CARLES VALLEJO CALDERÓN

Vaig néixer al Poble Nou de Barcelona el 1950, el mateix any que es va fundar la SEAT i es va aprovar la Declaració Schuman, embrió de la Unió Europea, i que tindrien gran influència en la meva biografia.
El meu pare, Juan José Vallejo era un jove venedor de sabateria a Madrid quan es va implicar en els moviments progressistes, essent fundador de les Juventudes Comunistas i de les Juventudes Socialistas Unificadas. Va tenir un primer contacte amb Barcelona quan organitzava l’Olimpíada Popular de 1936 i la sublevació feixista el va marcar com tants d’altres espanyols portant-lo a organitzar la defensa de Madrid, fundar el Quinto Regimiento i convertint-lo en militar de l’exèrcit republicà on va arribar a comandant. Acabada la guerra va passar pels camps de concentració i fugint de la repressió va tornar a Barcelona on un company militant de la CNT li presentà la seva germana Lola Calderón, la meva mare.
Ella era modista, filla d’un treballador del port de Barcelona, depurat per la seva ideologia socialista i la seva negativa a esdevenir còmplice del contraban organitzat al port des de les instàncies de poder.
L’ambient familiar va ser decisiu en la formació dels fills. El domicili familiar era un espai de llibertat, amics i familiars eren acollits en llargues tertúlies on s’explicaven històries viscudes a la república i a la guerra, es comentaven les notícies, es parlava de política i eren habituals els noms de companys del pare com ara Alberti, Maria Teresa León, Santiago Carrillo.... molts diumenges compartien el cafè personatges com José Mallorquí creador de les novel·les de El Coyote. El pare militava al PSUC i es va implicar en el moviment associatiu, les mobilitzacions de familiars de presos polítics i en la reconstrucció del moviment cooperativista, essent president de la Cooperativa Pau i Justícia de Poble Nou.
La decisió familiar d’evitar l’adoctrinament de l’escola franquista portant els fills a l’escola italiana va ser determinant per mi ja que vaig aprendre italià, cosa que va orientar el meu futur laboral a la SEAT i em va facilitar l’exili a Itàlia.
En l’adolescència m’integro a l’agrupament escolta de Sant Pere Clavé del barri del Clot; amb en Joan Subirats i d’altres fundem el Solc, branca juvenil del moviment escolta, formant part del secretariat. Més tard participo en la creació dels esplais, essent monitor dels esplais de Navas de Tolosa i del Sagrat Cor de Poble Nou junt amb en Joan Enric Vives, actual bisbe de la Seu d’Urgell i copríncep d’Andorra.
El meu ingrés a l’Escola Industrial em vincula amb el sindicat Democràtic d’Estudiants essent delegat d’informació de l’Escola de Pèrits Agrícoles de Barcelona. L’any 1968 ingresso a les Joventuts Comunistes i organitzem les comissions obreres de barri a Poble Nou. L’any següent un anunci a La Vanguardia demanant traductors d’italià em permet entrar a treballar a SEAT on conec, entre molts d’altres, a veïns de Cornellà com en Pepe Fernández i l’Isidre Junyent.
Comença la meva relació amb el moviment obrer a través de les CCOO de SEAT on vaig ser responsable d’organització fins a la meva detenció i acomiadament, en ple estat d’excepció, el desembre de 1970. En aquest període ingresso al PSUC.
Junt amb en Silvestre Gilaberte i l’Armando Varo passem vint dies a la Jefatura Superior de Policía de Via Laietana, interrogats i torturats per policies com el comissari Genuino Navales, responsable de la repressió a la SEAT, que de forma premonitòria va dir-me: “Yo soy un profesional, soy policía con Franco, lo seré con la democracia y seguiré siéndolo cuando manden los tuyos”; el temps li va donar la raó ja que durant la transició el van ascendir a director general de Protecció Civil. De la comissaria passem a la presó Model on restarem sis mesos durant els quals s’organitza una vaga de fam dels presos polítics.
Tot i estant a la presó es presenta la nostra candidatura a les eleccions parcials del jurat d’empresa de SEAT, essent votats majoritàriament pels treballadors malgrat no ser acceptada pel sindicat vertical CNS.
El mes de juny de 1971 sortim en llibertat provisional i preparem la campanya per a la readmissió dels acomiadats de SEAT que culmina el 18 d’octubre d’aquell any amb l’ocupació de la factoria durant la que és assassinat per la policia el treballador Antonio Ruiz Villalba.
El novembre torno a ser detingut i després d’un mes a la presó surto en llibertat provisional gràcies a les mobilitzacions dels companys de SEAT. Donada la petició fiscal de més de vint anys de presó per diverses causes, la Comissió Obrera de SEAT decideix que és més convenient que continuï la tasca a l’exterior impulsant la solidaritat internacional i la coordinació amb els sindicats italians.
El 1972 comença el meu exili a Paris, treballo a la Delegació Exterior de CCOO amb l’Angel Rozas i Carlos Elvira; el productor de cine exiliat Pere Fages em facilita l’allotjament. Tinc ocasió d’ésser portaveu de la delegació de l’oposició espanyola a la Conferència de Versalles en solidaritat amb el Vietnam.
Viatjo a Itàlia per organitzar la Mostra d’Arte Contemporaneo, exposició d’artistes plàstics, poetes i cantants espanyols en solidaritat amb els presos polítics i sindicals que es celebra a Milà i Bolònia; exercint de marxant d’art involuntari tinc ocasió de vendre un oli de Picasso a l’Ajuntament de Milà.
A finals de 1972  em trasllado a Roma i m’integro a l’ambient antifranquista d’aquesta ciutat; assisteixo a les classes del professor Díaz-Alegria a la Universitat Gregoriana, conspirem en la cèl·lula del PCE del Vaticà junt amb el compositor Xoan Trillo (llavors organista al Vaticà i actualment director del Conservatori de Santiago de Compostela) i algun membre de l’escola diplomàtica vaticana que posteriorment ha arribat a nunci. Comparteixo reunions i sopars al Trastevere amb Rafael Alberti, Maria Teresa León i altres intel·lectuals i col·laboro amb antics brigadistes internacionals italians com el Comandante Carlos, Vittorio Vidali, en campanyes de solidaritat internacional.
Al cap d’un any fixo la meva residència a Milà, militant al partit comunista italià i treballant a la Camera del Lavoro del sindicat CGIL. El juliol de 1974 s’organitza clandestinament la primera conferència d’empreses multinacionals italianes presents a Catalunya que es celebra al Piemont, amb els tres sindicats italians: CGIL, CISL i UIL i representacións de UGT USO, i CCOO. L’estada a Itàlia exerceix gran influència en la meva trajectòria política i sindical marcada per Berlinguer, el compromís històric, l’eurocomunisme, el sindicalisme internacionalista i el moviment unitari dels Consigli di fabbrica de la Federazione dei Lavoratori Metalmeccanici FLM.
Amb l’amnistia de 1976 torno a Barcelona; donada la meva condició de pròfug, em veig obligat a fer el servei militar abans de reincorporar-me a SEAT amb l’amnistia laboral. Fent la mili a Mallorca comparteixo la notícia de la legalització del PCE amb el Pere Camps i el Joaquín Sabina, companys de pis, mili i militància. El 1978 em trasllado a Madrid per exercir de secretari de Relacions Internacionals i Automoció al nucli inicial de la Federación Estatal del Metal de CCOO. Torno a Catalunya i l’any 1979 m’instal·lo a Cornellà, refent el vincle amb el Baix Llobregat existent des de que vaig néixer, amb les estades familiars d’estiueig a Sant Boi.
De nou a l’empresa sóc escollit secretari del Comitè de la Zona Franca i secretari general de CCOO de SEAT fins a la meva incorporació al Comitè Econòmic i Social Europeu l’any 1986. Durant sis anys vaig repartir la residència entre Cornellà i Brussel·les, participant del procés de construcció del  model social europeu amb el meu treball i des de la perspectiva d’una Espanya recentment europea i democràtica.
Conseqüentment amb el meu europeisme vaig ser fundador del Comitè Europeu de Volkswagen, responsable de Relacions Internacionals de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya i, fins l’any 2005, secretari de Relacions Internacionals de la Federació Minerometal·lúrgica de Catalunya.
En sintonia amb la tasca iniciada a Itàlia dins l’àmbit de la solidaritat internacional, on gestionàvem el suport que des de l’exterior rebien els antifranquistes, durant els darrers anys a la CONC i la Federació del Metall vaig impulsar una línia de cooperació sindical. Un  treball de suport, impuls i creació de xarxes amb els membres de les plataformes democràtiques i sindicals de països dels Balcans, del Sud del Mediterrani i d'Amèrica Llatina.  
L’any 1994 en Frederic Prieto em demana que vagi a la candidatura d’Iniciativa per Catalunya a l’Ajuntament de Cornellà, essent-ne regidor durant un mandat.
Actualment, seguint la meva vinculació laboral a l’empresa, treballo al departament de logística de SEAT, no ocupo cap càrrec sindical i des del voluntariat reparteixo els meus esforços entre l’Associació Memorial Democràtic dels Treballadors de SEAT, el Centre d'Estudis, Recerques i Inversions al Desenvolupament de Catalunya i la Fundació Pau i Solidaritat.
Valors, compromís, memòria, reptes...són alguns dels trets que donen coherència al seguit d’episodis que, amb voluntat de testimoni i evitant esdevenir un Currículum, il·lustren la meva opció de vida com la de milers de companys i companyes de SEAT que també van lluitar per la llibertat i van patir la repressió. Faig meva la cita de Walter Benjamín “Es una tarea más ardua honrar la memoria de los seres anónimos, que la de las personas célebres. La construcción histórica se consagra a la memoria de los que no tienen nombre”.