Josep Nogue Felip

Vaig néixer el 4 d’abril de 1946 a Igualada, comarca de l’Anoia, en el sí d’una família nombrosa, 9 germans, de forta tradició religiosa catòlica. Vaig estudiar el batxillerat al col·legi dels escolapis. Als 16 anys vaig iniciar la meva vida laboral a Caixa de Catalunya. Mentre treballava vaig estudiar peritatge mercantil, professorat mercantil i vaig acabar llicenciant-me en ciències econòmiques. Actualment estic prejubilat.

 La meva infància va transcórrer plenament integrada en un entorn social i familiar molt conservador i religiós, que va marcar profundament la meva vida, en especial la meva adolescència - joventut. Vaig ser educador i responsable en el Moviment Junior d’Acció Catòlica, i em vaig incorporar a la J.I.C. (Joventut  independent Catòlica), equivalent a la JOC pel que fa al món de les classes mitjanes, a la que pertanyia. Va ser des d’aquesta participació en aquestes organitzacions que vaig conèixer de prop els problemes derivats de les primeres immigracions que es van produir a Catalunya als anys 50/60, i amb un important impacte a la meva ciutat. Barris sencers de barraquisme i autoconstrucció, amb problemes de tot tipus, i desigualtats evidents respecte la resta de la ciutat on havien arribat i que els havia d’acollir, ja que venien a treballar a les puixants indústries del tèxtil, gènere de punt i de la pell. Barris situats, en sa major part, a la perifèria d’Igualada, als municipis de Santa Margarida de Montbui, Ódena, Vilanova del Camí, però també a la pròpia ciutat, com el barri de Fàtima i, posteriorment el barri de Montserrat, creat sota el franquisme a imatge i semblança del què es va fer en altres punts de Catalunya, amb els problemes que tots coneixem pel que fa a manca d’infrastructures i serveis adequats i qualitat de la construcció dels habitatges.

Vaig començar a adquirir consciència social a partir dels primers contactes amb aquestes persones arribades, en sa majoria, d’Andalusia. Això va fer que, des del Moviment Junior, ens plantegéssim adreçar la nostra actuació educativa i de lleure, amb preferència cap als nois que vivien en aquestes barriades noves, ja que ho necessitaven de veritat. Al mateix temps els contactes amb companys i companyes obrers militants de la JOC contribuïen a crear una consciència sobre l’existència de les classes socials i les contradiccions que això generava en el sí de la nostra societat, situació agreujada per la dictadura franquista. Les meves inquietuds intel·lectuals i religioses em portaren a contribuir a crear una Escola de Teologia per a seglars, aprofitant l’impuls reformista del Concili Vaticà II. També vaig participar en organismes parroquials de caire representatiu.

Va ser arran de les activitats de l’Associació de veïns del barri de Sant Maure, creada, com la majoria, per promoure una major sensibilitat vers els problemes del barri tot organitzant la lluita per promoure una millora de les seves condicions, i de la clausura del local feta amb violència per les forces repressives, que vaig prendre una posició clara, des del punt de vista polític, a favor de la gent de l’esmentada entitat. Això em va dur a enfrontaments al sí del Consell parroquial, on demanava el suport, provocant la meva dimissió i l’inici d’allunyament de les activitats de caire religiós.

El meu contacte habitual amb amics que estudiaven a Barcelona em portava a conèixer l’evolució dels esdeveniments polítics i socials a la universitat, i, en conseqüència a interessar-me per la política, encara que sense afiliació de cap mena. Tot això passava als voltants del 1968 i al caliu del maig francès.

El meu compromís creixent amb la gent treballadora que lluitava contra el franquisme, en especial a les fàbriques, implicant-me en les seves lluites, em va dur a participar en algunes tasques d’agitació social, posant en pràctica la idea de l’aliança entre les forces del treball i la classe mitjana a la que jo pertanyia. En aquesta època col·laborava amb militants de la U.S.O. L’any 1971 vaig solidaritzar-me amb la vaga de fam que duia a terme Mn. Xirinachs a l’església de Santa Maria del Camí, reclamant els que desprès serien els eixos bàsics de l’Assemblea de Catalunya. L’experiència va acabar amb la intervenció de la guàrdia civil, detenció, interrogatori i multa governativa. Aquest va ser el primer contacte amb les forces encarregades de la repressió durant el franquisme.

A meitat de 1971 vaig iniciar la meva vida de parella amb la Montse Espinilla, amb qui he compartit sempre les inquietuds polítiques i socials per intentar transformar la nostra societat. Hem tingut dos fills.

A finals d’aquest mateix any vam decidir anar a viure a Cornellà de Llobregat,  al barri de Sant Ildefons, fruit de la nostra decisió de volgué estar més a prop del món treballador i del nostre compromís polític en aquell moment, doncs militàvem al PCE (i). A nivell laboral vaig participar en les eleccions sindicals que es van fer per intentar, des de dins, ser més operatius en les nostres reivindicacions. Fins a l’any 1973 vaig compatibilitzar el meu treball amb els estudis a la universitat, on vaig ser molt actiu en la reivindicació d’una formació més integral i més oberta, que ajudés a millorar el grau de coneixement de la societat i trobar les solucions més adients per transformar-la. Això va contribuir a que dos professors fossin apartats de la docència, incorporant a professionals més oberts. 

Durant l’any 1973 vaig dedicar els meus esforços a aconseguir una coordinació entre els veïns de Sant Ildefons, inexistent en aquells moments, a partir de les comunitats de propietaris. Aquest fet ens duia a assistir a les reunions que convocaven per tal de donar-los suport i oferir-los la possibilitat de fer front a problemes comuns que patien: carències en el barri, administradors que es quedaven amb els diners de les comunitats, problemes entre veïns. La solució que els proposàvem era crear una Associació de Veïns del barri de Sant Ildefons.

També vaig impulsar i coordinar la lluita i defensa dels interessos dels veïns dels blocs on vivia, enfront de la promotora immobiliària que els havia construït, tot reclamant la solució als desperfectes que tenien els habitatges, fruit d’uns mal acabats.

Tot això va acabar quallant amb la presentació de la meva candidatura a les eleccions de l’Associació de Veïns de Sant Ildefons, recentment recuperada de l’oblit, que es va oposar a la d’en Frederic Prieto, qui va guanyar la presidència en les eleccions corresponents, i assumint la vice-presidència de l’esmentada associació fins al 1979 que em vaig incorporar al primer Ajuntament elegit democràticament.

La reivindicació principal de l’associació fou la construcció d’un centre cívic a l’explanada al costat del mercat de Sant Ildefons i un ambulatori, cosa que al cap dels anys s’ha fet realitat. Recordo que vam preparar una exposició adreçada a sensibilitzar els veïns sobre aquests objectius, incorporant una maqueta del projecte.

L’activitat per aconduir la lluita a traves de mecanismes legals anava en paral·lel a altres activitats clandestines aleshores. Fruit d’aquesta situació vaig participar en una llançada d’octavetes demanant solidaritat per la lluita dels veïns dels barris barcelonins de Vallbona i Torre del Baró, que clamaven per aconseguir aigua corrent, de la que no disposaven. En finalitzar l’acció vaig ser interceptat per un policia qui em va detenir. L’endemà, mentre jo era sotmès a interrogatori a Via Laietana, naixia el meu primer fill. Vaig ser acusar de difusió de propaganda il·legal i jutjat pel T.O.P (Tribunal d’Ordre Públic) a Madrid, el mateix dia de l’any 1974 que el famós judici als treballadors de la SEAT, defensats per l’advocat Albert Fina. Finalment vaig resultar absolt...caramboles de la vida.

Vaig participar, donant el meu suport tècnic com a economista, en la creació de l’associació de pares de persones amb discapacitats físiques i psíquiques, que va impulsar fer possible el pre-taller per a discapacitats físics i mentals a Cornellà. Això significava el primer pas del que més endavant seria Tecsalsa, l’empresa creada per tal de facilitar treball a les persones amb aquest tipus de situacions i de l’Escola Can Mercader.

La incorporació de moltes dones al món del treball feia evident la necessitat de disposar d’escoles per a infants de 0 a 3/4 anys, ja que a partir d’aquesta edat existien els parvularis en algunes escoles. Per això, juntament amb un grup de pares de l’escola bressol La Trepa, vam lluitar fins aconseguir que l’Ajuntament assumís aquest tipus d’ensenyament. Encara que el temps ha fet evident que qui ho hauria d’haver assumit era una altra administració amb els recursos adients.

A l’any 1975 em vaig incorporar al PSUC i vaig formar part del primer Ajuntament democràtic a Cornellà en la candidatura que va encapçalar Frederic Prieto. Vaig assumir la cartera d’hisenda d’un ajuntament profundament endeutat i sense recursos, en un moment històric en el que la població, amb justícia, exigia la resolució de problemes acumulats durant tants anys, d’escoles, infrastructures bàsiques de ciutat, de salut, culturals i de tot tipus. L’esquerra arribava a l’Ajuntament no a redistribuir els recursos d’una altra manera, sinó a intentar generar-los per tal de poder donar una resposta a les necessitats ciutadanes. Gestionar una ciutat amb greus desequilibris, va ser l’experiència més dura de la meva vida, però també la més apassionant. Un dels aprenentatges claus d’aquella època és que vam aprendre a lluitar contra el franquisme, a oposar-nos amb totes les forces a aquella situació, però no havíem tingut l’oportunitat d’aprendre a construir. Penso que encara avui un dels debats presents en el sí de l’esquerra és precisament com construir i endegar polítiques noves des del govern, sigui de les ciutats o d’administracions autonòmiques o estatals.

A meitat l’any 1976 va néixer el meu segon fill, just poc abans d’iniciar-se el govern d’Adolfo Suárez que va donar pas a la transició política del franquisme a la democràcia.

Durant els anys de vida laboral he participat en nombroses ocasions en les candidatures de CC.OO, cosa que ha contribuït, juntament amb que era pública i notòria la meva participació en la vida política des d’una opció d’esquerres com el PSUC, i més endavant Iniciativa per Catalunya, a limitar les meves possibilitats de desenvolupament professional. Ser de Comissions i del PSUC/ICV era molt mal vist, fins a èpoques molt recents, en la empresa on treballava.

Probablement la meva aportació a la lluita antifranquista no tingui una gran rellevància social, però crec que el fet de cercar la manera de contribuir a donar resposta als reptes socials i polítics és possible des de molts llocs en la societat, i això és el que he intentat explicar en aquest testimoni. Els canvis culturals i polítics es produeixen a través d’accions grans, sens dubte, però també a través de milers de petites actuacions fetes per molta gent que, n’estic segur, com jo han aportat el seu gra de sorra per fer-ho possible. Espero amb aquesta reflexió contribuir, en la mesura del possible, a recuperar una part de la nostra memòria històrica, no sols pel reconeixement que és de justícia fer en molts casos, no és el meu certament, sinó per comprendre que els camins que porten al compromís amb la lluita per transformar aquesta societat són molt variats i, amb tota certesa, tots ells necessaris.