Josep Teixidó i Vila (1909-1992)

    Per Joan Tardá i Coma

 

Confesso la profunda admiració que em despertà, des que, de ben jove, el vaig conèixer. Anys de joventut en els quals es van configurant els imaginaris històrics i les idees polítiques  de les persones i que el sedàs del temps té cura d’anar destriant.Transcorreguts força anys, fins i tot de la seva mort, l’admiració ha esdevingut un profund respecte, amarat, tanmateix, d’una certa tristesa. Perquè des de la talaia de la nostra societat burgesa, funcional, pragmàtica i benestant, on tot és susceptible de ser relativitzat fins a extrems d’allò més frívols, i situat ja amb escreix en la cinquantena, no puc deixar de preguntar-me si la nostra generació ha sabut copsar el significat de la coherència, absoluta i total, entre la ideologia i l’acció política i social, a què algunes persones com ara en Josep Teixidó se sentiren compromeses de viure i actuar amb independència de  les adversitats i de les dificultats imposades pel terror de la Dictadura. En definitiva, persones que en un moment històric concret van assumir un  compromís individual, tal vegada  desaforat, tan intens i agut, com intensa i aguda fou la  repressió i desaparició dels protagonismes col·lectius. Aquest fou el repte que entomaren alguns homes i algunes dones sota el franquisme. Foren pocs, massa pocs, però existiren.  I en Josep Teixidó fou un d’ells. 

Com tants i tants altres cornellanencs i cornellanenques nascuts a les primeries del segle passat començà a treballar a la indústria tèxtil quan encara era un infant. A can Rosés, la primera fàbrica cotonera de Cornellà. Fet ben comú aleshores, altrament, tal com palesen els testimonis de l’època que ens fan avinent com, fins i tot,  les mares, de matinada, havien d’acompanyar els fills a les fàbriques on feien jornades d’adult.

S’integrà, de ben jove, en la lluita sindical i formà part d’aquell sector de joves que s’emmirallaren amb la revolució d’octubre de 1917, fins a l’extrem que, conjuntament amb un reduït nombre de companys, creà de la primera cèl·lula del Partit Comunista d’Espanya, organització que a partir de 1931 esdevingué Partit Comunista de Catalunya.

Durant els anys republicans, el partit comunista a Cornellà, tot i ésser una de les dues úniques poblacions  de la comarca present al primer congrés del partit en 1933, tingué un paper gairebé testimonial, tal vegada com a conseqüència del posicionament crític i de  denúncia del nou règim, qualificat de  “república burgesa”, que en canvi comptava amb un gran suport popular i obrer. 

No obstant,  però, arran de l’aixecament feixista i l’esclat revolucionari, i una vegada creat el Partit Socialista Unificat de Catalunya, força política adherida a la III Internacional en què el PCC convergí amb  d’altres tres organitzacions marxistes, els antics membres del partit comunista genuí assoliren un protagonisme creixent en tots els àmbits de la vida social, econòmica i política de la ciutat. Protagonisme que, pel que fa a ell mateix, li correspongué en la mesura que participà en múltiples actes arreu de la comarca del Baix Llobregat per consolidar la presència del PSUC.

En constituir-se, el 22 de juliol, el primer ajuntament cornellanenc posterior a l’aixecament feixista, com a conseqüència del Decret de la Generalitat que obligava a la destitució dels regidors provinents de partits polítics aliens al Front Popular, esdevingué regidor d’un Plenari Municipal en què comunistes i republicans d’ERC compartien la governació. Amb tot, a les primeries de 1937 va haver de deixar el càrrec en integrar-se als  fronts de batalla  on ocupà responsabilitats com a comissari polític.

Exiliat a França, l’any 1944 participà, integrat en un grup d’un centenar de persones, en una ocupació militar des de França dels Pirineus. Detingut, s’escapà dels afusellaments immediats en poder amagar la seva veritable personalitat, però fou condemnat a dotze anys de presó.

Retornat a Cornellà, amb quaranta anys ja fets, descobreix que l’efervescència viscuda a la presó de Burgos (la “universitat del partit” com era conegut aquell centre penitenciari on predominaven els presos comunistes) no té res a veure amb la realitat. Als carrers sols impera el silenci i la por, fet que comprova en adonar-se que fins i tot antics companys li neguen la salutació. I de l’organització, no en queda gairebé res, perquè les detencions i caigudes esdevingudes entre els anys 1946 i 1948  havien desarticulat els primers intento de reconstruir una estructura clandestina a la comarca basada en antics militants de la Joventut Comunista.

Anys, doncs, d’absoluta soledat  i de patiments infinits. El seu fill, de nou anys, ja  havia mort de malaltia i misèria essent ell a la presó. La seva companya, l’Helena Ricart, malvivia a Cornellà fent-se càrrec d’un germà invàlid i dels grans de la família.

Instal·len un quiosc a la plaça Lluís Companys i des d’allí creen una xarxa  clandestina d’ajut als presos a través de la venda de cupons de solidaritat i distribueixen premsa clandestina. A partir d’aleshores, però, s’anaren repetint les detencions, les estades  a Via Laietana, on en diverses ocasions, tan ell com l’Helena, foren colpejats i torturats.

Dos fills més se’ls moren i ells s’imposen l’obligació de donar testimoni de les seves creences laiques. Exigeixen poder enterrar-los com qualsevol altra persona, fet que les autoritats no permetien perquè no eren fills batejats. L’Helena i ell, però, acompanyats d’un reduït nombre de persones que s’hi afegeixen  fan el recorregut pels carrers buits amb el taüt a les espatlles fins al cementiri civil perquè, a ells, no se’ls és permès d’enterrar-lo en l’altre recinte.

Josep Teixidó, tal vegada sense ser-ne del tot conscient, esdevingué l’antídot davant de la propaganda del règim franquista que d’una manera maldestre, però eficaç, havia penetrat en amplis sectors de la societat associant república, democràcia i comunisme amb caos, violència i odi. Es convertí en un referent, l’exemple paradigmàtic del lluitador abnegat, honrat i coherent, fins a l’extrem que arribà a ser respectat, des del silenci evidentment, per aquells que durant els anys de la Dictadura comandaren la vida local. Sóc coneixedor de fets que ho il·lustren: va haver-hi qui pretengué que algunes famílies que durant els anys de guerra i revolució havien estat objecte de  represàlies  o havien patit alguna mort violenta pel seu ideari conservador o catòlic, es personessin com a testimonis acusadors  de Josep Teixidó.  Aquestes persones, malgrat ésser a les seves antípodes ideològiques, sempre s’hi havien negat. El mateix alcalde franquista José Riu negà al comissari Creix sumar-se a la voluntat d’aquest torturador de  prendre-li el quiosc on es guanyaven la vida, l’Helena i ell. 

I a  mesura que el moviment obrer va donant mostres de reorganització arreu de la comarca, bàsicament a partir de la vaga de la Siemens de 1962, la seva figura adquirí una doble significació. En primer lloc, Josep Teixidó aparegué com el nexe d’unió entre el PSUC local històric local i el real, format en aquells anys per treballadors vinguts de fora de Catalunya, nous residents a Cornellà, alguns dels quals membres del PCE o  esdevinguts militants arran de les mobilitzacions de CCOO.   D’altra, com a símbol de la resistència republicana per a la noves generacions que, singularment a partir de les mobilitzacions urbanes en favor de la canalització dels barris, s’anaren integrant en la lluita política clandestina,  alienes  a la cultura política del PSUC.

L’any 1979 va fer realitat la seva gran il·lusió: visitar la URSS, per la qual cosa encara visqué amb més dolor fets posteriors relacionats amb la culminació de l’evolució ideològica del PSUC cap a posicions socialdemòcrates i molt crítiques envers la Unió Soviètica, la qual  cosa el portà a militar, en esdevenir-se el trencament d’aquest partit, en el Partit Comunista de Catalunya.

Recordo l’emoció amb què un dia, a casa seva, m’ensenyaren el seu tresor més preuat: el serrell d’una senyera que havien teixit per a les Brigades Internacionals en agraïment pel suport rebut en la creació de l’escola bressol que les Dones Antifeixistes de Cornellà organitzaren durant la guerra. Ells l’havien arrencat per guardar-lo, ben amagat de tants escorcolls, per quan arribés el dia de la llibertat.  Al cap d’un anys, vivint ja en democràcia, en van fer donació on, segons el seus sentiments, havia d’anar a parar: al museu de la Revolució de Berlín.

Conscient del paper avantguardista que havia de correspondre sempre al partit comunista,  en Teixidó, en una ocasió, em  confessava sense cap deix de frustració (i en faig la citació textual) el seu perquè de tot plegat: “el paper dels comunistes respecte de la societat ha de ser el mateix que el d’un motor respecte a un cotxe. Nosaltres, durant el franquisme, ja sabíem que malgrat ser model de sacrifici i presó, tard o d’hora seríem minoria”.

En definitiva, heus aquí el llegat comunista d’un altre “home de marbre”. Pedagogia  per a les noves generacions… per si els plau, per si els convé.