Conxita Sánchez Medina
Per Elionor
Sellés Vida
Conxi Sánchez Medina va néixer a
Sevilla en 1954. Va estudiar el batxillerat laboral que l’habilitava per a
treballar d’administrativa. De petita va sentir una gran influència de la
família paterna que tenia fortes conviccions republicanes i especialment per
l’àvia, una dona tenaç que va fer front amb valentia a les dificultats de la
guerra civil. Degut a circumstàncies familiars passà moltes temporades de la
infància amb la família materna a Villanueva del Río y Minas un poble miner, on
va viure de prop les circumstàncies, moltes vegades tràgiques, del treball a la
mina. Tot i l’edat tan tendre, viure en aquell entorn la van marcar
profundament.
A Sevilla, ja en els primers anys de
la joventut, participà en grups cristians preocupats pels desafavorits i per la
manca de justícia social. Quan començava a arrelar una relació de major
compromís amb aquests grups, la família va haver de traslladar-se a Catalunya
perquè la RENFE, companyia on el pare de la Conxi treballava, va fer una reestructuració de personal i va traslladar geogràficament els seus treballadors.
Arribà a les Planes de Sant Joan Despí en el mes de desembre de 1971, el
trasllat suposà un cop molt dur que va desbaratar els seus plans immediats.
Sense gaire temps per pensar-s’ho, començà a treballar a El Corte Inglés amb
una feina que la mantenia ocupada tot el dia i no li permetia seguir amb els
seus estudis com era el seu desig, tampoc li agradava el tipus de treball
extremadament competitiu i amb un fals companyonisme. Aquesta situació va fer
que busqués una altra sortida laboral que respongués a la sensibilitat social
que havia descobert a la seva terra natal. A través de la parròquia del barri,
connectà amb un grup de joves que portaven a terme activitats socials. En un
principi, Conxita s’encarregarà de la biblioteca i de les activitats pels nens
i nenes del barri, però poc a poc anirà descobrint que darrera l’activitat
social d’aquell grup s’hi amagava un compromís d’un altre caràcter. Alguns
d’aquests joves de la parròquia formaven part de Sectors de Comissions de
Barris i Fàbriques relacionats amb Bandera Roja i, per això mateix, membres
d’una xarxa clandestina antifranquista.
Va ser a partir de connectar amb els
joves antifranquistes que Conxi iniciarà un període de fort activisme en el que
destaca la participació en la incipient associació de veïns del barri de Les
Planes de Sant Joan Despí. En una època en que els Ajuntaments franquistes
abandonen a la seva sort als veïns sense atendre les necessitats creixents
d’una població que augmenta vertiginosament, és cabdal l’aparició del moviment
cívic que reivindica els serveis bàsics que han de cobrir les necessitats de la
població. Així, s’inicien reivindicacions de zones verdes, equipaments
sanitaris, escolars i, un fort moviment reivindicatiu contrari al vessament
d’escombreries que pretenien convertir la zona de la Fontsanta en un abocador. Conxi, juntament amb d’altres companyes com la Isabel Enriquez i la Isabel Romero, creen la vocalia de dones de l’associació de veïns. Serà
des d’aquesta vocalia que s’impulsen activitats per denunciar l’augment de
preus i la carestia de la vida. També organitzen classes d’alfabetització i de
tallers per aprendre llengua catalana com una mesura de formació, de
coneixement i d’apropament entre la cultura autòctona i la nouvinguda.
De resultes de l’activitat política,
Conxi serà detinguda a finals d’abril de 1974 juntament amb un company i amb
l’Ana Cortez i la Fina Lozano. Tots quatre repartien fulls volants que
convocaven la manifestació de l’u de maig d’aquell any. Els detinguts van ser
conduïts a la comissaria de policia, primer a Sant Ildefons de Cornellà i
desprès a la de la Via Laietana de Barcelona. Allí, la Conxita serà maltractada i humiliada, sortint amb llibertat
provisional amb càrrecs i pendent de judici, després de setanta-dues hores de
retenció. Fruit de la seva incipient
militància, Conxita es plantejà el fet de treballar en un altre lloc que li
permetés tenir més temps per estudiar i alhora desenvolupar el seu compromís
social en el món del treball. Deixà El Corté Inglés i a finals de 1972, després
de treballar poc temps en una petita empresa d’Esplugues de Llobregat, entrà a
Componentes Electrónicos, empresa filial de la Tompson francesa ubicada en el mateix Sant Joan Despí on ella viu. L’empresa, organitzada a
la manera paternalista on els treballadors s’anomenen col·laboradors, posa
moltes traves a la relació entre companys, per això la Conxi busca cercar complicitat amb d’altres noies com la Teresa Barragán, la Mª Dolores Mañas i la Carlota Pardo que inicien un primer nucli
organitzat. Més endavant s’hi afegiran, entre d’altres, la María Sanchez i l’Elena Monterde. Aquest grup de noies trobarà força dificultats per
desenvolupar la seva activitat. D’una banda, la plantilla, majoritàriament
femenina, parteix d’una concepció en la que el treball femení és entès com part
subsidiària dels recursos que els homes porten a casa, alhora, el treball de
les dones és considerat provisional fins que la família hagi assolit els mínims
per establir-se. D’altra banda, Conxita s’ha d’enfrontar amb l’opinió
majoritàriament masclista dels companys que no entenen que una dona jove pugui
liderar un moviment reivindicatiu. Per trencar les dificultats de relació i de
tot tipus prenen la iniciativa i organitzen excursions i es preocupen per les
situacions familiars o personals de les noies fora de la fabrica. Així comença
a consolidar-se una relació de grup prou important per tirar endavant alguna
petita reivindicació o participació en alguna convocatòria de protesta que de
vegades ha de viure i portar en solitari. A resultes d’aquesta activitat,
l’empresa la relega al magatzem per aïllar-la dels seus companys, cosa que no
aconseguirà doncs ja s’ha establert una forta relació.
Com a conseqüència de la consolidació
de la feina feta a l’interior de la fàbrica, Conxi és escollida enllaç sindical
en 1975. En segona instància, resultarà escollida membre de la Unió de Tècnics i Treballadors –UTT- del metall. El treball lent i laboriós va donant els
seus fruits i així, en la vaga general de la comarca de gener de 1976, Conxi,
juntament amb les companyes que de forma incipient comencen a organitzar-se,
s’enfronta a la direcció que no deixa sortir les treballadores obligant als
directius a obrir la porta. Aquell va ser un moment especialment punyent doncs
la majoria de noies de la fàbrica va unir-se a la gran manifestació que va
recórrer la comarca.
Aquella actitud de valentia i de
trencar amb la submissió a la que les dones estaven sotmeses, significarà
quelcom més que una acció reivindicativa concreta i es convertirà en el símbol
del camí recorregut per unes dones que van passar de sentir-se al marge de la
societat, ocupant una posició aïllada i secundària, a sentir-se protagonistes
de la seva vida i part principal de la història. Aquell acte culminà un procés
de presa de consciència de les dones que es va anar obrint pas a mesura que
s’anava madurant en la lluita obrera. A més d’aquella fita, Conxita es va
adonar que les condicions en les que una dona militant havia de lluitar no eren
les mateixes que les d’un home activista. Una bona mostra de la situació a la
que les dones militants s’havien d’enfrontar, són les dificultats que trobà per
fer-se escoltar en una assemblea del metall formada per una abrumadora majoria
de representants masculins, que la veien més com una dona i no tant en la seva
condició de membre de la comissió negociadora del conveni. Aquestes
experiències la van anar conduint cap a un major compromís feminista que va
anar prenent forma en els primers anys de la democràcia i a partir de la
participació activa en les Jornades de la Dona del Baix Llobregat a la tardor de 1976.
Membre del PSUC des de 1974 i, més
endavant, activa militant d’Iniciativa per Catalunya, va continuar el seu
compromís polític en l’àmbit municipal. Ha estat regidora de l'Ajuntament de
Sant Joan Despí i Consellera de Cultura al Consell Comarcal del Baix Llobregat.
En el 2003 entrà a formar part de la Conselleria de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya.