Mª Carmen Romero López

 

Vaig néixer a la província de Córdoba l’any 1952.  Amb els meus pares emigrem a Catalunya, per raons econòmiques, i ens instal·lem a Barcelona, primer a casa d’uns cosins i desprès al barri de St. Ildefons de Cornellà al febrer de 1963. Jo tenia deu anys quan arribo a la “ciudad  satélite” de Cornellà.
Continuo els estudis de primària en el col·legi St. Antoni M. Claret i també faig els d’iniciació professional en Tècniques Mercantils i Administratives ( comerç), acabats en juny del 68. Al mateix temps havia iniciat els estudis de batxillerat, primerament en convocatòries lliures a  l’Institut Maragall, per mitjà de la “Secretaria Especial Femenina”, i a partir del curs 67-68 a la nova secció delegada del Jaume Balmes a Cornellà (actual Francesc Macià), que permetia, excepcionalment, estudis a noies i nois en el mateix edifici.
Aquest fet, nois i noies junts, fa que s’estableixi una relació natural entre nosaltres i que ens engresquem en activitats conjuntes de reivindicacions estudiantils o socials i apareguin les primeres pancartes “polítiques” en els lavabos. En l’assignatura de Religió, que impartia Miquel Martí durant els cursos 69-70 i 70-71, es parla de tot tipus de temes, els problemes de la ciutat, la situació política general, les idees del maig francès del 68, i coneixem les opinions de gent molt diversa; regidors de l’Ajuntament representants del terç familiar, alcaldes de barri, empresaris i, sobretot, líders sindicals i obrers que ens parlaven de com s’organitzaven en les fàbriques en la lluita antifranquista.   
 Recordo que la primera ocasió que vaig  haver de participar en activitats per la ciutat va ser arran d’una inundació quan un regidor de l’Ajuntament va venir a demanar a l’institut la participació dels estudiants, i molts vàrem anar als barris de Riera i Almeda a treure fang dels carrers i ajudar les famílies que havien estat desallotjades dels seus habitatges i necessitaven mantes i menjar calent. Després cada vegada que hi havia una inundació se sortia en  manifestacions ( evidentment no permeses i perseguides)  tot demanant la canalització del riu.
 Conec Joan García-Nieto quan tenia 16 anys, més per raons religioses que polítiques. Després del pas per l’escola de SAMCE, estava rebotada amb l’església institucional, i fins i tot després d’haver participat durant uns anys, a la incipient parròquia del Pilar, amb un grup de joves compromesos que ensenyaven catequesi i feien algunes activitats de teatre contestatari i altres accions juvenils. Però, quan em sentia més crítica i rebel contra el règim establert, vaig trobar en  Joan i altres capellans que desenvolupaven la seva acció pastoral dins el moviment obrer, Isidoro, Donald, Densil...Tots ells em van mostrar un altre cristianisme, i un compromís social basat en  una nova forma de relació directa i solidària amb les persones més necessitades que res no tenia a veure a la  buida caritat cristiana.  
  Vam començar a reunir-nos en el conegut “col·legi de Bonet” i, alguna vegada, també baixàvem a l’Anselm Clavé. En aquelles reunions de la Comunitat Cristiana de Base es pregava d’una manera diferent. Parlàvem més de política, o del que llavors estava prohibit parlar en qualsevol lloc, que quasi de fe. Parlàvem més de la lluita contra l’opressió asfixiant de la dictadura que de Déu. I alguna vegada ens van venir a fer fora la Guàrdia Civil local, o ens demanava la documentació a la sortida de les reunions, informacions i dades que després la passaven als seus arxius del carrer Rubió i Ors, que per sort van desaparèixer per una inundació.
  Arran del procés d’elaboració i materialització de l’enquesta i del Manifest de la Joventut del 69 , alguns ens vam decantar més cap al camp polític i social que cap al religiós. A partir d’aquell estudi sobre la Joventut de Cornellà es va veure la  necessitat de formació ideològica i política si volíem lluitar contra el règim polític. Per això es va fer als locals de la parròquia St. Miquel una delegació de l’ICBS, de la qual vaig ser secretària un parell de cursos, sota l’auspici de l’Antonio Navarro (militant de la HOAC i del SOC) des de Barcelona. En aquelles aules s’ensenyava i s’estudiaven les teories dels autors marxistes, d’introducció al moviment obrer i també d’economia, tot plegat impartit per un professorat compromès però divers i adreçat també a un variat tipus d’alumnat. A més de l’escola, eren moltes les excursions i les sortides a la muntanya. Hi havia caps de setmana en què en Joan ens hi acompanyava per tractar i discutir temes que com a joves ens preocupaven més i per fer les lectures del “llibre Vermell” de Mao i d’altres. 
 A la vegada ja havia iniciat la meva vida laboral, com era normal en aquella època. Primer amb catorze anys, fent tasques administratives en el propi institut d’ensenyança  mitjana on estudiava, i més endavant en empreses o indústries pròpiament dites.  L’any 71, entro a treballar a Montesa de la mà d’un company d’estudis i d’activitats polítiques, Àngel Gutiérrez ; però quan el van detenir després d’una manifestació, i també quan van poder comprovar els directius de l’empresa que el germà del meu xicot era Lorenzo Funes, extreballador seu que havia estat empresonat i expedientat per pertànyer a les incipients Comissions Obreres i la JOC, com era d’esperar, em van fer fora. Vaig treballar un mes i me’n van pagar tres perquè no pogués protestar.
 En l’any 72 començo a treballar a ELSA S.A., on feia de secretària del Departament de Personal i de Nòmines, la qual cosa em permetia fer recorreguts, amb un paper a la mà, pels diversos indrets de l’empresa i introduir-hi la propaganda o octavetes sobre els temes que ens interessaven com a treballadors i treballadores i sobre la situació d’altres empreses de la ciutat i de la comarca. Allí conec una petita cèl·lula de joves organitzats, Navales, Martínez, els botones , en Rubio,  i, sobretot, el senyor Luque, que ens feia molt respecte per la seva integritat i coneguda lluita obrera.
Entre visions de “El acorazado Potenkin” i “Octubre”, l’aprofundiment de l’estudi dels textos marxistes, les discussions filo-teòriques amb el grup de García-Nieto, les activitats político-socials de Casino, les relacions amb tothom qui passava pel pis de l’Ignasi Riera, a Dr. Arús, “picadero i “hervidero” de dissidents inclòs d’altres països (el Chupao, la Negra, el Pintor), i el fort sentiment de pertinença i compromís amb la classe obrera, discutíem sobre si  fóra millor entrar en una organització com Bandera Roja o en el “Partit”, el PSUC, gairebé l’únic que mantenia una organització clandestina, per suposat, que era coneguda per la seva lluita antifranquista i per a la democràcia. En l’any 1973 érem molts els que ens van decidir per entrar en el PSUC i tenir-ne el carnet.
 També, alguns representants dels obrers van decidir treballar des de dins del Sindicat vertical per plantar cara a les repressions empresarials. La situació a ELSA s’anava endurint i l’activitat política es consolidava, les petites assemblees en el menjador, les reunions en les diverses seccions, les creixents queixes i descontents, i les petites aturades ( que en l’oficina de nòmines, només m’hi apuntava  jo davant de cinc homes que ho consideraven poc adequat per la seva categoria d’administratius ), preparen el que després seria la gran vaga general amb altres empreses de la ciutat.
 Però per poder compaginar els estudis universitaris i la feina deixo l’empresa a l’abril del 74 i passo a treballar a la Seguretat Social  en el nou ambulatori de Cornellà.
 A finals de 1973,  em caso i fem el viatges de nuvis, per recomanacions d’Ignasi Riera, a París, a casa d’uns exiliats treballadors de Telefónica que havien organitzat les Comissions Obreres i que allà formaven part del PC francès. A casa seva coneixem  Àngel Rozas i la seva dona Carmen,  l’Ernest Udina, i  altres dirigents exiliats de diversos llocs de la península. És una vida en democràcia que ens aclapara i que ens referma en el nostre compromís de lluita per abatre la dictadura, un règim  opressor que semblava  ser en les acaballes, però que encara va tenir força per detenir a 113 membres de l’Assemblea de Catalunya, fer el judici de Burgos,  i executar  Puig Antich.En setembre del 73 inicio els estudis universitaris de Filologia Espanyola. En la universitat, on els obrers i obreres eren només el 3%, no vaig participar activament en la vida política, tot i que el primer mes, en l’escola d’Empresarials, al campus de Pedralbes, ja vàrem tenir el primer encontre estudiants i obrers, després de ser desallotjats d’una assemblea amb els cavalls dels “grisos”, amb trets a l’aire, amb empaitades i corredisses, amb manegues d’aigua,  i amb els temuts “secretes”. 
Llavors començo a baixar una mica les activitats polítiques per poder compaginar el treball, els estudis i les tasques domèstiques; així i tot a casa meva es  feien reunions i el meu marit, en Jaume Funes, formava part del comitè polític local del PSUC.
 El fet de ser dona mai no en va suposar cap problema. Vaig quedar-me amb moltes altres dones en un primer o segon pla, segons es miri; però fins allà on el compromís de cadascuna la portava. En la fàbrica; en l’església; en la vida d’estudiant; com a mestresses de casa  i reraguarda de l’home líder obrer; en les diverses professions, algunes vedades a les dones; etc., moltes dones van comprendre que la seva lluita era doble, l’una en contra de l’opressió franquista i l’altra en contra dels costums socials diferenciadors i els propis companys o camarades que no entenien la filosofia més feminista. 
En definitiva, com deia R. M. del Valle-Inclán : “ Nada es como es, sino como se recuerda”. Jo recordo aquells darrers deu anys del franquisme com un cúmul d’esforços i de gent de tots els sectors progressistes, intel·lectuals i obrers : mestres i associacions de pares i mares, els periodistes locals i les seves corresponsalies en els diaris catalans, el moviment veïnal, el món cultural com  la nova cançó... Tots a una com deia l’Estaca d’en Llach :” Si estirem tots ella caurà i molt de temps no pot durar, segur que tomba, tomba, tomba... Si jo l’estiro fort per aquí i tu l’estires fort per allà, segur que tomba....” I finalment va tombar i va caure, va morir el dictador i amb ell les velles lleis i opressions. Uns anys de postfranquisme i transició per anar recobrant totes les llibertats perdudes i finalment les  primeres eleccions democràtiques als ajuntaments de 1979, que van significar un petit reconeixement de conegudes  persones lluitadores representants de la resistència al règim que es van presentar en les llistes dels partits d’esquerres. 
Des del curs 77/78 he treballat com a professora de Llengua Castellana en un institut de secundaria en St. Joan Despí, intentant aplicar els principis de compromís socials que em van ensenyar alguns mestres d’aquella època.
 L’any 86 torno a enganxar-me a la política activa amb el naixement d’Iniciativa per Catalunya i des de llavors he tingut diverses responsabilitats en  les comissions polítiques, local, comarcal i nacional. I des de 1999 sóc tinenta d’alcalde de Medi Ambient i Sostenibilitat en l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat.