Joan Colominas Arus

 

“La quinta del biberó i la col·lectivitzacio agrària a Cornellà”

Vaix néixer l’any 1920,  a la masia de Can Galet a la Rambla de Cornellà.

Jo treballava, amb els meus germans, els camps que els pares tenien a diferents indrets del nostre poble. La política no amb motivava. Recordo que quan va haver-hi el cop d’estat del general Franco, l’any  1936, una de les coses que més em va indignar  va ser que el Patronat, tingut com una entitat catòlica, va passar a ser la seu de la U.G.T. Amb aquesta decisió se’ns van acabar les ballades de sardanes, els ballets i tot l’ambient que existia al Barri Centre. Per als joves, tant els que teníem 16 anys com els que en tenien més de 20, aquesta era la nostre diversió.

L’enderrocament de l’església també fou un episodi trist.

Tothom considerava que la revolta duraria 3 mesos…i ja sabeu que no va ser així.

LA  COL·LECTIVITZACIO  AGRÀRIA.-

El comitè encarregat de la col·lectivització agrària, no depenia de l’Ajuntament. Era un nucli molt revolucionari. Estava clar, entre ells, que s’havia de fer la revolució, junt amb la guerra.

Però si hem de ser sincers s’ha de dir que la tasca, portada a terme, tant a Cornellà com a L’Hospitalet va ser molt bona.

A Cornellà es va decidir que cada pagès es podia quedar amb 3 “moixades” de terra per cada fill que es dediqués a l’agricultura. Com que nosaltres érem tres germans, aleshores ens van deixar treballar 9 “moixades”. La resta va passar a ser col·lectivitzada i es van lliurar a una cooperativa. Cal recordar que 1 “moixada” es considerava la terra que una persona podia treballar en un sol dia (són aproximadament 5.000 metres quadrats - ½hectàrea).

La cooperativa estava formada pels jornalers que no tenien terra en propietat, però que eren bons coneixedors del camp i de les seves necessitats. El que es recol·lectava servia per lliurar en les cartilles de racionament (que eren molt justes  per a una família), la resta era per vendre-ho al mercat del BORN. D’aquesta forma s’obtenien diners per comprar llavors, planter, etc.

Realment va funcionar molt bé.Nosaltres teníem parada al mercat i durant la guerra…mai vàrem  deixar d’acudir a la venda per tal que la gent pogués comprar tot allò que amb la cartilla no era suficient. La meva mare, la Madrona, era coneguda en tota la població. Els preus de venda eren lliures.

El que més vam notar a faltar, va ser el pa de sempre, de blat. A Cornellà era de blat de moro, i acabat de fer, encara es podia menjar, però passades 24 hores, era dur com una pedra.

El model dut a terme en l’Hospitalet va ser totalment diferent. Tota la terra va ser col·lectivitzada. D’aquesta manera els pagesos, antics propietaris, van passar a ser tècnics, i la resta de la ma d’obra, estava formada pels jornalers.Un tècnic cobrava 12 pessetes i un jornaler 10. En canvi un pa d’ 1 Kg. de farina valia 50 pessetes. El sou de tota una setmana.

Però van haver altres pobles on, per decisions burocràtiques, la gent va passar molta gana. Un exemple ho és la Colònia Güell. La Colònia va ser declarada “poble agrícola”, quan en realitat tothom vivia de la fàbrica tèxtil i les terres de conreu eren moltes però de secà. S’hi feien vinyes i cireres, però això només dóna una collita a l’any. De terres de regadiu n’hi havia poques. Per aquest motiu la gent acudia a Sant Boi, San Vicenç, on tinguessin parents,  encara que fos per recollir les fulles dels bròquils o de les coliflors. Va ser un greu error. 

Tots els pobles de la comarca, van patir una molt acusada emigració, vinguda dels pobles de Catalunya on hi havia el front: Batea, Gandesa, Mora del Ebre….eren familiars llunyans o més pròxims, que fugien per no patir les conseqüències directes de la guerra.

L´ “EXTRAPERLO”

Hi havia gent de ciutat, que venia a comprar directament  als pobles pagesos, i després ho venia a preus molt cars a la gent de ciutat, sobretot a la burgesia i a gent que ho pogués pagar. Els productes més habituals eren el pa, els embotits, carn (la que es podia obtenir), …l’oli.  Aquest fet, bastant simple, va acabar creant un gran entramat, on hi participaven, forners, pagesos, carnissers, etc. Els béns eren cada vegada més escassos (quedaven pocs home per treballar) i les necessitats eren les mateixes, però existia,  per part de la burgesia, una mena de bogeria per omplir el rebost de menjar… de qualsevol mena.

Jo recordo que quan passava el Carrilet per davant de casa (les vies, com es lògic no estaven soterrades), i el tren venia de Berga, Gironella…,el propi maquinista llançava un o dos sacs de pa que una persona del carrer ja estava esperant. Aquells sacs pertanyien a extraperlistes i com es pot deduir l’entramat arribava fins al maquinista del Carrilet.L´extraperlo va tenir el seus moments àlgids, des de l´any 1938... el moment en que hi havia més homes al front,  fins ben entrats els anys 40-50.

Encara que durant aquest últim període de temps tothom ja estaba treballant, no cal oblidar, i és quelcom poc explicat, que durant el període de la II Guerra Mundial, des d’Espanya, s´enviava molt de menjar a l’Alemanya nazi, encara que això provoqués que tota la gent humil d´aquest país arribés a passar molta gana. A casa, i allà on la gent conreava la terra i per tant també tenien animals de granja, de gana no en vam passar, però era trist veure que degut a l’alineament de la Espanya de Franco amb l´eix Hitler-Mussolini, el poble al que ells deien defensar, passés miseria.

La gent que es dedicava a l’extraperlo, va guanyar molts i molts diners...als pobles...tothom ho parlava en veu baixa  “fixa’t en fulano...quin canvi de vida”...és que es dedica a fer extraperlo!

“LA QUINTA DEL BIBERÓ”

La República i per tant des de la Generalitat, en adonar-se que la guerra seria llarga, van anar cridant les diferents quintes. S’havia de  preparar els joves per al combat.D’aquesta manera el 14 d’abril del 1938 es va cridar els nascuts l’any 1920. Jo únicament tenia 17 anys (els 18 els feia el mes de Juliol).

Ens van reunir a l’estació del Nord i des d’aquest punt vam viatjar fins a VIC. En aquesta ciutat ens  vam quedar 15 dies fins que se’ns va traslladar a CALAF. Aquest no era el nostre destí. Nosaltres havíem d’anar fins a Sanahuja, un poblet molt petit, amagat entre les muntanyes. El viatge des de Calaf el vam fer a peu.

En aquest indret la guerra encara no havia arribat i per tant no faltava el menjar. La gent era molt amable amb  nosaltres, doncs ens veien unes criatures que és el que érem, i segurament hi existia una barreja de sentiments des del record del fills seus que no eren a casa fins el somriure d’uns joves que amb prou feines aixecàvem un pam de terra.   Sincerament, ens ho vam passar bé.

Un dia van aparèixer uns camions totalment nous, marca Mercedes, i ens van portar a Castell Bò i des d’aquest poble cap al front.Un del punts forts de la guerra es trobava  a Sant Joan de l´Erma . I aquest va ser el nostre destí.

Durant tres mesos vam estar fent instrucció,  a més d’aprendre a disparar.

I un dia ens va arribar l’ordre d’entrar en combat.Es tractava de conquerir un punt alt,  des d’on se’ns disparava des de varis nius de metralladores.El lloc era molt estratègic atès que aquestes armes no ens deixaven passar. Feia dies que la situació es mantenia encallada i fou quan el comandant va ordenar…conquerir aquest punt.

L’exèrcit republicà estava molt ben preparat i amb moltes ganes de guanyar la batalla, però jo crec que molts dels oficials no estaven a l’alçada de la graduació que portaven ni de les greus conseqüències que les seves decisions comportaven.   ENS VAN ORDENAR ATACAR DE FRONT.

Entre nosaltres ens miràvem…doncs això era la mort segura. Tothom esperava fer una incursió estratègica… atacar de front mentre altres companys els encerclaven per darrera…etc.El niu de metralladores estava dirigit per la guàrdia civil. Era gent amb experiència i que ja portaven anys de combat.Mentre avançàvem, sentíem els seus crits…”venid…acercaos….de esta no saldreis con vida”

El capità que anava al meu costat, va caure mort en un no res. Els companys, amb els que havia conviscut durant mesos, queien ferits o morts…ningú no es parava a comprovar-ho.  Jo em vaig sentir perdut. Les cames em tremolaven i anava avançant sense entendre a on hem dirigia.. La por tenia paralitzat el meu cervell. Avui…poca cosa més  recordo…

La batalla va fracassar. Els nius van seguir en mans dels nacionals. Durant 15 dies vaig seguir atordit. Ho havia perdut tot. Paper, bolígrafs….no escrivia a casa, i els meus pares es pensaven que estava mort.

Ens vam retirar d´aquest punt i des del Pirineu ens traslladaren al Segre .L’exèrcit republicà es reagrupava per atacar el “cap de pont” del riu. Però l’ordre …no acabava d’arribar. Es més, mai no va arribar.

Alguns espies republicans s’infiltraven de nit dins les tropes franquistes…i comentaven que el seu exèrcit tenia mol més armament que el nostre…i això anava desanimant  la gent que com jo, ni per edat ni per tradició política, no acabava d’entendre que la guerra durés tant.

És tan cruel la guerra, és tant dur veure com la gent cau morta al teu costat, i si, a més a més només tens 18 anys…llavors la cruesa encara  t’arriba més  a l’ànima.

Tothom comprenia que l’exèrcit feixista estava preparant l’atac a Catalunya.

La misèria entre la tropa era total. Que lluny quedaven els dies que vam passar a Sanahuja. Que diferent era jo mateix.Tenia tot el cos  ple de polls , puces i sarna. De tan gratar-nos ens fèiem sang. La picor es feia insuportable.  De Mora de l’ Ebre,  em van traslladar a Valls, perquè em pogués curar.Passats uns dies,  el Cap de Sanitat ens va dir que la guerra estava quasi perduda….i que cada u de nosaltres podia fer el que cregués mes convenient. Ell no s’hi oposaria,  ni tampoc hi hauria cap denúncia.

Amb aquesta perspectiva vaig agafar el tren i em vaig dirigir a casa meva. El tren va arribar al Prat de Llobregat i des d’aquesta vila…caminant….vaig arribar a Cornellà.   Era l’any 1939.

Quan la retirada de l’ èxercit republicà va passar per Cornellà... se’ns van emportar el cavall i el carro. Els necessitaven per arribar a França.Algú dels que passaven,  en veurem somreia i dirigint-se a mi em deia…”Una mica més i et criden a files….”. L´ENDEMÁ VAIG ANAR A TREBALLAR AL CAMP. A fer de pagès, que era allò que sabia fer.

LA POST-GUERRA.

Quan jo creia que tot s’havia acabat, des del diari “La Vanguardia”, les autoritats feixistes, van cridar a la nostra quinta. Una altra vegada els nascuts el 1920.

Només havien passat tres mesos des de la fi de la guerra. Tres mesos treballant al camp i recuperant la normalitat, encara que les imatges de la guerra em seguien per tot arreu.

Vam fer el viatge a Burgos en un tren de càrrega i des d’ aquesta ciutat cap a Algeciras. El nostre destí final va ser Melilla. Anàvem a reemplaçar els soldats que portaven temps en aquest indret.

Jo  feia poc que havia complert els 18 anys. Ens deien “los catalanes” o “los rojos”. Ens van reagrupar al cos d’enginyers. Fèiem carreteres, nius de metralladores, etc. .La feina era molt dura i jo em sentia molt dèbil.  Poc menjar i molt treballar.

Tots els companys pertanyíem a l’ exèrcit republicà, i, tal com he dit, tots érem Catalans. La cosa més natural era que entre nosaltres l’ús de la llengua habitual fos la nostra, la catalana. Un dia el comandant em va sentir mentre parlava català  amb un company…i em van pelar al zero. Vaig restar molt estranyat, així era d’ingenu, no em podia ni imaginar que pogués ser un delicte expressar-se amb la pròpia llengua. L’estranyesa feia preguntar-me: “però si jo mai no m’he definit políticament ni mai he protestat...”

Va esclatar la II Guerra Mundial i vam veure, tot estranyats, que un regiment d’alemanys, es van afegir al nostre cos. Ells,  des d’ aquest punt estratègic, controlaven els vaixells que passaven per l’estret de Gibraltar. Entre Ceuta i Melilla hi vaig deixar 4 ANYS DE LA MEVA VIDA. A finals de 1942 em van llicenciar.

Una altra vegada arribava a casa. Tenia 22 anys.

Quan ja ningú creia que les nostres desgràcies, poguessin augmentar, vet aquí, que quan només feia uns mesos que començava a tenir el que se’n podria anomenar “vida normal”, una altra vegada vam tornar a ser cridats…la quinta del 1920.

La raó-excusa era que els maquis atacaven des dels Pirineus i la guerra mundial, s’anava decantant vers el bàndol aliat. L’exèrcit alemany estava encallat en la guerra de Rússia.

Em va  torna a tocar “el cos d’enginyers” (ja n’era un especialista) i vam construir la carretera  que va des de La Pobla de Lillet fins a Castellar de Nuch.Quan arribava l’estiu…a tots els que érem pagesos, ens donaven tres mesos, perquè poguéssim anar a segar. A Cornellà amb 15 dies ja havíem acabat, però, almenys, durant la resta d’aquests tres mesos, dins meu, la vida tornava a brotar.

Passats 2 anys… em van llicenciar.  Era  l’any 1944.   Tenia 24 anys.

Van ser 7 anys de soldat, entre armes, de treball esgotador fent carreteres, d’amagar-me de ser català… lluny de la família , dels amics, del meu entorn.

I una veu dins meu m’anava repetint…Joan, si tu ets  apolític, ... si  tan sols ets un pagès.