Helena Ricart i Cebrián (1913-1999)

Per Empar Fernández Gómez

Moltes de les històries de les dones que van viure la guerra civil i la dolorosa postguerra a Catalunya són històries tristes,  commovedores, històries que ens parlen de lluita constant, de resistència, de misèria, de soledat o de pèrdua. Una d’aquestes històries tràgiques, potser la més tràgica de totes les que he sentit explicar, és la de l’Helena Ricart, cornellanenca d’adopció  i supervivent per voluntat i coratge.
L’Helena Ricart i Cebrián va néixer l’any 1913 al País Valencià. Filla de Lorenzo, escorta del rei, i de Rosa, minyona a Barcelona, arriba a Cornellà sent una nena. Les circumstàncies familiars obliguen als fills de la família des de ben petits, també a l’Helena, a col·laborar amb el seu treball al sosteniment de la família. En companyia d’un germà seu i de bon matí marxen de Cornellà i van a buscar els feixos de diaris que vendran al quiosc del Barri Centre.
Ben aviat l’Helena coneix i s’enamora de Josep Teixidó i Vilà, treballador de la indústria cotonera i activista sindical a Cornellà. Josep Teixidó és un comunista convençut i esdevé el motor de la cèl·lula local del Partit Comunista d’Espanya que l’any 1936 s’integra en el PSUC. Quan esclata la guerra el company de l’Helena marxa al front i esdevé comissari polític; l’Helena roman a Cornellà i es fa càrrec del seu germà que ha quedat coix  arran d’una infecció i no troba feina i d’una mare gairebé impossibilitada. En absència del Josep, que torna a Cornellà esporàdicament, l’Helena passa terribles dificultats per aconseguir tirar endavant la seva família; però el pitjor està per arribar.
Amb l’entrada de les tropes franquistes a Catalunya en Josep Teixidó, home profundament compromès en la lluita antifeixista i membre destacat del PSUC, es veu obligat a deixar el país i s’estableix a Rion, França. L’Helena resta a Cornellà passant privacions difícils d’imaginar. Poc després, al març de 1939, l’Helena pareix el seu primer fill. El nen morirà a l’edat de nou anys - sense haver conviscut mai amb el seu pare - al bell mig de la misèria familiar més absoluta i de la desesperació de la seva mare.
L’any 1944 Josep Teixidó torna a Espanya pel Pirineu aragonès i participa en l’intent infructuós d’oposar resistència armada al règim franquista. És detingut poc després i empresonat a Saragossa. L’Helena, que necessita cada cèntim per portar un plat a taula, no el visita perquè no pot comprar el bitllet. La condemna és a mort, però afortunadament la pena capital no serà mai executada i de Saragossa el presoner passa al penal de Burgos. Mentrestant a Cornellà les coses empitjoren: la mare de l’Helena mor, també el seu únic fill. El seu germà Manel ha estat detingut i acaba a la presó per la seva implicació política.
L’any 1950 Josep Teixidó es posat en llibertat i torna a Cornellà. La parella recupera la convivència i fruit de la relació neixen dos fills més que sobreviuen durant molt poc temps. El Josep, infatigable, exigeix que els seus fills siguin enterrats com cal, malgrat no passar per l’església. Els responsables locals d’aquests afers s’hi oposen, però el Josep organitza una comitiva que acompanya el taüt fins al “cementiri del purgatori”, un espai especial dins el cementiri municipal. Són ben pocs els ciutadans que gosen participar en el seguici, la major part es tanquen a casa seva per no ser vistos ni relacionats amb el desconsolats pares.
En Josep i l’Helena - que tot i no militar políticament comparteix les seves conviccions - passen la postguerra venent diaris al quiosc de la Plaça Lluís Companys, a tocar del mercat municipal. Des del mercat organitzen la solidaritat amb els presoners que encara resten a les presons franquistes, distribueixen clandestinament propaganda i esdevenen la representació del PSUC a Cornellà. Continuen clandestinament la lluita a la que han dedicat tota la vida i sobreviuen a les fatalitats en una austeritat extrema, sense records comprometedors, sense fotografies - les que acompanyen aquestes línies són algunes de les poques que encara es conserven i han estat cedides per Maribel Salsench, bona amiga de la parella -.
El Josep és detingut en diverses ocasions i empresonat a la Model – indefectiblement sempre que el Caudillo visita Barcelona -, apallissat i torturat fins a l’extenuació. També l’Helena va a parar a la presó i és obligada a sentir els gemecs i les lamentacions del seu home en ser colpejat repetidament. Hi ha qui afirma que també ella va patir cops i pallisses en més d’una ocasió. Només es tenen l’un a l’altre. L’any 1979 la parella fa realitat un dels seus somnis, el viatge que han esperat tota la vida, visiten l’URSS.
Vídua des de 1992 i sense família al seu costat els darrers anys de la vida de l’Helena són d’intensa soledat i de profunda decepció per la conjuntura política que travessa el país.
Ricart no va defallir mai, tampoc no va baixar mai la guàrdia. Va morir l’any 1999 i les seves cendres descansen al costat de les del seu marit.