Benigno Martinez Ojeda

Per José Fernández Segura Biografía realitzada a partir de l’entrevista feta per Maria Carmen García-Nieto el 18 de febrer de 1996.    

 

Benigno Martínez Ojeda va néixer el 1946 en Ayuelas, un poblet a prop de Miranda, província de Burgos, en el si d’una família crient i conservadora.  Va fer els estudis de primària a l’escola del poble i, posteriorment, quan ja tenia 13 anys va continuar estudiant al col·legi de La Salle.  Als catorze anys entra el Seminari Diocesà de Burgos on cursa els estudis per ordenar-se sacerdot, arribant a cursar fins al tercer curs de Filosofia. Va estar al Seminari fins als 21 anys,  data en la qual emigra cap Catalunya fitxant la seva residència a Cornellà, al carrer Desmayo. Era l’any 1967.                                                                                                                                                                                           
Als pocs mesos de la seva arribada a Cornellà coneix a Joan Garcia-Nieto que celebrava les misses que es feien al cinema Avenida a on Benigno Martínez assistia amb freqüència.  Va ser una trobada una mica providencial ja que Benigno tenia com única referència la del rector de la parròquia de Sant Ildefons –mossén Viñamata [1] - de clara tendència conservadora.  Sortosament la trobada amb Joan García-Nieto va influir notablement en la vida posterior de Benigno Martínez.  A la primera conversa que van tenir es van entendre i Benigno va formar part del cercle de joves que desenvolupaven les seves activitats al voltant de la figura de Joan N. García-Nieto.  
En 1968 Benigno Martínez  va participar activament en la manifestació del primer de maig que va ser durament reprimida per la guàrdia civil.  Poc temps després es va anar a viure amb Joan García-Nieto al carrer Begonya i, després de la detenció de García-Nieto [2]   amb motiu de l’estat d’excepció de 1969, Benigno va tenir que abandonar el pis del carrer Begonya.  
Para entonces yo me había puesto en contacto con las COJ de Cornellà (...) y preparamos todo lo referente al 1º de Mayo. Conscientes de la situación éramos nosotros -los jóvenes- los que teníamos que encabezar la manifestación porque nos constaba que la otra gente -los más viejos de CCOO que eran los que tenían de veinticinco años para arriba- estaban más quemados por la policía (...) El primer acto lo hicimos el treinta de Abril. Fue una concentración cerca de donde está ahora la comisaría de policía en la Avenida de Sant Ildefonso de Cornellá. (...) La Guardia Civil nos copó desde el primer momento y con los fusiles en ristre se armó allí la de San Quintín.(...) Al día siguiente hicimos una convocatoria boca a boca y fuimos al Rayo Amarillo. Entonces, cuando estábamos allá suficientes, comenzamos la manifestación unos tres mil, que entonces reunir en Cornellá tres mil era mucho. Entonces cogimos la carretera y nos bajamos para abajo (...) Al llegar a la iglesia de San Miguel estaban los grises (...) y a los que estábamos en la cabeza nos arrinconaron (...) y nos dieron palos por todos lados (...) pero no nos detuvieron a ninguno. Supongo que no tenían órdenes de detener (...) Allí se deshizo la manifestación y estuvimos todo el día de una forma u otra paseando y mirando. [3]
Al juny de 1968 participa en una trobada de militants i simpatitzants de la JOC que es va celebrar a Montjuïc. En aquella trobada es van dir coses força interessants i molt compromeses en defensa dels joves treballadors. Finalitzada la trobada, un grup de joves es van manifestar i, al igual que va passar a Cornellà amb la manifestació del primer de maig, la policia va carregar durament contra els joves militants. Als 22 anys va entrar a formar part de l’HOAC. El primer curs d’aquest moviment apostòlic obrer el va fer a Barcelona i va influir notablement per la seva posterior incorporació al moviment obrer de la comarca del Baix Llobregat.  
Nos daba el cursillo un militante  de la construcción que había sido un cargo técnico importante pero que trabajaba de peón de la construcción en Santander. (...) Para mi eso  fue definitivo y allá se planteó todo lo que era la lucha política y sindical y la referencia que había con la fe. [4]  
Una de les accions que més repercussió va tenir a Cornellà a finals dels anys seixanta, concretament a l’octubre de 1968, va ser el boicot que van propiciar un grup de militants de l’HOAC i de la JOC amb motiu del cobrament de cent pessetes que demanaven els promotors d’un vall amb motiu de les festes del barri de Sant Ildefons de Cornellà.  D’aquesta acció, les autoritats del règim van fer responsable a Joan García-Nieto i als militants comunistes.   
Animats per l’èxit d’aquesta acció, alguns joves militants de la JOC i de l¡HOAC, junt amb altres militants de les COJ van decidir expressar la seva protesta pel consumisme imperant en la societat, cremant un arbre de Nadal que l’Ajuntament de Cornellà havia instal·lat a la plaça de l’Església.  No tots els militants van compartir aquesta acció i els joves militants de les COJ que van participar van ser expulsats de l’organització pels militants de Comissions Obreres més veterans, la majoria dels quals eren comunistes.  
Després de la mili, que va fer en Ceuta des de maig de 1969 fins a l’abril de 1970, va crear, junt amb  Emilio García, Paco Arias i altres companys i companyes, el nucli original de les Comissions de Barris i Fàbriques.  Aquestes Comissios van desenvolupar una intensa tasca reivindicativa en Cornellà de Llobregat.  A partir de les inundacions de 1971, Benigno Martínez va entrar en contacte amb l’organització Bandera Roja i posteriorment va formar part d’aquesta organització política que va desenvolupar una intensa activitat social a la ciutat que va inquietat a les autoritats franquistes de l’Ajuntament. En tot aquest procés va jugar un paper rellevant Frederic Prieto que, procedent del barri del Guinardó, va venir a viure al barri de Sant Ildefons de Cornellà i va ser el President de l’associació de veïns d’aquest barri.   
Una altra de les tasques importants protagonitzades per Benigno Martínez va ser la pràctica refundació del Casino Cultural de Sant Ildefons del que va arribar a ser el seu President. Molts joves –entre 80 i 100- que es reunien en el bar Mundial del carrer Buri van aconseguir dinamitzar el teixit social i cultural del barri de Sant Ildefons. Aquestes activitats socials i culturals, que també es desenvolupaven en altres jocs com era el Centre Social d’Almeda, van donar molta vida a les Comissions de Barris i Fàbriques i a l’organització Bandera Roja.  La gran majoria dels militants d’aquesta organització, com va ser el cas de Benigno Martínez,  van acabar militant en el PSUC a partir del 1974.  La manera en com es van organitzar i desenvolupar totes les accions del Casino Cultural va ser una autèntica escola de democràcia. Els militants de les Comissions de Barris i Fàbriques de Cornellà van tenir una gran influència en els moviments i associacions d’aquesta ciutat. Benigno Martínez Ojeda va ser un d’aquest militants que van contribuir a l’enfortiment d’aquest moviment ciutadà.  
A partir del setanta y uno, cuando ya estamos constituidos en las Comisiones de Barrios y Fábricas (...)  aprovechamos el Casino Cultural y  la Asociación de Vecinos a las cuales  revitalizamos. (...) Las Comisiones de Barrios y Fábricas son anteriores a nuestra pertenencia a Bandera Roja (...) Salen de la calle Begonia y de lo que quedaba de las Comisiones Obreras Juveniles (...)  Nosotros vimos que lo que se impone es una organización porque nosotros teníamos restringido el acceso a Comisiones Obreras, precisamente por nuestra edad y porque no estábamos tampoco implatados en según que tipo de fábricas. Yo estaba entonces en Publienvio y lo único que pude hacer fue una huelga para que las compañeras pudieran cobrar las horas a cuarenta pesetas (...) Eso era otra cosa, no era lo que era el movimiento obrero entonces. (...) El Emilio García, que trabajaba en Matacás, era un crio y como allí estaba el Cano pues era este el que cortaba el bacalao. [5]  
Segons Benigno Martínez, la capacitat mobilitzadora de les Comissions de Barris i Fàbriques va ser considerable. Estaven oranitzades unes cent persones aproximadament que sincronitzaven perfectament qualsevol acció de propaganda fent impossible que la policia pogués reprimir-los. .
Llegamos a tener prácticamente más de cien personas activas (...) Cuando había que hacer una tirada de hojas nosotros sincronizábamos los relojes y tirábamos en todo Cornellá a la misma hora y al mismo minuto, entonces la policía iba loca (...) Cuando hacíamos una manifestación teníamos las cien personas más los amigos, entonces igual teníamos doscientas o trescientas personas, dábamos cuatro gritos y cuando venía la policía desaparecíamos y la represión no se podía cebar con nosotros. [6]  
Les inundacions de 1971 van posar de manifest la capacitat de mobilització de la militància dels militants de les Comissions de Barris i Fàbriques.  Va ser durant tot aquest procés quan molta gent entra en contacte amb Bandera Roja i entra en aquesta organització política.  
Creo recordar que fue sobre todo a raíz de las inundaciones que se manifiesta toda la fuerza del movimiento (...) Por una parte estaba lo de aquí arriba -San Ildefonso y Gavarra-, luego el núcleo de abajo, de Almeda entorno al Centro Social, donde estaban Campo y Caminal, los hermanos Lligades, Rull, Miguel Salas (...) Federico Prieto -que vive en el Guinardó- es el que centraliza los contactos de Bandero Roja con nosotros que ya nos planteamos  que por nosotros mismos era imposible dar salida a todo lo que estaba ocurriendo aquí y que necesitábamos un soporte organizativo político (...) Y se empezó a gestionar la entrada en Bandera Roja.(...) [7]  
En els anys finals de la dictadura franquista -1974/75- Benigno Martínez va desenvolupar una important tasca social en el barri de la Gavarra i va ser uns dels membres de l’Associació de Veïns que va lluitar amb molta eficàcia per tal de millorar les condicions urbanístiques i de serveis d’aquest barri de Cornellà de Llobretat.  
Recuperada la democràcia Benigno Martínez continua la seva militància en Comissions Obreres i Iniciativa per Catalunya-Verds. També és un membre actiu de la Comunitat Cristiana Joan García-Nieto de Cornellà, de Cristians i Cristianes pel Socialisme i de la Coordinadora Contra la Marginació de Cornellà.  Dins d’aquesta Coordinadora, va ser un dels membres fundadors de RECIBAIX, l’any 2000.  Aquesta empresa, que facilita la inserció social, té com objectiu facilitar una feina a les persones que estan en situació d’exclusió social o en perill de caure en la marginació.                              
Benigno és un dels militants que sempre ha estat en el front de la lluita. En principi, en la lluita per les reivindicacions veïnals més fonamentals i per la recuperació de les llibertats i, una vegada recuperada la democràcia, continua la seva militància al servei dels més desfavorits i marginats. És, en definitiva, un fidel continuador de la tasca del seu mestre i amic, Joan N. García-Nieto.

---