Antonio García Sánchez
 Vaig néixer el 10 de
juny de
1936 a Montilla (Còrdova) El meu
pare Antonio García Espejo era encarregat a Bodegas Cobos Ruiz S.A. una de les
empreses més importants de la ciutat. La meva mare, Rafaela Sánchez Salas era modista.
Era una família amb un status mitjà en un entorn dedicat gairebé exclusivament
a la vinya i el vi i al bell mig d’una societat on les classes socials estaven
ben diferenciades.
La història de la meva vida s’ha de començar a
explicar abans del meu naixement ja que la implicació política tant del meu avi
com d’un dels meus oncles van determinar el destí de tota la família i molt especialment el destí del meu pare, de
la meva mare i dels seus fills i filla.
El meu avi patern, Manuel García Márquez, era un afiliat al
Partit Socialista Obrer Espanyol en plena República com ho era també un dels
seus fills, Manuel García Espejo, de sobrenom “el Chicuelo”.
L'any 1934 en el Bienni Negre en què Espanya era governada per
la SEDA
de Gil Robles, va ser
detingut com tants altres. En un dels moments en que traslladaven els detinguts
de la presó de Montilla a l'estació per portar-los a Còrdova, el meu avi es va apropar a la filera per
acomiadar-se del seu fill. Només volia abraçar-lo i va rebre com a resposta un
seguit de cops per part del Capità de
la Guàrdia Civil.
Cops
que van ser la causa de la seva mort quinze dies després, el mateix 1934.
Arribat el 1936 amb la rebel·lió feixista el meu oncle
s'incorpora al Front per defensar tot el que representava
la República. Amb
l'entrada de les tropes franquistes a Madrid i el final de
la Guerra Civil
decideix
tornar al seu poble natal. El detenen a l'estació de Còrdova i el traslladen a la presó de Montilla. El jutja un
Tribunal militar i és afusellat el 1940.
La meva àvia Antonia Amalia Espejo Salas emmalalteix i mor el 1949.
El meu pare i la meva mare van haver de tornar a
casar-se, aquesta vegada per l'Església, al principi de
la Dictadura. La
meva
germana tenia 6 anys i jo en tenia 4 quan ens van batejar.
La meva família entra en un període on el silenci és
l’opció triada per por a les represàlies. Com tantes altres va optar per callar
i intentar fer una vida el més normalitzada possible tot i que tothom coneixia
perfectament els esdeveniments i quines persones havien actuat en una banda o
en l’altra.
El 1949 el meu pare va ser acomiadat de les Bodegas José Cobos Ruiz S.A. i després d'intentar sense èxit trobar un
nou lloc de treball, degut als prejudicis polítics, va prendre una de les
decisions més importants de la seva vida: marxar a Catalunya.
El silenci al llarg de molts anys m'impedia saber el
veritable motiu que va empènyer la meva
família a marxar de Montilla, el poble on vaig néixer
i on fins l’acomiadament del meu pare m’havia donat l’oportunitat de cursar
estudis primer a l’Acadèmia Santo Tomás de Aquino de Montilla i després amb un Seminari de Màlaga que vaig
haver d’abandonar per marxar.
Els meus pares, la meva germana, els dos germans meus
i jo varem arribar a Barcelona el 30 de maig de 1950. Jo tenia 13 anys.
Un dels fets que més m'ha impactat al llarg de la meva
vida, marcant-me per sempre, ha estat el moment en que varem arribar a Sant Joan Despí . Després d'un viatge ple
de dificultats i pors teníem l'esperança de poder iniciar una nova vida en un
lloc en el que altres familiars ja hi havien arribat. Quan varem trobar-nos davant l'adreça que el meu
pare portava escrita en un paper, el meu pare i jo varem adonar-nos que es
tractava d'un barranc ple de coves on hi
vivien moltes famílies nouvingudes entre les quals hi havia el nostre parent.
Després de rebre'ns amb certa estranyesa ens va
explicar com anaven les coses: podíem dormir aquella nit en una cova a mig fer
que hi havia al costat i l'endemà amb un pic i una pala seguir cavant el que
seria la nostra “casa” durant una bona temporada.
Varem viure-hi gairebé tres anys. Van arribar més
familiars amb les quals anàvem compartint els espais de la nostra cova fins que
varem tenir la possibilitat de llogar una casa al mig del poble.
Al complir els 14 anys vaig iniciar la meva vida laboral a una empresa de Sant
Feliu de Llobregat i als 16 anys,
després de passar per algunes més, vaig
entrar a treballar a
la
SIEMENS
, S.A. de
Cornellà.
La meva vida era com la de tants i tant joves de
l'època: treballava, participava dels programes formatius del règim franquista
i de les seves activitats totalment desconeixedor de la veritable història
viscuda per la meva família.
Després de fer el Servei Militar, l'any 1960, vaig marxar a treballar a
la SIEMENS
d' Stuttgart,
Alemanya, durant tres anys. En aquest temps vaig conèixer persones del Partit
Comunista d'Espanya i un grup d'amics
ens hi varem incorporar per formar la primera cèl·lula del PC a Stuttgart.
A partir de la lectura de documents clandestins varem
prendre consciència i varem començar a introduir-nos en el si dels sindicats
alemanys. Fèiem assemblees i anàvem informant als treballadors dels seus drets
i varem organitzar grups de treballadors espanyols.
El setembre de 1961 vaig contraure matrimoni amb
la Rosalia Sànchez Novell a Sant Joan Despí i poc després ella m’acompanya a Stuttgart on ens varem instal·lar en una habitació de lloguer. Allà varem viure amb
moltes dificultats fins que el setembre de 1962 varem tornar a Catalunya. Vaig
tornar a treballar a
la SIEMENS
de Cornellà just
després de la vaga de
1962.
A
l’octubre vaig ser pare per primera vegada.
La meva militància al PCE en l’època d’ Stuttgart va ser
l’aval per la meva incorporació al
Partit Socialista Unificat de Catalunya el 1962. Un cop comprovat el meu
currículum polític vaig tenir les meves primeres responsabilitats a Barcelona,
concretament al Baix Llobregat: repartir propaganda i participar en reunions
clandestines.
El 1963 la meva
tasca i la d'altres companys del partit va ser ajudar i fer possible que en les
eleccions sindicals del mateix any s'elegissin les candidatures formades per membres del partit .
El resultat d'aquestes eleccions va ser un èxit
gairebé inesperat ja que va haver un alt percentatge de presència de membres
del PSUC ocupant càrrecs sindicals dins del Sindicat Vertical feixista. Com a
conseqüència d'aquesta estratègia es van poder signar convenis amb uns
resultats molt més beneficiosos pels treballadors. A la vegada va ser possible
organitzar reunions en les quals podíem tenir en tot moment informats als
treballadors i treballadores de la marxa, de les deliberacions i negociacions
dels convenis i de tot un plec de reivindicacions afegides.
L'any 1965 diversos membres del PSUC com F. Ruiz i J. Coscubiela de Cerdan, J. Cano de Matacàs, J. Fuentes de Pirelli Moltex, A. González de la construcció, A. Plata de
la Roca
, , V. Lizano de
Soler Almirall, J. Vázquez, A. Luque i jo mateix de SIEMENS, juntament amb companys i companyes cristians per al socialisme com J.Estrada, també de Pirelli Moltex o F. Arias de Nerpyc, ens reuníem a l'església de l'Almeda amb un objectiu concret: fundar les Comissions Obreres del Baix Llobregat.
L'any següent hi va haver eleccions una altra vegada i
una de les nostres responsabilitats, ara ja com a Comissions Obreres era la de
preparar-les bé. El resultat va ser memorable ja que en plena clandestinitat es va aconseguir un molt alt
percentatge de participació tant en el procés de preparació de les eleccions com en les candidatures a totes les fàbriques de la
comarca. En aquestes eleccions, el setembre de 1966, vaig ser elegit com a
vocal jurat d'empresa de SIEMENS i també vice president de
la Secció
social del Metall de Cornellà i vocal provincial de
la Junta Social
del
Metall de Barcelona.
Com a jurat d'empresa de SIEMNES vaig participar en
l'elaboració i discussió de diversos
convenis col·lectius i com a vice president de
la Secció Social
en
convenis d'altres empreses i també en convenis comarcals del Metall.
Aquelles reunions dels inicis dels 60 anaven
convertint-se en assemblees cada vegada més multitudinàries en les quals es
discutien els avantprojectes dels convenis i la seva possible aprovació. Les
assemblees també eren un marc per a debatre altres temes: si es seguien les
aturades en solidaritat amb els advocats laboralistes, com era el cas de Abert Fina, Motserrat Aviles, Josep Soler Barbará,
companys acomiadats d'altres empreses, i per qüestions puntuals com les
reivindicacions del moviment obrer.
En la preparació de la commemoració del Primer de Maig
de
1967 a
l'església d'Almeda vaig ser detingut junt a 41
companys més motiu pel qual vaig ser jutjat temps després i condemnat a tres
mesos de presó que vaig complir l'any
1969 a
la Model
de Barcelona. El 1969 vaig ser pare per
segona vegada i el 1970 per tercera.
L’any 1971 vaig ser elegit President de
la Unió
de Tècnics i Treballadors
del Metall de Cornellà en una nova contesa electoral.
El 1972 vaig ser detingut per participar en una
assemblea a la seu del Sindicat vertical de Cornellà i dies després gracies a
la solidaritat dels treballadors posat en llibertat.
El 1974 vaig ser novament detingut i empresonat a
la Model
de Barcelona per
la Vaga General
del Baix
Llobregat contra la carestia de la vida. Posat en llibertat grácies a la mobilització i aturada dels treballadors de la comarca i estudiants.
El 1977 vaig ser pare per quarta i última vegada
El 1979 vaig tenir l'orgull de ser elegit regidor pel
PSUC en el primer ajuntament democràtic de Sant Joan Despí liderat per
l'alcalde Carles Riba i Romeva
El 1993 em vaig prejubilar la qual cosa m'ha permès integrar-me en la vida social de la meva ciutat i en
diferents entitats culturals, esportives i veïnals de Sant Joan Despí.
El 2001 vaig rebre la menció honorifica en el premi
Joan N. García –Nieto de
Reconeixement Civic en els II Premis de Reconeixement
Cultural del Baix Llobregat.
El 2003 vaig tenir l’honor de rebre junt a Francisco Ruiz Acevedo y José María Luque Gómez el premi d’honor Ciutat de Cornella com a reconeixement a una vida compromesa
amb la lluita pels drets socials bàsics.
En l’actualitat segueixo afiliat a CCOO i milito a
Iniciativa per Catalunya Verds.
|