Mercè Sellès Comella

                                                                    

Per José Fernández Segura

Biografia elaborada a partir de l’entrevista realitzada per María Carmen García-Nieto el 29 de maig de 1996

Mercè Sellés Comellas va néixer el 26 de març de 1953 a Santa Maria d’Oló, un petit poblet del Bages entre Vic i Manresa. La seva mare  era mestra i el seu pare treballava en el sector de la indústria tèxtil. Els seus pares eren molt religiosos y, per aquesta raó, el seu pare va estar detingut durant la guerra civil al vaixell Uruguay. La seva mare, Dolors Comellas, va evolucionar molt en el terreny religiós fins arribar a ser militant del moviment Cristians pel Socialisme. També va evolucionar en el terreny polític i de sortir amb banderoles espanyoles a rebre a Franco va acabar formant part de les llistes del PSUC a l’Ajuntament de Molins de Rei.

Mercè Sellés va fer el batxillerat i, sent estudiant de secundària, va participar en les manifestacions que es feien amb motiu del Consell de Guerra de Burgos.  Va fer COU a l’Institut Joanot Martorell d’Esplugues de Llobregat i va formar part dels comitès d’estudiants tant al COU com després a la Universitat. En tot aquest període ja va ser militant de les Comissions de Barris i Fàbriques del Baix Llobregat i, posteriorment, de Bandeja Roja.  Finalment va acabar militant al PSUC com molts altres companys i companyes de Bandera Roja.

Al setembre de 1974 va entrar a treballar a Laboratoris Almiralla Sant Andreu de la Barca.  Per aquesta època, febrer de 1975, es va casar per l’Església per tal d’evitar sospites de la seva militància i per tal que la seva mare no es preocupés. Joan García-Nieto,  que ja sabia que no era creient,  va acceptar oficiar la cerimònia religiosa.

Va participar activament a la vaga general de la comarca del Baix Llobregat de 1974 i va decidir deixar els estudis universitaris de Filosofia i Lletres i dedicar-se a treballar i desenvolupar una intensa activitat sindical i política. A Molins de Rei van crear un grup molt actiu format, entre altres per l’Antònia Castellana, Joan Rodríguez, l’Alfred Bofill, que portava tota la tasca sindical del grup junt amb la Montse Ayala,  que treballava a la Turbo,  i la Rosa Palau que treballava a l’Exin Castillo.  Cada cap de setmana feien reunions en una casa i reflexionaven i programaven les coses que calia fer. Posteriorment van establir contactes amb Santiago Moreno de Cornellà i, a partir d’aquest moments,  van treballar junt al Pere Caldes, Paco Arias, Benigno Martínez, Carles Navales, Isabel Aunón –la Negra- i el “Chupao”, entre d’altres.  Després de deixar els estudis els va reiniciar en dues ocasions fins que va acabar la llicenciatura d’Història Contemporània als anys noranta.

Les condicions de treball als laboratoris Almirall eren molt dures. Hi havia moltes més dones que homes i les diferències salarials entre els homes i les dones eren considerables. A més, les dones abandonaven el treball quan es casaven. L’empresa els donava una dote i les acomiadava. Mercè Selles es va oposar personalment a aquesta dinàmica i va rebre fortes pressions psicològiques per part dels directius de l’empresa.  Aquesta actitud li va comportar el respecte, reconeixement i admiració de les seves companyes de treball que, a partir d’aquest moment, van començar a no abandonar el treball després de casar-se. Tot aquest reconeixement es va veure reflectit en les eleccions sindical de 1975. Mercé Sellés es va presentar en una candidatura independent perquè els sindicats encara no eren legals i van   guanyar de llarg les eleccions formant un bon equip de noies que volien treballar en el camp sindical.  A partir d’aquest moment, Mercé Selles,  que era membre del jurat d’empresa,  no només va desenvolupar una tasca sindical sinó que també va fer una tasca formativa amb les seves companyes de treball. Moltes joves no coneixien ni el seu cos i, fins i tot, algunes casades no tenien els coneixements mínims sobre les relacions sexuals. Així doncs, Mercé Selles, es va convertir en un referent personal i sindical per a la seves companyes.

Davant aquesta situació, l’empresa va voler aïllar-la enviant-la al magatzem on no podia estar en contacte amb les companyes. Malgrat això, ella no va deixar de seguir en contacte amb les companyes a l’hora del dinar que aprofitaven per fer assemblees on, principalment, es plantejaven discussions sobre el fet de les primes i els cronometratges i els increments salarials lineals per tal que no s’incrementessin les diferències salarials entre homes i dones. La qüestió de les primes va ser una qüestió difícil de fer comprendre a les companyes de feina ja que era contradictori accelerar el ritme de producció per cobrar més perquè això comportava que cada vegada més l’empresa incrementés el ritme i tinguessin que treballar més per obtenir la mateix prima. Malgrat les dificultats, poc a poc,  es va anar creant consciència sindical i l’empresa va fer una aturada, per primera vegada, en una vaga en solidaritat amb els treballadors de Laforsa.

La seva acció sindical, a més de desenvolupar-se a l’empresa, es va centrar en la Unió de Tècnics i Treballadors (UTT) que servia per coordinar tota l’acció sindical de les empreses dins la Central Nacional Sindicalista (CNS) que era el Sindical Vertical franquista. Quan sortien de les reunions de la UTT uns quants,  que ja estaven organitzats com Comissions Obreres,  es reunien al despatx de l’advocat laboralista Martín Martín.  D’aquesta manera es va agafar el costum de convocar assembles als locals de la CNS de Martorell i des de les UTT es coordinaven legalment totes les accions i, després, al despatx, clandestinament,  es reunien els militants de Comissions Obreres per planificar el que calia fer. És a dir, es combinava l’acció legal i il·legal amb total normalitat.

Aleshores aquí ja va començar a sortir,  en l’any aquest setanta-sis, setanta-set, la gent de UGT, perquè la gent de la UGT, jo a mi que em perdonin però en els primers temps jo no els veia en lloc. Després van sortir molts. Des del Govern es va afavorir que UGT pogués fer la seva primera assemblea abans de la legalització de Comissions Obreres que postulaven per un sindicat unitari de tots els treballadors. De totes maneres, en les primeres eleccions va guanyar Comissions Obreres.[1]

La vaga dels primers mesos de 1975 va ser força dura per dues raons. La primera perquè la Guàrdia Civil es va posar amb metralleta a la porta de la fàbrica demanant qui volia fer vaga i quin no i la segona perquè algunes dones ploraven per por a ser acomiadades ja que tota la seva família depenia del seu sou. Tota aquesta problemàtica li va impactar molt a Mercé Sellés que es considerava responsable de fomentar la vaga i veure la situació personal d’algunes de les seves companyes.  La por era un denominador comú de tothom però calia superar-lo.

Jo crec que ningú pot dir que no ha tingut por en aquestes situacions, en una situació que et podien agafar, que et podien portar a la presó, que et podien apallissar o que et podien fer qualsevol cosa (...) Sempre he procurat no demostrar-la aquesta por, al contrari (...)Tothom a la comarca em deia la Lleona perquè sempre semblava que em mengés el món, les pors me les passava jo per dintre[2].

Mercé Sellés va participar activament a les vagues del setanta-sis malgrat que només una petita part de les companyes de la seva empresa van participar. Més endavant, va participar  en totes les discussions que es van produir al si de Comissions Obreres sobre com afrontar la nova situació sindical i política que es va crear a la transició i primers anys de la democràcia