Ignasi Riera i Gassiot
I LES DONES?
Quan recordo els anys més tensos i més intensos de les lluites obreres baixllobregatines sempre m’entra una sensació de deures inacabats: hem subratllat poc el paper de les dones en tota aquella pàgina de la nostra història col.lectiva.
Ja després de la lluita de Siemens a la tardor de 1962, les dones joves treballen a favor dels que han estat represaliats i s’han quedat sense feina. La policia ja parla aleshores de ‘las mujeres del Socorro Rojo’.
Vaig arribar a Cornellà, al barri de Sant Ildefons, després de l’Estat d’Excepció de 1969. Doncs bé: l’any abans eren moltes les noies que havien participat en la Setmana de la Joventut, tan important per al futur de Cornellà, amb enquesta inclosa. I com que vaig anar a viure al carrer Begònia 4, al pis de Joan García-Nieto (quan el Benigno encara no havia tornat de la mili i els que vivien amb el Joan havien tocat el dos quan ens van detenir, al Joan i a mi, entre d’altres, a casa dels Comin), puc certificar la importància de les dones a la comunitat cristiana de base, que se solia reunir a l’Escola de Sant Ildefons o del Ramon Bonet.
D’entre les primeres persones que vaig conèixer, quan jo ja vivia a ‘La Satélite’, a més del Jaume i la Mari Carmen Funes-Romero, i del Manuel Campo, i dels Esteban, i del Carles Navales, van ser la Dora Ruenz i la Montse Espinilla, lluitadores actives de la sanitat no recordo si a Bellvitge o a la Vall d’Hebron. En tot cas, seria injust oblidar la lluita de les dones, majoritàriament, i també dels homes, que eren minoria, en les lluites de la sanitat. Quan, al cap d’uns anys, operaven durant les festes de Nadal i Cap d’Any l’esposa de Miquel Martí Pol d’un càncer en estat avançat, i jo passava per familiar (i el doctor Josep del Hoyo, encara no televisiu, com a metge de capçalera de la Dolors, ja a Roda de Ter), a Bellvitge, on jo em passava tot el dia, vaig comprovar la importància de les lluitadores baixllobregatives en aquell macrohospital de L’Hospitalet.
Molt important va ser la lluita de les dones de Pirelli-Wamba. I, ja a L’Hospitalet, les d’INDO o de la Vanguard. Més tard, quan va tenir lloc la lluita de Numax --convertida en cinema gràcies a Joaquim Jordà, en primera instància i al cap de vint anys, poc abans de la mort del director de cinema-- el paper de les dones va ser fonamental.
Durant les vagues generals del Baix Llobregat les dones van ser el suport permanent i el ciment que consolidava la lluita. No únicament –però també!-- per les seves tancades a la parròquia de Santa Maria, sinó per altres mitjans: per exemple, les mestres de l’Escola de Sant Miquel, al barri cornellanenc del Pedró, van aconseguir explicar i escampar i difondre les raons de la vaga a través dels seus treballs amb les i els alumnes i pares de l’escola. Aquella actitud va ser exemplar i encomanadissa. Recordo que la de Sant Miquel era una de les escoles de renovació pedagògica molt vinculada a ‘Rosa Sensat’. I tant l’Anna Maria Roig, com Carme Tomàs, impulsades tothora per Marta Mata, van demostrar que una vaga podia convertir-se en una eficaç ‘unitat didàctica’ (i això malgrat les amenaces de la policia i d’alguns pares, si bé amb l’aprovació tàcita del rector de la parròquia, indispensable perquè aleshores la de Sant Miquel era una Escola Parroquial).
Crec, però, que el rol de les dones en les lluites obreres del Baix Llobregat va venir després. Recordem que la vaga general de 1974 ja era per fer front a la crisi econòmica general al país. Els anys següents, tot i que vivíem amb les antenes posades en la transició política i en l’estructuració d’un sistema de llibertats, la crisi va anar fent forat. I ben aviat començaven el tancament o el trasllat d’empreses de la comarca. La resposta va ser aleshores molt més tímida que la dels anys 1972-1976. ¿Qui va salvar moltes famílies de la crisi econòmica? Les dones... que es van posar a treballar en la dita economia submergida (‘sotomorsa’) i/o en el ‘travail au noir’. Amb totes les variants que calgui. Algunes fent feines als edifics oficials de la part alta de Barcelona --jo anava cada matí, a les 7 del matí, amb el bus de línia BC fins a ‘Catalunya Ràdio’ (a partir, naturalment, de 1983)-- i l’autobús anava ple de dones que anaven a fer feines per salvar l’economia domèstica. D’altres cosien: camises, llençols, roba de casa per a grans empreses... tot i que elles només coneixien la persona de contacte que pagava bitlo-bitllo la feina feta. Més tard, quan jo era al Parlament, vaig parlar estona i estona d’aquella feina de supervivència familiar de les dones. Recordo que Jordi Pujol es va mostrar molt interessat per conèixer millor el tema. I va entrevistar-se amb molta gent. Amb els anys, aquesta evidència s’ha convertit en una constatació, fins i tot confessada per dirigents polítics conservadors com l’esmentat.
Malgrat el protagonisme de les dones en aquelles lluites –que espero que es reflecteixi en la paritat de treballs d’aquesta publicació, si no volem caure en el greuge comparatiu--, vaig viure episodis que demostraven que el masclisme travessava una part important de la ‘incultura’ obrera, com ja havien anunciat els grans sindicats italians de l’època. Alguns dels lluitadors revolucionaris baixllobregatins continuaven ancorats en un masclisme fastigós. O en concepcions del tot retrògrades en temes com l’educació, el tractament desiguals de filles i fills, etc. Vaig parlar-ne en el meu llibre Pàries. Sindicalistes. Demagogs, que aporto com a referència per completar la meva nota sobre el paper de les dones en aquella lluita obrera, altrament tan exemplar.