Joaquim Junyent i Sonet
Per José Fernández Segura
Biografia elaborada por José Fernández Segura a partir de la seva entrevista amb Joaquim Junyent i Sonet realitzada en Sant Just Desvern el 14 d’abril de 1997.
Joaquim Junyent i Sonet va néixer a Cornellà de Llobregat l’any 1933 al si d’una nombrosa família. Joaquim és el germà gran d’un total de 8 fills que van tenir els seus pares que, recent casats, es van venir a viure a Cornellà. Tota la seva vida ha viscut a Cornellà i l’any 1961 es va casar amb Rosita Arbúes i Alastuey al Reíal Monestir de Nostra Senyora de Montserrat. L’entorn familiar és força religiós. Viuen la fe d’una manera activa i compromesa.
De petit va anar a l’escola Montserrat i després va continuar estudiant als escolapis del carrer Diputació on, a canvi de fer d’escolanet, va poder estudiar i menjar al mig dia. Als catorze anys va treballar a un taller mecànic a la vegada que estudiava en l'Escola Professional Tècnica d'El Clot. Després va continuar estudiant a l'Escola del Treball. No va acabar la Mestria Industrial.
Des de molt jove ja participava en les accions reivindicatives del poble català. Té un record especial de la seva participació a la vaga de tramvies de 1951.
El record que tinc és que va ser una situació eufòrica, va ser un respir, això va durar set dies, ho vaig viure (...) Va ser un dels moments emocionants d’eufòria, de llibertat, de certa obertura que vam tenir en aquest país. Un dia plovent, tot això ho recordo perquè cada dia anava a treballar, el sacrifici que comportava anar a peu i la gent aguantant(...) Va ser fantàstic, va ser un dels moments meravellosos del poble català[1].
La seva formació religiosa la va adquirir al si de la família. Va pertànyer a l'Acció Catòlica formant part d’un grup de joves al voltant de la Parròquia de Santa Maria de Cornellà. Els primers contactes amb l'HOAC els va tenir acompanyant al seu pare a les reunions d’aquest moviment. Després, junt amb d’altres joves -Lluís Domenech- van formar un grup d'HOAC. En els primes anys de la dècada dels 60 van desenvolupar una gran activitat: cursos de formació -Pla Cíclic-, xerrades, reunions de grups, etc. Joaquim, junt a altres companys d’aquest moviment apostòlic obrer van fer una important tasca d’extensió del moviment en diferents poblacions de la comarca. Un dels records més punyents d’aquesta activitat va ser el conèixer a Plata, treballador de Roca de Gavà i destacat del moviment obrer a la comarca del Baix Llobregat. Dins de l’HOAC té càrrecs de responsabilitat, arribant el President d’aquest moviment apostòlic obrer en el Sector de Cornellà al 1966. Al final dels anys seixanta va deixar l'HOAC i va ser dels fundadors de la Comunitat Cristiana de Cornellà on actualment continua compartint la fe amb tots els seus membres. També és membre de Cristians pel Socialisme, moviment fundat, entre altres personalitats, per Joan García-Nieto i Alfonso Carlos Comín.
Va pertànyer al SOC en el seus inicis. Algunes de les reunions d’aquest sindicat es van fer a casa seva. Recorda especialment a Antonio Navarro, que va desenvolupar una important tasca formativa i de solidaritat amb el conjunt del moviment durant el temps que va estar com alliberat del SOC. També recorda la important tasca sindical feta per Pepe Galé encarregat a la La Farga de l'Hospitalet. El SOC no va reeixir i Joaquim Junyent desenvoluparà tota la seva activitat sindical i veïnal com independent. Va ser enllaç sindical de la seva empresa en la dècada dels 60 fins que la seva categoria professional li va dificultar continuar sent representat sindical.
A on va desenvolupar un important tasca va ser a l’associació de Veïns del Barri Riera de Cornellà. També va ser una de les personalitats signants del Manifest dels 22 -document que demanava a l’alcaldia tot un seguit de millores per a la Ciutat de Cornellà. Aquest document li va ser lliurat a l'Alcalde en la festa major de la ciutat -Corpus- de l’any 1975.
El Manifest dels 22 és una reivindicació que es va fer uns mesos abans de la mort del Franco, a l’alcaldia de Cornellà i que es va "entregar" a la premsa el dia de la Festa Major, el dia de Corpus de l’any 75. Va ser una bomba, perquè hi va haver una sèrie de personalitats que van fer una reivindicació d’una pila de problemes que hi havia a Cornellà (...) Van sorgir d’una sèrie de gent inquieta, de sindicats, d’associacions, de persones particulars, que van fer aquesta reivindicació (...) Jo vaig ser un dels signant, que aleshores estava a l’associació de Riera (...) Era una plataforma unitària de Cornellà, de gent de tot arreu, de gent dispersa, polítics, sindicalistes, gent de les associacions de veïns, particulars i comerciants. (...) Va ser un punt de partida que va revitalitzar tots el moviments i va posar de panxa en l’aire tota la situació d’un alcalde -Josep Mª. Ferrer Penedès- molt lligat al règim.[2]
La seva militància política la va desenvolupar al PSC Congrés. Va abandonar aquesta formació política quan es va fusionar amb el PSOE. Després va militar en els Nacionalistes d'Esquerra. En el moment de l’entrevista, 1997, no militava en cap partir polític perquè, segons la seva opinió no trobava cap partir polític d’esquerres que fos realment catalanista.
Considera que la seva fe ha estat el motor del seu compromís temporal però que, aquesta entrega, va ser a costa de la seva família. Reconeix el paper fonamental que van jugar les dones dels militants per la seva abnegació en la cura dels fills. Sense aquesta actitud no hagués estat possible la seva militància. Valora positivament la tasca formativa de l'HOAC i l’exigència del compromís temporal. I va ser precisament aquesta exigència la que li va portar a presentar-se a les eleccions sindicals de 1963 i 1966 i ser elegit enllaç sindical. Creu que la normalitat és la millor aportació que han fet els cristians al conjunt del moviment obrer. Joaquim Junyent entén per normalitat la participació de tothom al si de les organitzacions sense cap tipus de diferències en funció de les creences religioses. També creu que la presència de militants catòlics al si del moviment obrer no ha tingut una especial rellevància en l'Església jeràrquica però sí a nivell d’alguns responsables parroquials –rectors i vicaris- que han estat sensibles a la situació de la classe treballadora i van obrir les portes dels temples per acollir als obrers que volien reunir-se o tancar-se.