Joan Estrada Massip
Per Francisco Ruiz Acevedo
Biografia realitzada a partir de l’entrevista feta per Joan N. García-Nieto el 13 d’agost de 1993.
Joan Estrada neix a Villanova i
Tenia 11 anys quan es produí la
sublevació feixista contra la legalitat de
Als 14 anys
comença a treballar fins aconseguir entrar a
Durant la seva joventut no tenia definida una consciència de classe perquè amb aquesta no s’hi neix sinó que es fa forjant; la va anar adquirint amb el temps, amb el contacte directe amb la problemàtica laboral i les circumstàncies en què vivien les famílies dels treballadors immigrants a les barriades obreres de Cornellà i, en general, del Baix Llobregat: salaris baixos, jornades esgotadores de treball, pèssimes condicions de treball, famílies vivint en coves i barraques, carrers sense asfalt ni enllumenat, criatures sense escolaritzar, etc.
“… Jo, el primer contacte, el vaig tenir en arribar aquí, en posar-me en contacte amb el moviment cristià… Bé, el meu contacte va ser amb un capellà que hi havia a la parroquia on normalment anava a missa… Y amb aquest capellà es comença a formar un grup de gent obrera, i aquí és quan començo a descubrir la necessitat de participar en la classe obrera.”
“Aquest capellà estava vinculat al món obrer... i, a mês, també al moviment obrer cristià; jo no. I ell portava altres grups, i d’aquí va començar un grup. I és a partir dels problemes concrets amb què es trobaven les empreses i els barris..., és quan descobreixo que les coses..., vull dir, la situació real de la classe treballadora. I també descobriré a partir de..., diguem-ne, d’alguna manera, de l’Evangeli, la necessitat de participar en aquesta lluita per millorar la situació de la nostra classe i transformar la societat. (...) Tenia més aviat un catolicisme una mica individual..., molt encaminat, vull dir, a seguir els manaments i la pròpia salvació, per dir-ho d’alguna manera, i vaig descobrir, a partir del moviment obrer cristià, que l’Evangeli tenia altres lectures i que Jesucrist no solament anava a la salvació de cada un sinó a la salvació de tota la humanitat.”
En relació amb les activitats socials de la família de la seva dona i amb la seva participació en el moviment obrer cristià, expressa: “No, jo crec que la família de la meva dona era una família de procedència molt rural, i no perquè ho digui jo; molt bona família, però no havia tingut… Suposo que era una família, no ho sé, cristiana normal, o catòlica normal, però sense… Ella sempre va participar amb mi. Jo sempre ho vaig tenir molt clar… El moviment obrer cristià servia per posar en contacte la vida real, la vida obrera, amb l’Evangeli, a fi de crear una societat més justa…”
En
aquella època va conèixer Oleguer Bellavista, conciliari dels grups laics de
l’Església, entre d’altres ACO (Acció Catòlica Obrera), al qual va
pertànyer, de qui rebria una notable influència i amb qui compartiria amistat. Entre
1963 i 1964, se celebren reunions entre militants del PSUC i catòlics, tant a
l’església de Santa Maria com a la de Sant Miquel. Per aquelles dates, és
detingut de matinada i, després de passar tres dies a
A la
comarca, els únics que tenien presència i organització eren els militants
comunistes del PSUC i els catòlics. Van ser els que realment iniciaren el
procés de formació i desenvolupament del nou moviment obrer i els que el van
dotar de formes organitzatives estables i de coordinació amb la constitució de
les CCOO del Baix Llobregat. Van ser els que van iniciar el procés
d’infiltració en els sindicats feixistes. En les eleccions sindicals del
juliol de 1963, convocades per
En 1965, conec
el Joan en les reunions que fèiem els treballadors a l’església de Sant
Jaume d’Almeda, a Cornellà, facilitades pel capellà Oleguer Bellavista i
no exemptes de forts enfrontaments amb l’arquebisbe de Barcelona Marcelo
González. Per aquestes reunions, que se celebraven cada dissabte, van passar
centenars de treballadors –tot i que no sempre eren els mateixos- en
representació de diverses empreses de la comarca. Cap treballador podia entrar
a la reunió si no era presentat pels seus companys, la qual cosa va evitar que
A la tardor
de 1965 i amb una assistència d’uns noranta delegats d’unes
vint-i-cinc empreses, s’escollí el primer òrgan col·lectiu de direcció:
Del seu testimoni transcric textualment paràgrafs que comparteixo íntegrament per la seva veracitat i honestedat:
"Les primeres reunions de CCOO on vaig participar es feien als locals de l’Església… perquè els treballadors (a més que allí tampoc estaven segurs) realment tampoc tenien tants llocs per reunir-se, i crec que va ser una aportació important… que van fer alguns capellans.”
“Mai, en cap organització en què he pogut estar o estic, dins el moviment obrer no cristià, he tingut cap problema; jo, al contrari: a través de la meva actuació, del treball que he aportat dins l’empresa, sempre, des del primer moment, diguem-ne, m’he sentit molt estimat i valorat pels companys que d’alguna manera eren agnòstics o ateus, o pertanyien a altres organitzacions.”
Al
setembre de 1966,
Les reunions a l’església de Sant Jaume es convertiren en el centre d’organització i de coordinació de la campanya electoral sindical. S’hi intercanviaven informació i experiències sobre la confecció de les candidatures unitàries i democràtiques i s’instava a la celebració d’assemblees que permetessin la participació dels treballadors. El resultat de les eleccions va representar un èxit per als treballadors de la comarca, amb una mitjana participativa del 90%, cosa que provocà una àmplia renovació amb l’entrada d’una nova generació que va ocupar llocs de responsabilitat en l’àmbit de nombroses empreses i juntes socials i comarcals. Aquestes elecccions van constituir una cita clau que marcà el desenvolupament i la consolidació de la reconstrucció del nou moviment obrer que Franco havia anorreat amb el cop militar del 18 de juliol de 1936 i amb els llargs anys de dictadura. D’aquesta manera, a través de la infiltració en els sindicats feixistes, els treballadors es van dotar de la legalitat suficient per permetre’ls sortir paulatinament de la més absoluta clandestinitat.
Joan Estrada és escollit membre del jurat
d’empresa de Pirelli Moltex i President de
El 16 de febrer de 1967, el Tribunal Suprem declara
explícitament la il·legalitat de les CCOO per haver creat una organització
constitutiva de delicte criminal, segons els articles 172 i 175 del codi penal.
Això motiva que el 22 d’abril de 1967, després de dos anys de reunions a
l’església de Sant Jaume de Cornellà,
"A la presó coneixeré altres companys que estaven organitzats en altres nivells… Jo no he fet mai propaganda, i crec que no se n’ha de fer, però tampoc m’he amagat mai… De mi, tots els que em coneixien sabien que era catòlic, que més o menys em movia en els moviments cristians”.
"Serà un dels llocs on començaré a conèixer la història del moviment obrer…, perquè allí hi havia gent obrera que no eren de la nostra corda…; n’hi havia dos més que eren cristians i allí puc, amb el temps que hi ha per pensar, confrontar la idea que tenien de la religió”.
"... Amb els companys amb qui vaig estar a la presó es va crear una amistat que encara avui no s’ha esborrat… Per a mi va ser una experiència molt positiva, a pesar de tots els patiments i la privació de llibertat”.
"… A la presió venien a veure’m capellans per la seva vinculació al moviment obrer; advocats també, Albert Fina i Montserrat Aviles”.
"... A molts companys que sortien d’allí, la seva empresa els despatxava… i amb nosaltres l’empresa es va portar molt bé”.
"... A mi sempre m’ha semblat que un sindicat obrer és necessari per treballar per les reivindicacions concretes i per transformar aquesta societat”.
"... Jo crec que Marx... i la seva doctrina és un instrument per dur a terme l’alliberament de què ens parla Jesús, o sigui, que Jesucrist ens exigia amb l’Evangeli l’alliberament de tota la humanitat, aquest camí cap a una societat més justa, més igualitària, més solidària… i jo, com a seguidor de Jesucrist, també treballo i lluito per aquesta societat més justa.”
Un dels aspectes més rellevants del moviment obrer era la lluita en la negociació col·lectiva. Al setembre de 1974, els treballadors de Pirelli Moltex van a la vaga per la intransigència de l’empresa en concedir millores salarials davant la creixent inflació, que aquest any se situa en el 15,7%. L’empresa reacciona acomiadant 319 treballadors. En solidaritat amb els acomiadats, entre els dies 16 i 18 d’octubre, paralizent la feina tretze empreses, amb un total de 8.181 treballadors. Finalment, el 24 d’octubre, despres de 46 dies de vaga, els traballadors en assembiea van ratificar l’acord del jurat d’empresa amb la direcció de Pirelli Moltex, i van obtenir la readmissió de tots els acomiadats i un augment de 1.000 pessetes mensuals, així com l’increment de 3 pessetes més per hora en la prima de producció.
Pirelli Moltex era una de les empreses on els treballadors tenien un grau d’organització fort, que es reflectia en el jurat d’empresa, els components del qual, en la seva majoria, eren militants de CCOO i entre els quals destacaven Joan Estrada, Fuentes, Garrido i Paco Arias, Manuel Prieto, Antonio Pérez, Vicente Puerto, Juan Maldonado i Juan Alvés, entre molts d’altres.
"En tots els convenis, jo pertanyia a la comissió negociadora… Practicàvem la democràcia obrera entre els treballadors, i les decisions sempre es prenien en assemblees, bé dins el sindicat, bé en la mateixa empresa”.
"Lluitàvem per una democràcia perquè aquesta era un camí per arribar al socialisme… Era una comarca molt obrera…, amb molta consciència solidària…; es van fer marxes multitudinàries al Govern Civil de Barcelona en suport al conflicte de Laforsa… Penso que va ser una de les comarques més combatives de Catalunya”.
"A nivell d’empresa, CCOO sempre ha tingut majoria en el
Comitè d’empresa, però també hi ha hagut participació de
"Després de la transició és quan començo a organitzar-me en el PSUC… Em sentiré molt vinculat al seu programa, a la seva ideolgia, per dir-ho d’alguna manera, ja que representava les meves aspiracions: la transformació de la societat”.
"En el V Congrés del PSUC, ho passaré molt malament; serà un desastre per al moviment obrer, una desgràcia… El partit sortirà molt fort del franquisme, i molts es quedaran a casa seva… Mai va ser sectari. El que va passar, tant a nivell sindical com a nivell polític, pot ser que fossin coses ideològiques, però també personals, i és quan comença el sectarisme”.
"El sindicalisme actual jo el veig una mica fosc, s’ha burocratitzat una mica…, s’ha integrat una mica en el sistema, com la majoria de partits polítics… Vull dir que no perdin el contacte amb la base, que la base realment sempre se la tingui en compte i participi… El que vull dir és que el sindicalisme no sigui d’elit de direcció i de despatx. Això em fa patir una mica”.
He de confessar algunes coses a l’hora de fer una semblança biogràfica de Joan Estrada: he procurat sintetitzar el seu testimoni de 42 pàgines i alhora contextualitzar-lo en l’etapa del franquisme, cosa gens fàcil, i de ben segur han quedat serrells importants de la seva vida. He afegit coses verídiques que no consten en l’entrevista, potser perquè la humilitat i la modèstia de Joan fugen del protagonisme, però la seva aportació a la lluita obrera i a la reconstrucció del nou moviment obrer a la comarca ha estat molt valuosa. Joan ho va donar tot a canvi de res, partint sempre de la seva fe com a cristià, que el feia coincidir amb els plantejaments socials i polítics de Karl Marx en l’emancipació de la classe obrera, les llibertats sindicals i democràtiques, tot tenint com a meta el socialisme per eradicar les desigualtats sagnants del sistema capitalista. Segons el meu parer i pel coneixement que tinc de la seva abnegada tasca a favor dels més desvalguts, Joan Estrada té i ha de tenir el reconeixement com un dels personatges de la història més il·lustres de la comarca del Baix Llobregat.
També he de dir que entre
l’amic Jordi Izquierdo i jo mateix, finalment vam aconseguir el seu
consentiment per publicar la seva semblança biogràfica en el volum II del
llibre “Peatones de