units a Barcelona. Aquesta carta va ser reproduïda a nombroses publicacions de l’època.

Des d’Euskadi van fer arribar diners per ajudar als presos. D’aquest país, diversos empresaris i professionals van enviar cartes a consulats extrangers i a autoritats del règim demanant també que el cas passés a la jurisdicció civil. Diverses personalitats catalanes exiliades a França i a Mèxic van signar un document demanant el mateix. El document es va fer públic a través de Radio España Independiente. En resposta a aquest últim document el ministre d’Asuntos Exteriores, Martín Artajo, va enviar un telegrama a les representacions diplomàtiques espanyoles a l’extranger per desmentir part de les afirmacions dels exiliats catalans. Les accions per salvar als 80 no es van aturar: es va fer una manifestació a Mèxic D.F. impulsada per la comunitat republicana exiliada, el 19 de juliol del 1948 militants del PSUC van col·locar banderes republicanes i van fer pintades pel centre de Barcelona i als barris de Sants, Horta i Poble Nou demanant el seu alliberament. També es van fer actes a França i a Anglaterra.

El 24 de setembre els 80 van escriure agraint totes les mostres de solidaritat realitzades. Aquest escrit va ser publicat al Treball extraordinari de després del judici. El 26 de setembre s’editava un butlletí del PSUC (El Treball) especial pels 80, amb un escrit de Joan Comorera titulat “Cal salvar la vida dels 80 patriotes catalans”.[12] El 20 de novembre de 1947 van executar a dos companys. I ells van respondre de manera simbòlica i silenciosa contra les penes de mort. El càstig no es va fer esperar: 36 presos de la quarta galeria, entre els quals hi havia Numen, van ser aïllats al Correccional. Durant 34 dies van menjar les escurrialles del ranxo, no van poder rebre cap visita, ni cap paquet de fora la presó, ni rebre correspondència. No van tenir cap objecte personal, ni res per poder escriure, ni cap moment per poder sortir al pati, patint fred i gana. La nit de nadal els van fer sortir. No hi va haver manera, però, que acabessin cridant a favor de Franco tal com volia l’oficial de torn.[13]

El judici i la solidaritat

El judici militar va tenir lloc el 13 i el 14 d’octubre de 1948 i va tenir caràcter de sumarísimo de urgencia. És a dir, que, tot i la quantitat dels acusats, el judici s’havia de realitzar en 48 hores. Es va fer a la Comandancia Militar de Barcelona. Aquells dies la Comandancia estava protegida per patrulles militars i la policia político-militar es dedicava a demanar la documentació a tots els que volien entrar al judici, deixant passar només als familiars de primer grau. La tensió va continuar dins quan els acusats es van negar a entrar emmanillats a la sala. La premsa oficial va silenciar la notícia del judici. Però El Treball va publicar una crònica del judici a partir d’informacions facilitades pels familiars: “Los 80 no han tenido ninguna posibilidad de defensa. Se les ha impedido hablar como no fuese para responder a las preguntas capciosas que se les formulaban. Incluso así, los 80 han replicado valientemente y demostrado la falsedad y monstruosidad de la acusación”.[14]

La defensa de Numen va anar a càrrec d’un militar, el tinent Ambrosio Andrés Castañón del Regimiento de Artillería número 62, que va admetre a la família que no entenia gaire de lleis i que no podria fer un bon treball.[15] Els acusats no es van poder explicar. “Les sessions que es celebren a la sala de Justícia són extremament denses i arbitràries. A la primera sessió el fiscal ha demanat la pena de mort a vuit dels acusats. En cap de les dues sessions següents els processats no podran argumentar l’al·legació a la qual teòricament tenen dret. El president tallarà la paraula en cada cas a l’acusat, abans que aquest hagi pronunciat dues frases”.[16] Puig Pidemunt va voler explicar que les accions dels resistents tenien l’objectiu de lluitar contra la dictadura però va ser aturat violentament. Immediatament va ser expulsat. La tensió era evident i els crits van ser constants. Numen va rebutjar totes les acusacions que li va imputar el fiscal Federico Valenciano de Tejerina.

La Sentència detalla que la causa instruïda, la 35.836, era motivada “por los supuestos delitos de atentados terroristas y propaganda subversiva”. Segons la sentència, a partir del juliol de 1946 van colocar “bombas y artefactos explosivos en centros oficiales, oficinas de premsa, establecimientos mercantiles, particulares, línias férreas etc.”[17] Pressumptament, havien atemptat contra locals de la Falange, del Frente de Juventudes i fins i tot contra el Govern Militar de Barcelona.[18] L’endemà del judici van ser col·locats en cel·les individuals, conegudes amb el sobrenom de neveres. Numen va estar 124 dies sol en una cela de càstig.

El Tribunal va dictar 8 condemnes a mort, 4 de les quals van ser commutades. A finals d’octubre la sentència es va confirmar. Van arribar peticions d’indult des de França i des d’Anglaterra. També, la Federació de Cooperatives de Consum d’Europa, va fer arribar un escrit de protesta. Rodolfo Llopis, en representació del PSOE, des de França, va fer el mateix. Mr Bruyère, el propietari de la Masia on va treballar Numen durant dos anys, quan estava a l’exili, i que l’havia salvat de la mort segura, va enviar al Govern Militar un document signat per l’alcalde de Sant Julien Gaulèna, del Departament de Zarn, d’on era ell, al seu favor.[19] El seu pare es va posar en contacte amb l’oficial franquista que uns anys abans l’havia ajudat a salvar-se. Però aquesta vegada no va voler col·laborar. També amb un conegut seu, antic cooperador i d’ideologia conservadora, van anar a demanar l’ajuda del Bisbat.

Les emissions en castellà de Ràdio París, Ràdio Moscou, la BBC de Londres i la Pirinaica van denunciar el judici i les sentències a mort. Comorera va enviar un telegrama al secretari general de l’ONU, Trygve Lie. La notícia de la petició perquè l’ONU intervingués en aquest cas va aparèixer als mitjans de comunicació europeus i d’Estats Units. Lie també va rebre la visita de la presidenta de la Federació Democràtica Internacional de Dones, Mme Coton, i del secretari general de l’Associació Internacional de Juristes Democràtics, Mr. Joe Nordman, per demanar la seva intervenció. També es va difondre un informe de James S. Clark M. C., advocat de la Haldane Society que havia assistit al judici dels 80.

El 14 de febrer de 1949 hi va haver un important accident ferroviari a l’alçada de Mora la Nova. Però el règim va atribuir el desastre a un sabotatge i va voler venjar-se afusellant a quatre dels resistents empresonats. Numen va ser un d’aquests. La nit del 16 cap el 17 de febrer, el dia abans que complís els 26 anys, Numen va ser conduit al Camp de la Bota i a la matinada va ser afusellat.[20] Al sortir de la cel·la va fer un crit de suport a tots els companys presos: “Visca la JSU!”.[21] El 23 de febrer, la primera pàgina del Treball anunciava els 4 afusellaments.[22]

El Ple Municipal de Cornellà va aprovar el 2001 una moció a favor de donar el nom d’un carrer de la ciutat a Numen Mestre.[23] L’any 2001 el senador del Grup de l’Entesa Catalana de Progrés Carles Bonet, després d’adonar-se que els familiars dels franquistes Malitón Manzanas i Carrero Blanco havien demanat una indemnització, dient que havien estat víctimes del terrorisme, va preguntar si el govern tenia previst indemnitzar també als familiars de Companys, Carrasco i Formiguera, Joan Peiró, Numen Mestre i la resta d’executats per la dictadura franquista. La resposta del Secretario de Estado de Relaciones con las Cortes va ser negativa argumentant que la Llei 32/1999, de 8 d’octubre, de Solidaritat amb les Víctimes del Terrorisme estableix com indemnitzables els danys produïts a partir de l’1 de gener de 1968.[24] Sigui com sigui, el rescat de la memòria històrica del segle XX no era una prioritat del govern d’aleshores. El 30 de maig de 2002, el Parlament català va aprovar una moció instant al Govern de la Generalitat perquè presentés els recursos necessaris per revisar les sentències de mort dictades durant la repressió franquista amb l’objectiu de rehabilitar la memòria històrica. Entre els casos destacats per la moció hi ha el de Numen Mestre.[25] Cada any Iniciativa per Catalunya Verds organitza un homenatge a Numen Mestre i els altres tres afusellats del PSUC el febrer del 1949. Aquesta formació va fer un homenatge especial als 4 afusellats durant la seva 7ª Assemblea, celebrada el novembre de 2002.

[1] Fitxa de Numen Mestre. Crp 1429, Exp. 23, Fol. 2, AHNS.

[2] “Dirección General de Seguridad: Numen Mestre Ferrando”, document cit.

[3] Sánchez Agustí, Ferran, Maquis a Catalunya, Lleida, Pagès Editors, Col.lecció Guimet, 1999, pàg. 67.

[4] Entrevista a Cassandra Mestre Ferrando, Barcelona, 08-VIII-2004.

[5] Declaració de Numen Mestre, Causa 35.836, Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero.

[6] Martín Ramos, Luís. Rojos contra Franco. Historia del PSUC, 1936-1947, Barcelona, Editorial Edhasa, 2002, pàg. 352.

[7] “Comunicat guerriller”, octaveta de les JSUC, 29-XI-1946, Fons del PSUC, 0301.40.3.2, ANC.

[8] Núñez, Miguel. La revolución y el deseo. Memorias. Barcelona: Ediciones Península, 2002, pàg. 213.

[9] Moreno Gómez, Francisco. “Huidos, guerrilleros, resistentes. La oposición armada a la dictadura”, pàg 243, dins: DDAA, Morir, matar, sobrevivir, La violencia en la dictadura de Franco, Barcelona, Editorial Crítica, 2002.

[10] Martín Ramos, Luís, Op. cit., pàg. 361.

[11] López Raimundo, Gregorio, Primera clandestinidad. Memorias, primera part, Barcelona, Editorial Antártida/Empúries, 1993, pàg. 193.

[12] López Raimundo, Gregorio, Op. cit., pàg 194.

[13] Mestre Ferrando, Cassandra, Op. cit., pàg. 35.

[14] López Raimundo, Gregorio, Op. cit., pàg. 196.                                              

[15] “Numen Mestre. Testimoni de la seva germana Cassandra”, L´Avenç, n. 291, maig 2004, pàg. 32-35.

[16] Mestre Ferrando, Cassandra, Op. cit., pàg. 38.

[17] Vinyes i Ribes, Ricard, El soldat de pandora: una biografia del segle XX, Barcelona, Proa, 1998, pàg. 146-152.

[18] Martín Ramos, Luís, Op. cit., pàg. 353.

[19] Cartes de Mr Bryère i de l´alcalde de Sant Julien Gaulèna, Causa 35.836, 19-IV-1948, Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero.

[20] Carta de Cassandra Mestre a l´autor, 30-IX-2003.

[21] Mestre, Cassandra, Arreu la sorra, Barcelona, El Llamp, 1986, pàg. 60.

[22] AADD, “Història de la clandestinitat. El Partit Socialista Unificat de Catalunya”, El Col.leccionable-El Correo Catalán, n. 13, 21-IV-1985, pàg. 1.

[23] Sanabria Esteban, Eliseo i Romero López, M. Carmen, “Memòria històrica i Numen Mestre”, Memòria antifranquista del Baix Llobregat, n. 0, novembre de 2005, pàg. 13 i 14.

[24] “Sobre las previsiones del Gobierno en orden a indemnizar a los familiares de todas las personas que fueron ejecutadas durante la dictadura franquista”, Presidencia del Estado, abril 2001, extret del web www.pce.es/foroporlamemoria/documentos/senado_abril2001.htm

[25] BOPC, n. 305, 03-06-2002.