Ignasi Doñate i Sanglas

En el Registre Civil consta que vaig néixer a Cornellà. De fet, però, l’any 1948 els meus pares vivien a Viladecans i el meu primer domicili va ser al carrer Montanya número 2, tocant a la parròquia .  Viladecans era el poble on va créixer el meu pare i la seva família. Cornellà era però el poble de la meva mare i de la familia materna. Imagino que per aquest motiu vaig ser registrat  a Cornellà, on de fet hi aniria a viure a l’edat de set anys, quan finalment la família es va traslladar a viure al barri Pedró, on la meva mare va continuar el negoci familiar de matalasseria i paraments per a la llar.
La meva escolaritat i formació la vaig viure quasi sempre fora de Cornellà i, per aquest motiu la meva relació amb Cornellà durant la meva infància i primera joventut es circumscriu a la participació a l’Agrupament Escolta Pius XIIè i a la meva col·laboració en les activitats de la parròquia de Sant Miquel. El rector era Mn. Josep Bach. Però també vaig tenir l’oportunitat de conèixer una munió de vicaris, entre ells Mn. Oleguer Bellavista, que después seria rector de la nova parròquia de Sant Jaume de l’Almeda.
>La meva immersió plena a Cornellà i a la comarca no fou fins l’any 1966.Va ser quan  vaig abandonar els estudis de filosofia al Seminari Diocessà i vaig iniciar els meus estudis de dret i d’econòmiques a la Universitat de Barcelona.  Posteriorment, els compromisos socials que anava prenent a Cornellà i la necessitat de col·laborar en el negoci familiar em va fer optar per deixar la carrera d’econòmiques i seguir només la carrera de dret, fins a llicenciar-me l’any 1972.
Els meus meus primers contactes amb la joventut de Cornellà varen ser amb el grup de la JOC (Juventut Obrera Catòlica) que portava el vicari Mn. Francesc Capell, a la parròquia de Sant Miquel. Eren temps d’un fort dinamisme social, en una parròquia que ja l’any 1962 havia obert les seves portes als treballadors de la Siemens en vaga, o que havia acollit l’any 1964 una reunió clandestina de la comissió central del moviment de les Comissions Obreres de Catalunya.
En aquest marc, la JOC em va obrir contactes amb joves de tots els barris de Cornellà que viviem en un desert cultural, que no responia a la progressiva conflictivitat laboral lligada al que seria el futur moviment de Comissions Obreres.
Fruit d’aquests contactes i encomanats a la nostra manera per les notícies del maig francès,  joves de tots els barris – entre d’altres, que recordi, Miguel Ortiz (St. Ildefons), Jaume Pinyol i Abdò Martí (barri Centre), Manuel Campo (Almeda)…- ens posarem d’acord per organitzar el novembre de 1968 la “I Setmana de la Joventut”, amb un clar contingut antifranquista. L’èxit de la convocatoria tingué continuitat l’any següent amb una enquesta que varem fer entre els joves de Cornellà, tècnicament dirigida per en Joan N. Garcia Nieto, el qual en certa manera estava en el cor dels moviments socials i catòlics de Cornellà. Els resultats d’aquesta enquesta varen ser recollits i expressats en l’anomenat “Manifiesto de la Juventud de Cornellà”, en el que es denunciaven els problemes de la  joventut i reclamava un canvi social profund.
Aquests contactes entre els joves va animar la contestació juvenil, especialment en l’àmbit de les parròquies on hi incidiem. Amb motiu d’una missa del bisbe Modrego al Cine Avenida vaig cridar públicament perquè es deixés el micrófon a un grup de joves de St. Ildefons que volien donar a conèixer al bisbe la realitat del seu barri. El mateix any 1969 se m’obria un expedient governatiu per plantejar la necessitat de la mobilització ciudadana después d’una missa a la parròquia de Santa Maria. La mediació del regidor Constancio Aguirre i del mateix rector –Mn. Jaume Rafanell- va permetre que l’expedient de govern civil s’arxivés després d’intentar aclarar l’incident  amb el mateix alcalde Josep Riu.
Aquesta intervenció va acabar amb les misses amb guitarres que personalment dinamitzava amb en Ramon Muntaner, amb el qual havíem organitzat un grup musical de folk que animà per aquells temps moltes vetllades, especialment al Centre Cultural Almeda. Aquell mateix any 1969 un grup de joves del barri centre ens reuníem amb el Sr. Josep M. Ferrer i Penedès, per demanar-li que no acceptés ser un alcalde de Cornellà “nomenat a dit”, per la connivència que suposava amb el règim franquista, quan ja es parlava que podria ser el substitut de l’alcalde Riu. Poc després el Sr. Ferrer acceptaria l’alcaldia.
La fi de les misses amb guitarra va suposar el naixement de la Comunitat Cristiana de Santa Maria, que es reuniria a partir de llavors al marge de les trobades parroquials habituals i que, ràpidament connectaria amb la comunitat que conduia en Joan N. Garcia Nieto amb militants de la HOAC conpromesos en la realitat social i de fàbrica (Paco Arias, Lluís Domènec, Joaquim Junyent, Benigno Martínez…). El treball en el marc de la Comunitat Cristiana em va permetre veure el naixement del moviment Cristianos para el Socialismo i participar en les primeres assemblees, on destacaven persones com l’Alfonso Carlos Comín i el mateix Juan N. Garcia Nieto.
Però la fi de les misses amb guitarra va suposar també un pas endavant en la busca i creació de plataformes d’acció que permetessin una més gran incorporació dels joves a la lluita social, buscant objectius prou amplis com per connectar amb els creixents conflictes de les fàbriques de Cornellà i de la resta de la comarca.
L’any 1969 se m’impedí fer les milícies universitàries per la meva “mala conducta informada”, amb acusacions tals com les d’haver fet reunions a l’Orfeó Catalònia i ser “discípulo aventajado de Juan N. Garcia Nieto”. Aquell mateix any col·laborava amb el jesuita i altres persones en l’organització de cursos a la nova escola de Formació Social del Baix Llobregat, on també hi participava molt activament el Pepe Fernández. L’escola tenia la seu a la parròquia de Sant Miquel i va constituir un dels primers puntals de la formació lliure i alternativa de sindicalistes i de persones implicades en el moviment ciutadà.
Aquesta ampliació de les meves relacions i activitats va ser paral·lela a la meva detenció per la Guàrdia Civil el dia 30 d’abril de 1969 quan preparavem un dispositiu per a poder fer l’endemà a Cornellà la manifestació comarcal del dia 1 de maig. També va ser detingut l’Emilio García Sánchez,  membre molt actiu de les joventuts comunistes. Varem ser posats a disposició de l’autoritat militar i ingressats a la presó model. Allà recordo que ens va rebre el treballador de la Roca de Gavà, l’Antonio Plata i ens va introduir en el grup de presos socials que aquells dies formaven un bon grup a la presó model. La inhibició de la jurisdicció militar a favor del Tribunal d’Ordre Públic (TOP) ens va permetre ser posats en llibertat provisional al cap de 20 dies, aproximadament, encara que 10 dies més tard començava un altre període de reclusió: el servei militar.
El servei militar durà des del maig del 1969  fins el juny de 1970. Al llarg d’aquesta període no vaig gaudir de cap permís ni de cap “rebaix” pel fet de tenir mals antecedents. La condició de “carpeta”, però, en uns anys en que ja es preveia que en Franco no podria durar eternament, anava lligada a un cert reconeixement, no sols dels companys soldats, sinó també dels mateixos superiors militars. Durant aquest període del servei vaig participar a Girona en mobilitzacions contra el procés de Burgos a militants d’ETA  i vaig ser jutjat pel TOP a Madrid, que ens condemnà pel delicte de “desórdenes públicos” a una pena de multa que ens evità reingressar a presó.
Després del servei, l’any 1972 vaig acabar la carrera de dret. El meu pas per la universitat em va donar la possibilitat de participar en la forta contestació del sistema: les assemblees del Sindicat Democràtic d’Estudiants Univesitaris de Barcelona (SDEUB), les constants vagues, la gestió alternativa de classes per mitjà dels Consells de Curs  així com les repetides manifestacions al carrer en favor de les llibertats democràtiques i de la lliure sindicació dels estudiants. La meva participació activa en l’organització universitària m’obligà en ocasions a sortir de casa per amagar-me de la policia nacional. Va ser en un d’aquests períodes que va surtir de mare el Llobregat i varen succeir les greus innundacions de l’any 1971. Les notícies que m’arribaven del desastre, així com de la ràpida mobilització dels veïns, em varen fer deixar el meu amagatall per afegir-me, si més no, a les feines de neteja del barri Centre i de la botiga dels meus familiars.
La posterior mobilització a favor de la canalització del riu, les al·legacions al projecte de Pla Comarcal  i la lluita contra el Pla d’Urbanisme del Casc Antic constituirien elements que a partir de l’any 1972 portarien a la constitució de les Comissions de Barri, especialment propiciades per Bandera Roja. Vaig integrar-me en la Comissió de Barri del Barri Centre i Riera, la qual es coordinava –sobretot- amb la Comissió de Barri de l’Almeda. Les comissions de barri no solament treballaven els problemes urbanístics, de la canalització del riu o de l’encariment del cost de la vida; constituïen també plataformes de solidaritat amb els conflictes de fàbriques, eines de suport econòmic per al vaguistes i de denúncia de la repressió sindical.
Progressivament, però, la meva tasca social –sempre com a persona independent, no organitzada en cap partit polític- es projectà en l’exercici lliure de la professió, com advocat laboralista, a Cornellà. Les meves relacions amb els companys  de comissions obreres em portà a defensar treballadors de Tuperin, de Vidrieras Masip o de Corberó i a ser un dels advocats que intervingué en la defensa dels treballadors acomiadats de la ELSA, l’any 1974. Recordo que el judici a la Magistratura de Treball es va suspendre després que l’empresa va fer una oferta de conciliació que deixava a tres treballadors acomiadats i readmetia la resta de la plantilla. Els treballadors demanaren la suspensió per poder discutir en assemblea què fer davant l’oferta de l’empresa. Com advocat laboralista al marge del sindicat vertical no podia entrar als locals de la CNS on finalment es va fer l’assemblea i em vaig quedar al carrer, tot esperant notícies. Al cap d’una estona sortia de la CNS en Carles Navales per preguntar-me si en cap cas una sentència de la Magistratura de Treball  garantitzaria la readmissió en el lloc de treball. Recordo que li vaig dir que no, doncs l’empresa podia optar alternativament per indemnitzar. En Navales va tornar a l’assemblea, la qual va decidir no presentar-se més a un judici que no garantitzaria la readmissió dels treballadors. Això va suposar un rebuig als mitjans legals llavors existents, la vaga indefinida  i la crida a la vaga del que seria el primer gran conflicte obrer del Baix Llobregat.
La meva intervenció no es limità, però, a l’àmbit estrictament obrer. Qualsevol conflicte de fàbrica s’extenia a barris i a altres fàbriques, amb la corresponent intervenció de la policia que detenia a manifestants, a persones que repartien octavetes clandestines, a persones que es reunien sense la deguda autorització o, simplement, a persones que es solidaritzaven amb els treballadors en conflicte. Fou així com personalment, al llarg dels anys 1974 i 1975,  vaig intervenir en defensa de moltes persones de la comarca. Que ara recordi d’aquell període: en la defensa del Carles Navales –Cornellà- davant el TOP; en la defensa de Juan Crespo –Cornellà- davant el TOP; en la defensa de José Rubio –Cornellà- (detingut amb 23 persones més del PSUC, entre altres el Paco Ruiz); en la defensa de Enrique Esteban –Cornellà- davant el TOP;  en la defensa de Francesc Castellana Carratala –Molins de Rei- , també davant el TOP; en la defensa de Maria Comelles –Viladecans- , amb motiu de la detenció a Sabadell de membres de l’Assemblea de Catalunya; d’en Jaume Garriga –Molins de Rei- davant el TOP; Pedro Leopoldo Martínez Diaz –Molins de Rei- davant el TOP; en les actuacions  governatives contra Juan Porcel, Josefa Solano, Ana Maria Cortés, Concepción Sánchez, Josefa Coll i altres. Algunes d’aquestes actuacions varen acabar amb sentència o amb el pagament de multes; altres però es beneficiaren de l’amnistia concedida l’any 1977, el que suposà l’arxiu dels respectius expedients.
Però la llei d’amnistia de 15 d’octubre de 1977 no va suposar el fi de la repressió política, especialment pel que feia al reconeixement de les llibertats nacionals de Catalunya. La prova en va ser la no aplicació de l’amnistia als primers detinguts pel conegut “Cas Bultó”. El motiu: eren militants per la independència de Catalunya i no per la seva autonomia. Al TOP li van canviar el nom per l’actual de l’Audiència Nacional, persistint com a jurisdicció especial de repressió de les organitzacions polítiques que no acceptaven els estrets límits de la reforma política. En l’ampli ventall de repressió de l’entorn de l’independentisme català he intervingut en la majoria de processos a persones acusades d’estar en relació amb organitzacions independentistes, fins al darrer procés derivat de les detencions de l’any 1992. Tot i la reforma política, la manca de garanties democràtiques s’ha evidenciat en la meva tasca professional davant  el Tribunal Europeu dels Drets Humans, amb seu a Estrasburg, el qual en tres ocasions a condemnat Espanya per infringir els drets humans fonamentals en processos contra independentistes catalans.
Tampoc la transició política en l’àmbit sindical va ser clara, ni d’un dia per altre. Així malgrat la legalització dels sindicats actuals majoritaris, conflictes obrers importants s’han succeït al marge dels mateixos. En aquest àmbit és de destacar, l’any 1976,  la vaga dels treballadors de l’empresa Roca Radiadores de Gavà,  en la qual hi vaig intervenir com advocat dels treballadors. Aquest conflicte posà de relleu greus enfrontaments entre l’assemblea de treballadors de Roca i els dirigents dels sindicats majoritaris al llarg dels més de 100 dies de vaga. Com a professional vaig intervenir en molts incidents policials, judicials i militars derivats de la mobilització dels treballadors. Vaig ser testimoni del buit –per no dir boicot- que els sindicats majoritaris varen fer als treballadors de Roca. Finalment, una sentència favorable de la Magistratura de Treball va permetre la readmissió de tots els acomiadats i suposà la fi del que potser ha estat el darrer gran conflicte laboral del Baix Llobregat.
De la lluita antifranquista al Baix Llobregat cal destacar que va ser un procés quasi sorgit de zero. A la nostra comarca no sols es van produir conflictes de fàbrica en els anys seixanta. A la comarca es va veure néixer el moviment de comissions obreres. A la comarca es va demostrar la força de la unitat de la lluita obrera, amb grans conflictes que,  malgrat la precarietat de mitjans i les condicions legals adverses, varen acabar sovint amb solucions positives per als col·lectius de treballadors. A la comarca vaig tenir la sort d’assistir a un cicle complert del que suposa la lluita pel canvi polític: de la reinvindicació primera –a vegades espontània- , passant per la constitució de les organitzacions necessàries on tothom hi trobava un lloc, per finalment adreçar-les cap a un objectiu polític general compatible amb la lluita reivindicativa concreta.  Tot un cicle desenvolupat en un entorn social, econòmic i polític diferent a l’actual, el que no és fácil arribar a conclusions , si no es tenen en compte les circumtàncies d’aquell període. Un període franquista,  tancat per pactes polítics de mínims amb greus deficiències democràtiques – la continuitat del sistema amb el llegat monàrquic, l’oblit o la pèrdua de la memòria històrica, el no reconeixement de les nacions de l’Estat i l’espoli fiscal que suposa el “café para todos”- entre franquistes  i no franquistes, després que el dictador morís al llit.  Però, el repte democràtic continua!.