Isidre Grañé Castanera (1898-1939)

 

                                                                                      

Per Josep Padró i Margó

Ser catalanista a la colònia Güell significa participar de  la tradició política inculcada des dels seus orígens pels fundadors de la colònia. Ser sindicalista és expressió d’heterodòxia, d’una voluntat de nedar  contracorrent. Isidre Grañé Castanera va ser un d’aquests.

La fundació de la colònia Güell expressava la necessitat de fer créixer industrialment les instal·lacions de l’antiga fàbrica del Vapor Vell de Sants, i l’aposta per un model social que permetés superar la temible “qüestió obrera”, que els Güell havien experimentat durament a la fàbrica de Sants. Sols una dotzena de famílies del Vapor Vell, seleccionades per criteris tècnics i de fidelitat a l’empresa, van arribar a la colònia. Els Grañé van ser una d’elles.

Aristocràcia obrera versus una trepa de pagesos desheretats que hi van acudir procedents de les comarques més remotes. Sense experiència en la lluita sindical i en unes condicions d’habitatge digne, seguretat, escolarització, cultura, sanitat gratuïta i bons equipaments lúdics i culturals, aquell proletariat d’al·luvió va quedar agresolat per una minoria afí al projecte dels Güell, i es va distingir per la submissió als interessos empresarials i la inexistència de cap forma de lluita, llevat de comptats signes dels que en tenim una notícia molt imprecisa: vaga per les seixanta hores, una aturada per forçar a negociar amb el director de la fàbrica el 1927, i gairebé res més.

El 1910 la colònia va ser mostrada al “món sencer “ com un model social a seguir. Tot va ser arran de l’accident laboral d’un nen d’11 anys. Un grup de treballadors, el capellà de la colònia i els dos fills d’Eusebi Güell van donar pell per a empeltar a les cames cremades del nen. Aquest fet, que va rebre una àmplia difusió mediàtica pel que va tenir de  col·laboració entre patrons i obrers, va ser amplificat al màxim cinc anys més tard  quan, després de la setmana tràgica de 1909, al catolicisme social i a la patronal els va interessar contraposar la imatge de la revolució amb un exemple de signe contrari. El Papa de Roma i el Rei  van atorgar medalles als operats. Bisbes i cardenals van peregrinar a la colònia a contemplar el prodigi: el Nunci, el Cardenal Primat, els bisbes de tot Catalunya i altres prelats i dignitats eclesiàstiques..

Aquell idil·li social primigeni es va trencar probablement a conseqüència del locaut de 1919, imposat per la patronal catalana després de la Vaga de la Canadenca. Tot i que els Güell van actuar amb el paternalisme que els caracteritzava establint un subsidi, suspenent el cobrament de lloguers de les cases, pagant els deutes de les cooperatives de consum i realitzant obres públiques a la colònia per justificar el pagament d’alguns sous, al treballador no li va agradar el fet. Es va sentir maltractat. A més, la colònia no havia participat a la vaga!

En aquell moment els Güell van aconseguir que els obrers de Sant Vicenç dels Horts que s’havien donat d’alta al sindicat,  hi renunciessin, i tota la plantilla va haver de signar unes noves bases de treball si es va voler reincorporar a la feina. No hi va tornar a haver cap moviment, ni cap afiliació sindical  fins proclamada la República.

Isidre Grañé en aquells anys immediatament anteriors a la República no era treballador de Can Güell. Treballava a un taller de Barcelona on va entrar en contacte amb anarcosindicalistes de la branca de Pestaña i Seguí. Però a la colònia no es va destacar pel seu posicionament ideològic. En aquell temps va acabar sent el jovent culturalitzat i catalanista, així com un sector de la generació adulta, qui es va significar més. A Grañé, Isidret per als amics,  alguns el recorden com un xicot ben vestit, afeccionat a la cacera, participant en concursos de tir al plat, i fill d’una família de l’aristocràcia obrera de Sants.

 Amb la República s’inicia l’afiliació sindical al sindicat de Treballadors de Sant Boi de Llobregat, adscrit a la CNT.. Isidre Grañé demana feina a la fàbrica de la Colònia i es posa a treballar en l’acció sindical.

 Francesc Ferrés i Miquel Ribalta[1] , membres del  PSUC de Sant Boi afirmen que

  “La Confederació Nacional del Treball de Sant Boi, no aconseguí tenir influència, malgrat els forcegeigs organitzatius portats a terme per alguns elements. És més, llurs possibilitats d’incidència disminuïen incessantment. Mai una assemblea havia reunit més de tres dotzenes d’obrers al local de la Federació Local a la Rambla de Rafael de Casanova,19 “ ( Pàg 154)

Fan referència als canvis produïts al Congrés Regional de la CNT al Poble Sec i al Cinema Meridiana del Clot, on hi van intervenir Moix i Masón de Sabadell. I diuen que “Els amics de la Colònia Güell i de Can Dubler, que eren atents a quatre poblacions, eren conscients de la necessitat de nous motlles i d’emprendre una línia diferent”.

Se segueix de prop l’evolució dels “trentistes” i el seu manifest, les conferències a l’Ateneu Sindicalista del carrer Raurich, a Barcelona, i les opinions d’Àngel Pestaña.

 El manifest “trentista” signat el mes d’agost de 1931 per Àngel Pestaña,  Joan Peiró i altres vint-i vuit militants de la CNT en clar enfrontament amb la FAI dins del sindicat, suposa la seva expulsió i la fundació dels Sindicats d’Oposició Els treballadors de Can Güell s’hi adhereixen. En aquell moment Isidre Grañé és el líder sindical de la colònia Güell. Freqüenta l’Ateneu Sindicalista Llibertari i quan, en plena evolució ideològica, Àngel Pestanya funda el Partit Sindicalista, Grañé i una dotzena de sindicalistes de la colònia s’hi afilien. Mentre, la fàbrica ha participat en diverses mobilitzacions per temes laborals i per temes solidaris amb altres indústries, invertint la tònica que havia caracteritzar el seu comportament sindical.

 El 1934 l’empresa travessa una crisi econòmica fortíssima i, de comú acord amb el gerent Santiago Güell, es crea una “Comissió Administrativa” formada per tècnics i sindicalistes, amb l’objectiu de fer el seguiment de la marxa del negoci i oferir tota mena de col·laboració dels treballadors per evitar el tancament. Grañé forma part d’aquesta comissió, i és aquesta comissió qui es fa càrrec de l’empresa quan, arran de la sublevació militar del juliol de 1936, els amos desapareixen.

 A continuació es va col·lectivitzar l’empresa seguint les instruccions del decret de col·lectivitzacions que havia elaborat la Generalitat.

 En aquell mateix moment, es culmina un procés de retorn dels afiliats de la Colònia als Sindicats d’Oposició, cap a la CNT, reunificant-se. Una minoria d’encarregats i obrers més moderats que no s’havien afiliat al sindicat amb anterioritat, s’afilien a la UGT, que a la colònia es crea el setembre de 1936.

 Aquelles setmanes de juliol i agost van tenir una gran transcendència pel país i per les persones que hi van tenir un protagonisme especial. Trobem a Isidre Grañé formant part del Comitè de Milícies Antifeixistes de Sant Boi en representació de la CNT, s’apunta voluntari a la columna Ascaso, que comandava el Capità Medrano, al Front d’Aragó. Hi esta un parell de mesos i torna a la colònia reclamat pels seus companys de sindicat, per a dirigir i presidir el Consell d’Empresa de “Colònia Güell , Empresa Col·lectivitzada”.

 Tant en la seva etapa de sindicalista com en la nova etapa de dirigent d’empresa col·lectivitzada, el testimoni oral de totes les persones consultades sense distinció de color polític, assenyalen a Grañé com un  home respectuós amb tothom, treballador infatigable, sacrificat a l’extrem d’incorporar-se al treball quan, estant malalt, passava uns dies de repòs a Begues, ponderat, raonable, mesurat,  prudent i equànime.

 Ara bé, el consell de guerra sumaríssim no va atendre aquestes qualitats que l’exculpen de tota sospita d’actuació malèvola contra elements de la dreta. Durant l’existència del Comitè de Milícies, cinc santboians van ser víctimes dels “incontrolats” trobant-se morts en  diferents indrets, i el comitè va fer una mena de judici al cap del sometent condemnant-lo a mort i executant-lo aquell mateix dia.

 D’altra banda, a Sant Boi  ERC i el propi Grañé van fer  detenir, i posar sota custòdia al Sanatori Psiquiàtric, una quinzena d’homes de dreta a qui la FAI podria haver perseguit, i els van posar a mans de la Guàrdia d’Assalt, la qual els va alliberar a Barcelona amb la recomanació de que busquessin refugi segur. D’idèntica manera es va actuar amb els germans de Sant Joan de Déu que tenien cura del Psiquiàtric. Els van dur a la Prefectura de Policia de la Vía Laietana i van sortir cap a Itàlia amb un vaixell, salvant tots la vida.

 El consell de guerra no interpreta el paper que cadascú va tenir dins del Comitè, ni si Grañé hi era o no present  quan el judici al caporal del sometent,  o si va actuar en una línia diferent a la de la FAI, tal com seria previsible per la seva filiació política. La sola pertinença al comitè era motiu per a imputar aquesta mort, feta amb “llum i taquígrafs”, i la responsabilitat de les altres cinc morts comeses  pels incontrolats d’una forma clandestina.

 La detenció i salvaguarda dels germans de Sant Joan de Déu i de quinze persones de dretes que també van salvar la vida és interpretada pel consell de guerra en el sentit contrari del que va tenir, i la curta privació de llibertat d’aquelles persones, sense atendre cap altra argument, va acabar sent un càrrec gravíssim, com el d’haver col·lectivitzat la fàbrica de la colònia o  la sospita d’haver participat en els fets del 6 d’octubre després dels quals Grañé s’havia exiliat.

 Val a dir, però, que mentre els sumaríssims a altres persones acusades de la mort feta pel Comitè aporten molts detalls i proves inculpatòries (les quals tenen un escàs valor testimonial atesa la manca de garanties que ofereixen aquests procediments sumaríssims), el consell de guerra contra Isidre Grañé aporta una ambigüitat encara més elevada, que fa pensar en una escassa o nul·la responsabilitat en els fets descrits, la qual cosa seria coherent amb el tarannà  polític i personal d’Isidre Grañe segons tants testimonis.

 En el que potser va ser un greu error de percepció política basat en la seva consciència de que ell no havia fet cap mal, Isidre Grañé no va fugir, i va lliurar la fàbrica als Güell  quan van tornar després de la “liberación”.

 La figura d’Isidre Grañé redimeix la manca de consciència obrera dels treballadors de la colònia Güell experimentada al llarg del temps i la va situar al màxim nivell a que pot aspirar un treballador: la possessió dels mitjans de producció.

 Va morir afusellat al Camp de la Bota la matinada del 9 de novembre de 1939 i l’ajuntament de Santa Coloma ha dedicat, al seu nom , el parc que es troba a l’entrada de la Colònia Güell.

---