Carles García i Solé

   

Tot i ser un baixllobregatí de Vallirana, vaig néixer (1949)  deu anys després d’acabada la guerra civil al barri de Sants de Barcelona. Els meus pares eren del bàndol dels perdedors, de família obrera. La meva mare va néixer al poble de Gelida i el meu pare en un d’Andalusia, Baza, a la província de Granada. Havia fet la guerra amb la CNT i estava totalment integrat a Catalunya.  A casa, la República i la guerra, amb les seves conseqüències de repressió i pèrdua de les llibertats, eren temes tabús, probablement perquè així creien que cap dels cinc germans ens embolicaríem en política i no passarien per tot allò que ells havien hagut de patir.
Però la situació d’ofec i de repressió no es podia obviar, perquè era present en cada moment de les nostres vides. A les escoles se’ns prohibia parlar en català i jo mateix vaig ser maltractat amb un regle per part d’un mestre per fer-ho. En una altra ocasió vaig ser apallissat brutalment als passadissos del metro de la plaça Catalunya per part d’un grup de falangistes quan tornava d’una excursió pel sol fet de portar un escut de Catalunya a la motxilla. Amb catorze anys vaig començar a treballar d’aprenent en un forn de pa i ja no vaig deixar l’ofici fins als divuit que em vaig iniciar en el món del transport, com el meu pare.
De jove, coincidí amb un grup d’amics en les mateixes vivències i junts ens vam fer socis del centre excursionista Club Esquí Puigmal, entitat força compromesa  amb les reivindicacions del nostre poble. Alí, de manera clandestina, s’organitzaven classes de llengua catalana i mitjançant les sortides a la muntanya vam aprendre a estimar el país. Erem joves sense formació política, però alhora amb una gran sensibilitat respecte a la repressió que patien les persones més desafavorides socialment. El president d’aquestac entitat un dia ens va proposar fer un salt important en el nostre compromís de rebel·lia. Es tractava de participar en una reunió amb la gent de l’exili per passar a formar part d’un possible exèrcit d’alliberament català. La reunió es va celebrar al cap de poc en un lloc de la Catalunya Nord amb gent destacada del Consell Nacional Català (Batista i Roca, Pau Casals, etc,). Ens hi vàrem integrar i de seguida participàrem en un curs organitzats per conèixer tècniques de guerrilla, arts marcials, lluita urbana, supervivència a la muntanya, explosius, tir amb armes de foc, etc.
Durant la nostra formació militar, es van produir els greus aldarulls com a protesta per les penes de mort que es demanaven en el consell de guerra de Burgos  de 1969. A nosaltres, la situació ens va servir com a bateig de foc, tenint-hi una participació molt activa.
Vam rebre armes i alguns explosius arribats de França i, a partir d’aquell moment, vam començar una frenètica activitat armada. Malgrat l’absoluta censura dels mitjans de comunicació, vam aconseguir fer escac a tota la policia de Catalunya. Entre atemptat i atemptat, vam sofrir un greu ensurt en esclatar-nos accidentalment un detonador, tot provocant ferides a tres companys, quan preparàvem una acció a Montjuïc durant la celebració de la inauguració del Saló de l’Automòbil en què havia de participar-hi el príncep Juan Carlos.
Les conseqüències de l’accident van posar al descobert que la infraestructura de metges i altres serveis a Catalunya que ens havien promès els exiliats era inexistent. Aquest fet va precipitar  el trencament amb tot aquell món de l’exili amb el qual ja teníem diferències importants. Perquè la defensa per part nostre d’una Catalunya independent i socialista de vegades topava i entrava en contradicció amb els seus plantejaments ideològics.
Aleshores va ser quan vam decidir apartar-nos-en i crear el que havia de ser el FAC (Front d’Alliberament Català). Aquesta organització es mantingué activa fins a finals de 1979.
En aquells primers anys de la dècada del setanta, el nombre de sabotatges contra el règim dictatorial va ser espectacular: casernes militars i de la guàrdia civil, comissaries de policia, locals del Movimiento Nacional, TVE, Radio Nacional de España, repetidors de l’exèrcit, el diari La Vanguardia, oficines de recaptació d’impostos (en una d’elles va morir un guàrdia civil), monuments als caiguts franquistes, Renfe, etc. Tot el que representava la dictadura era objectiu de les nostres accions armades i recolzàvem vagues de treballadors en operacions de distracció a fi d’evitar, en part, la repressió policial contra els manifestants (Seat, autobusos de Barcelona, etc.). Només en una setmana, a Barcelona, Terrassa i Rubí vam fer vint-i-tres atemptats i el 18 de juliol de 1971 vam volar amb explosius totes les vies fèrries de Barcelona, tot deixant incomunicada la ciutat per tren. 
Un fet mai no prou explicat va fer aturar la nostra campanya: una explosió al carrer Capità Arenas de Barcelona va provocar la mort de divuit persones.  La versió oficial  afirmava que havia estat provocada pel gas. No obstant, la investigació que nosaltres vam iniciar ens duia a saber que havia estat un accident amb explosius d’un grup d‘extrema dreta que intentava una acció de represàlia contra allò que nosaltres representàvem o bé per tal de desacreditar-nos cometent un atemptat impopular i imputar-nos-el.
La censura política evitava que la majoria de la ciutadania conegués les nostres accions. Per això, vam decidir, ja en els darrers atemptats en què vaig intervenir, poc abans que em detinguessin, reivindicar-los amb el llançament d’octavetes argumentant-hi les raons polítiques que ens duien a realitzar les accions. I així ho vam fer arran de la voladura que vam dur a terme del monument als “Caídos” de la Diagonal de Barcelona. Allò va ser la gota que havia de fer vessar el got. La policia espanyola, pressionada pels “excombatientes” i després d’haver organitzar diversos actes de “desagravio”  van anar tirant d’un fil que investigaven de feia temps, tot arribant a la detenció d’algunes persones relacionades amb l’exili català.  Amb pressions i tortures, van aconseguir disposar d’alguns noms de persones vinculades al FAC, entre les quals en Llorca López i jo. Aquestes detencions van dur-se a terme a les primeries de 1972 i les tortures foren tan brutal que al Llorca li varen provocar lesions irreversibles i a mi, després d’una estada de setanta-dues hores a comissaria, m’havien desfigurat prou com perquè el mateix director de la Model es resistís a admetre-m’hi en aquell estat físic.
Els primers mesos a la presó de Barcelona van ser terribles, entre altres coses perquè sabíem que ens volien demanar pena de mort en consell de guerra sumaríssim. Els detinguts érem nou, però a en Llorca i a mi ens inculpaven la mort del guàrdia civil. Curiosament, en una assemblea que es feia al pati de la presó en què participàvem  la majoria dels presos polítics, a mi, alguns dels presents, membres de partits aleshores qualificats de marxistes-leninistes, em vetaren la paraula argumentant que era un “pequeño burgués radicalizado”. Quina paradoxa! La majoria eren intel·lectuals de manual i saló.
Finalment, i a causa de diversos moviments al carrer que podien anar a més, juntament amb una campanya internacional contra la pena de mort, els militars desistiren. En conseqüència, es canvià el sentit de les acusacions i només ens demanaren 185 i 205 anys respectivament per haver participat en accions armades, tot acusant l’organització FAC de més de 130 atemptats copmesos entre 1969 i 1972.
Jo vaig ser condemnat en consell de guerra celebrat el mes de setembre de 1972 al govern militar de Barcelona a vint anys i en Llorca López, a trenta.
Ens varen conduir a la presó de penats de Segòvia. Allà, la majoria de presos eren militants d’ETA. La vida en aquell presidi era tranquil·la, a pesar de ser-hi tancats.
Des d’un bon principi la idea dominant era fugir-ne, per la qual cosa, tot aprofitant una excusa mèdica, vaig demanar el trasllat a la presó de Lleida. Al cap d’un temps em portaren a la Model de Barcelona  on vaig coincidir amb les detencions de Puig Antich i d’altres companys  del MIL (Movimiento Ibérico de Liberación). En aquelles dates també van ingressar a la presó els 113 detinguts a la parròquia de Santa Maria Mitjancera acusat de pertànyer a l’Assemblea de Catalunya. A mi em sulfurava que en les assemblees dels presos que es feien al pati, i davant de la possibilitat que s’executés la pena de mort a Puig Antich, destacats demòcrates de l’Assemblea proposessin com a únic acte de protesta sortir al pati, l’endemà de l’execució, amb un braçalet negre al braç. Probablement, algunes d’aquestes persones devien ser del mateix tarannà intel·lectual que aquells altres que m’havien acusat d’ésser un petit burgès radicalitzat.  Uns quants proposàrem mesures de protesta més contundents, però va arribar una filtració als funcionaris i aquella mateixa nit vam ser duts de manera imprevista a diferents presons de l’Estat. A mi em tocà Lleida i allí fou on vaig assabentar-me de l’assassinat de Puig Antich.
Altra volta, al cap de poc, vaig anar a parar a Segòvia. L’ambient hi  havia canviat força. Les actituds s’havien radicalitzat entre el col·lectiu  dels presos polítics pel que fa a la relació amb la direcció de la presó. Al cap de poc de ser-hi es va descobrir el que havia de ser el primer intent de fuga, perquè un  infiltrat que la policia coneixia com “el lobo”, que militava a ETA, ho va denunciar, bo i provocant la detenció de l’escamot d’ajuda exterior i el descobriment del túnel.  Aquell nou episodi provocà accions de represàlia contra els interns. Tots vam ser traslladats a cel·les de càstig i, de matinada, van endur-se a qui consideraven responsables a presons de màxima seguretat. Els altres interns en aquella mateixa nit vam provocar una mena de motí, raó per la qual a mi em van sancionar amb tres mesos de cel·la de càstig sota l’acusació d’haver agredit un funcionari i haver provocat desperfectes.
Durant el temps que vaig ser a Segòvia, vaig participar en quatre vagues de fam, algunes per denunciar la situació dels presos polítics, per reclamar l’amnistia i en contra dels estats d’excepció al País Basc. La nostra principal activitat a Segòvia tenia com a objectiu elaborar un altre pla de fuga, ja que disposàvem d’informació i coneixements del subsòl adquirits en el primer intent.
El mes de novembre de 1975 morí Franco i nosaltres teníem el túnel enllestit. Amb tot, entre nosaltres, s’obrí un intens debat sobre la conveniència o no d’escapar-nos, ja que hi havia qui creia que amb la mort del dictador era més factible l’amnistia política. Majoritàriament, es va concloure que havíem de fugir, perquè era la nostra obligació com a revolucionaris i, en segon lloc, perquè dubtàvem que la continuïtat del règim polític dominant ens pogués afavorir.
Finalment, el mes de març de 1976. vint-i-nou presoners polítics, dels quals cinc de catalans, escapàvem de la presó de Segòvia, Fuga que, altrament, ha estat considerada la més important duta a terme en una presó espanyola.
La fugida durant les primeres hores va ser oli en un llum. Tanmateix, en arribar al Pirineu navarrès, i per culpa d’una errada dels mugalaris  que ens havien de conduir a l’altre vessant, no vam poder connectar-hi. I  vam intentar sense ells de passar a França. A prop de la frontera, vam topar amb la guàrdia civil i després d’un intens tiroteig alguns dels companys van resultar ferits i la resta escampats per les muntanyes. Jo  vaig restar amb tres companys més i una noia de l’escamot. Després de diversos enfrontaments amb la guàrdia civil ens vam poder refugiar en una casa deshabitada on vàrem romandre-hi onze dies. Allà va ser quan, a través d’una petita ràdio, que havien matat en un enfrontament el meu amic Oriol Solé Sugranyés.
Erem conscients de la responsabilitat moral que havíem adquirit davant dels companys detinguts i de la gent que simpatitzava amb la nostra causa. Havíem de demostrar, doncs, que la fuga era possible, que no era cap somni irrealitzable. Es per això que ens hi vàrem esforçar fins a l’extenuació per aconseguir-ho. Vam trigar vint-i-un dies a arribar a l’Estat francès, cercats per mil homes, guàrdies civils i  militars. Però hi arribàrem!
Els quatre fugits, tres bascos i un català, un cop en terres franceses, vam anar a demanar a les autoritats el reconeixement de l’estatus de refugiat polític, tot pensant que ja havíem deixat els perills enrere.   Però, a França, ens van detenir i, després de passar per la presó de la Santé de París, ens van confinar en una illa del nord de França anomenada Yeu.
He de dir que a l’illa no hi estàvem pas malament. Ens havien allotjat en un hotel i les despeses corrien a càrrec de l’administració francesa, però escapar-nos-en per tal de tornar a la lluita, que és el que desitjàvem,  no era fàcil ja que constantment teníem una dotzena de gendarmes a tocar, nit i dia. A més de nosaltres quatre, a Yeu, hi havia també, confinats, set persones més, una bona part de la direcció d’ETA que, de feia temps, que intentaven també de fugir sense aconseguir-ho.
Un dia l’esquerra francesa va organitzar una concentració a l’illa en solidaritat amb nosaltres. Entre els concentrats hi havia un noi de nacionalitat francesa però de mare mallorquina, per la qual cosa parlava català, que se sorprengué que entre els deportats n’hi hagués un de català. Això provocà que entre els dos s’iniciés una relació, avui dia convertida en amistat que perdura, que s’implicà en una operació que ens va permetre al cap d’una setmana de fer possible fugir-ne, tots onze,  gràcies a la seva col·laboració, la d’ell i la d’altra gent que ell va aportar.
Al cap d’un temps de l’escapada de Yeu em vaig establir a Perpinyà amb la intenció de tornar a organitzar-me en el FAC. Havien transcorregut gairebé cinc anys des de la detenció del 1972, l’organització havia continuat amb la lluita amb més atemptats, expropiacions, fins i tot amb l’edició d’una revista que titulàrem Catalunya Roja. Amb tot, la mort de Franco i la consegüent descomposició de la Dictadura obrien unes noves perspectives que provocaren força contradiccions en el si de l’organització. A aquesta situació, caldria afegir-hi disputes dec caire personal entre alguns membres del FAC que feien inviable la meva incorporació, per la qual cosa vaig decidir d’integrar-me als escamots especials d’ETA (Berezis). Durant dos anys, vaig formar part d’ETA, tot participant en tasques de suport i d’altres accions. En aquell moment, entenia que des de la meva lluita també contribuïa a l’alliberament del meu país. 
Finalment, en 1979 vaig tornar de manera legal a Catalunya.
Em vaig integrar amb moltes dificultats a nou procés polític que s’iniciava a l’Estat espanyol, sempre crític amb el poder però amb l’esperança que aquella nova situació ens fes avançar cap al meu somni: que el meu país fos lliure, independent i socialista.