Carles Riba i Romeva

Per  Elionor Sellés

 

Va néixer a Palma de Mallorca l’1 de juliol de 1947, fou el primer fill d’una família de nou germans, tot i que als quatre anys es va traslladar a viure a Catalunya. Fill d’una família amb arrels culturals i polítics -els avis paterns eren reconeguts poetes, Carles Riba i Clementina Arderiu, i l’avi matern havia estat diputat al Parlament de Catalunya per Unió Democràtica de Catalunya- que el va influir vers un compromís cívic i cultural.
Va assistir a l’escola Isabel de Villena, una escola catalanista i avançada pedagògicament que li va deixar una gran empremta. Malgrat provenir d’una família benestant i de gaudir d’una certa posició social, el fet de pertànyer a una família nombrosa i no ben vista pel règim va fer que patís algunes dificultats i que el fes descobrir els problemes culturals i socials del país. L’any 1964 entra a l’Escola d’Enginyers de la Universitat de Barcelona i allí connecta amb el moviment estudiantil participant en la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de Barcelona –SDEUB. L’any següent participa a La Caputxinada[1] de març de 1966 on ja és marcat com un activista antifranquista. De resultes de la seva activitat estudiantil va ser represaliat també a la Universitat. Per les dificultats econòmiques de la família simultanejà els estudis amb diversos treballs ocasionals sense deixar altres activitats de caire cultural, com ara la música, que sempre l’acompanyaren. Va fer el servei militar destinat als fitxats per la policia franquista que consistia en no tenir cap permís en el temps del servei, sense poder accedir a les possibilitats que l’exèrcit oferia als estudiants universitaris.
En 1971, acabat el servei militar, començà a treballar de professor a l’Escola d’Enginyers on va participar en el moviment del professorat no numerari (PNN) que a més de reivindicar aspectes de caràcter laboral, tenia una clara significació antifranquista. Molt aviat decidí, juntament amb altres professors, impartir classes en llengua catalana alhora que funda la Fundació Joaquim Torrents Ibern amb el propòsit de treballar per la normalització del català en el camp científic i tècnic. En 1972, compaginant les classes a l’Escola d’Enginyers de la Universitat de Barcelona, entrà a treballar a la SEAT com a enginyer en el taller de xapisteria. Va fer una estada curta de sis mesos perquè li va ser impossible d’acomodar-se al paper que la seva condició d’enginyer l’obligava en una empresa terriblement jerarquitzada, amb greus deficiències organitzatives i tècniques i alhora opressora de la classe treballadora. 
En 1974 es va traslladar a viure a Sant Joan Despí i tot seguit va connectar amb el moviment antifranquista del Baix Llobregat i concretament amb el moviment ciutadà contra el Polígon de Sant Joan Despí (avui barri de TV3). En aquell terreny s’hi volia construir un barri amb 4.000 habitatges. Llavors es va formar la Comissió Intermunicipal d’Urbanisme –CIU-, de la qual va passar a ser-ne secretari. En aquella comissió hi participaven persones de cinc ciutats de la comarca (Cornellà, Esplugues, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern i Sant Feliu) a títol individual o pertanyents a associacions de veïns i als moviments ciutadà, obrer o de la pagesia. També hi participaven partits polítics. La reivindicació principal d’aquella Comissió Intermunicipal d’Urbanisme era limitar la construcció de nous habitatges i reflexionar sobre les possibilitats que aquell espai oferia. Poc després, la comissió ja no se centrava únicament en aquell Polígon, sinó que s’hi van afegir d’altres actuacions com ara Torreblanca, la Mallola, Can Cervera i Walden-2ª part. Com a part del treball activista de la Comissió, la plataforma ciutadana va traslladar a la Corporació Metropolitana i a l’Ajuntament de Barcelona les reivindicacions que pretenien, en primer lloc, aturar els plans parcials previstos. Com a resposta, la Corporació Metropolitana pre-democràtica va encarregar a persones vinculades a la Comissió Intermunicipal d’Urbanisme, un estudi sobre els polígons afectats per uns plans parcials que només preveien la construcció d’habitatges sense cap servei. L’estudi efectuat per professionals vinculats a la Comissió va concloure que el polígon de Sant Joan Despí, de titularitat pública, era una peça clau entre cinc municipis i que s’havia de destinar a equipaments importants, com ara equipaments sanitaris, culturals i esportius. L’experiència entorn aquesta comissió, entroncada amb els moviments cívics que es movien en aquells primers anys de transició, va anar conformant el que després serien els primers equips que es van fer càrrec dels Ajuntaments afectats després de les primeres eleccions municipals de 1979.
 Carles Riba políticament independent però proper al PSUC, va encapçalar la candidatura d’aquest partit a les primeres eleccions democràtiques municipals de Sant Joan Despí. Tot i aconseguir majoria suficient -12 regidors, sobre 21-, va formar un govern unitari de totes les forces polítiques de les quals es va excloure, en un primer moment, la Unió de Centre Democràtic –UCD- i, més endavant, Convergència i Unió   -CiU- se’n va separar.
Sant Joan Despí havia passat de 2.200 habitants en 1950 a 25.000 en 1975 la qual cosa significava un augment considerable de necessitats que l’Ajuntament franquista no s’havia encarregat de cobrir. Hi havia greus mancances de places escolars, falta de serveis sanitaris, falta de transport, de carrers, no hi havia passos sota del tren, la zona industrial no estava estructurada i tantes altres coses que no s’havien previst. El problema era que l’Ajuntament no tenia pràcticament ingressos i una de les primeres tasques va consistir en buscar la manera d’obtenir recursos per poder començar a cobrir les necessitats. A més d’aquesta tasca primordial, la línia d’actuació principal del nou Ajuntament va consistir en posar les bases, conceptuals i pràctiques, d’una administració democràtica quan no hi havia cap cultura prèvia de la qual partir. Malgrat les deficiències, en l’haver del primer mandat municipal de Sant Joan Despí, encapçalat per Carles Riba, va aconseguir algunes fites que han marcat la vida posterior del municipi. En primer lloc i després d’intenses negociacions, es va efectuar la compra dels terrenys de Can Tusquets on es va projectar una àrea de serveis, especialment escolars[2]. En el disputat polígon, colindant amb l’autopista i Sant Just Desvern, es va decidir, conjuntament amb la Generalitat de Catalunya, d’ubicar-hi la Televisió de Catalunya –TV3-, a més de la previsió de la construcció d’un hospital comarcal. En la zona de Torreblanca es va aconseguir un gran àrea de terreny destinada a la creació d’un parc compartit amb d’altres municipis. Dins dels projectes no aconseguits destaquen la creació d’un gran centre cultural en la confluència amb Esplugues i la limitació de la construcció de la zona sud del municipi.
Poc després de ser escollit alcalde, Carles Riba va ser nomenat vicepresident de la Corporació Metropolitana de Barcelona, assumint la responsabilitat de l’àrea del Transport Metropolità i Serveis Metropolitans des d’on es van iniciar projectes que van marcar un llarg període de la vida de la comarca.En acabar el mandat va passar a l’oposició, reingressant poc després a les seves ocupacions habituals a la Universitat. Fruit del seu compromís actiu amb la comarca, a finals de 1995  va acceptar la Presidència del Centre d’Estudis Comarcals i, una mica més endavant, la vicepresidència de la Coordinadora dels Centres d’Estudis Comarcals, responsabilitats en les que continua a l’actualitat.

---