Isabel Aunión Morro (1952-2004)
Per Elionor Sellés Vidal
Isabel Aunión va néixer a Badajoz el 10 de setembre de 1952 i va morir, víctima d’una llarga malaltia, el 31 de juliol del 2004. Amb deu anys, en el mes de gener de 1963, va arribar a Catalunya.
La seva família venia de tradició republicana i roja i en els records de la infància es troben les converses en veu baixa sobre las corridas de toros de Manolete amb els detinguts a la plaça de Badajoz. Allí, a la seva terra, va anar a una escola pública de la qual, malgrat la precarietat de mitjans, li’n va quedar un bon record. L’escola de la infància era una casa gran i assolellada i per això li va costar fer-se a la nova vida de Cornellà, en una escola dins d’un pis petit i ple de criatures a Sant Ildefons. Malgrat tot, a Isabel li agradava estudiar i tot i que va començar a treballar de ben jove, va saber combinar el treball amb els estudis. Va cursar fins segon de batxillerat i més tard va fer uns cursos de secretariat.
Als 12 anys ja treballava en una empresa tèxtil d’Esplugues, Juanico Hermanos. La inconsciència de l’edat feia que Isabel es prengués el treball com una mena de joc. Vist des d’avui, la vida d’Isabel a mitjan anys seixanta retrata fidelment la societat d’aquella època: si volia ser puntual a Juanico Hermanos s’havia de llevar a les cinc del matí i com que era una noia inquieta i no volia renunciar als seus somnis, a la tarda anava a l’escola.
Amb 18 anys entrà a treballar a Nilfis una empresa que també es situava a Espluques de Llobregat i que es dedicava a les aspiradores. Allí, ja més madura i sabent el que volia, connectà amb uns joves amb els que sortia d’excursió alhora que començava a apropar-se al món de l’oposició antifranquista. Poc temps després, entrà a treballar a la Siemens de Cornellà, fet que la introduirà en el cor del moviment obrer. A Siemens s’hi estarà fins que en 1984 acceptà una indemnització per acomiadament dins d’un procés de regularització de llocs de treball. A la Siemens va tenir la categoria d’especialista, primer en la secció de motors i després en la secció de diferencials de la llum. Retrat una vegada més de l’època, Isabel va haver d’amagar la seva condició de dona casada per tenir accés a un treball en la gran empresa alemanya.
Entrar a la Siemens va significar per Isabel un gran canvi de vida. Allí va començar a participar en activitats clandestines, de reivindicació de millores laborals i va començar a ser coneguda amb el sobrenom de La Negra. Isabel era una dona abrandada i valenta i allí on anava es feia conèixer tant pel seu caràcter com pel color de la roba –negre- que subratllava la fortalesa amb la que s’encarava a les dificultats.
En 1975 es va presentar a les eleccions sindicals formant part de les candidatures unitàries i democràtiques que feien front al sindicat vertical franquista i que es van organitzar com a mostra de la força del moviment obrer d’aquella etapa de la dictadura franquista. La tasca sindical que Isabel havia desenvolupat dins la Siemens la va portar a ser escollida amb un gran nombre de vots, reconeixent d’aquesta manera la seva capacitat de lideratge. Des d’aquell any fins que va marxar de la Siemens, Isabel Aunión va ser representant dels treballadors de l’empresa.
No era comú en els anys del franquisme que una dona fos coneguda per la seva activitat pública, tampoc en el camp del moviment obrer dominat per líders obrers que només tangencialment tenien en compte la situació de la dona treballadora. Així, quan en 1975 Isabel es va presentar a les eleccions sindicals xocava que ho fes en una empresa on la diferència entre el nombre d’homes i dones era de quatre a u a favor d’aquells. El seu caràcter de dona d’empenta i amb idees clares li van donar una gran popularitat entre els seus companys, homes i dones, i va fer que fer que aconseguís un gran nombre de vots.
La condició de dona d’Isabel feia impossible que defugís un dels problemes centrals de les dones treballadores: la diferència salarial entre homes i dones. Ben aviat va activar una campanya per a la reivindicació de la igualtat salarial. L’objectiu era abolir la categoria específica per a les dones dins del sector d’especialistes que feia que hi hagués una gran diferència salarial per tasques similars. Aquesta va ser una llarga batalla: contra el règim que no reconeixia la igualtat entre homes i dones, contra la patronal que no volia renunciar al marge de beneficis que els baixos salaris de les dones li oferia i contra els propis companys que, dins la tradició masclista de la societat espanyola, no entenien la justícia d’aquella reivindicació. Després d’una intensa batalla, Isabel Aunión, juntament amb les seves companyes de la fàbrica, aconseguí que es reconegués la igualtat salarial.
El compromís de l’activista no es va acabar a la fàbrica. Des de ben jove havia entrat a formar part de Bandera Roja i en aquella militància es va formar de manera rigorosa i atenta amb els clàssics del socialisme. La importància que aquesta organització política donava a la formació li va permetre d’intercanviar opinions i reflexions que la van fer créixer i madurar políticament. Més tard, en 1974, va militar en el Partit Socialista Unificat de Catalunya –PSUC-, partit en el que va arribar a formar part del Comitè Central.
La seva acció com activista va fer que també formés part de les Comissions Obreres de barris i fàbrica participant en nombroses lluites polítiques i sindicals de la comarca, destacant la seva actuació en les vagues generals de 1974 i 1976. Així, a través de la pràctica a l’empresa i la formació teòrica que rep a través de la militància política, Isabel ja sap perquè lluita i no només d’una manera visceral, com era ella, sinó a través de la raó. Això la portà a actuar en diversos fronts, especialment en el de la lluita feminista que irradia allí on ella és present, tant en les formacions polítiques i sindicals com a l’empresa o en organitzacions de les dones dins l’àmbit comarcal.
Per acabar, volem citar unes paraules d’Isabel Aunión, La Negra, que sintetize el pensament d’una lluitadora feta a si mateixa:
Hay que luchar para alcanzar una sociedad más justa, para que la gente no pase hambre y para que todos tengamos acceso a la educación. Para mi la cultura es fundamental, porque por mucho que reivindicaras por el poder adquisitivo, para tener más dinero, para mi siempre fue más importante las medidas sociales o los medios de seguridad e higiene en el trabajo, para tener un horario más reducido. Esto, a veces, era más importante que el dinero. La cultura es fundamental porque en función de quien domine la cultura es como pensamos y como hacemos. (Fundació Utopia: 14.XI.1995)