Antonia Santamaria i Ortuño  

En homenatge als meus pares: Felip Santamaria i Santamaria i Esperanaça Ortuño i Gimeno

               
En els moments actuals de crispació i d’actituds que semblaven ja totalment superades, m’ha vingut al pensament els moments difícils que es van viure els anys de la guerra civil i de la postguerra i que, com tantes i tantes famílies, varen tenir els meus pares com a protagonistes.  
Eren una parella molt jove de 23 i 21 anys quan va començar la guerra. Pels ideals que tenia, el meu pare es va allistar com a voluntari, junt amb molts altres joves de la comarca, per anar a lluitar tots junts contra els enemics de la República i de la democràcia. Quan va veure que el conflicte s’allargava més del previst,  es va inscriure a l’Escola de Guerra d’on, després dels cursos corresponents, va sortir-ne sots-oficial.  
En aquest parèntesi els meus pares van decidir casar-se, perquè tot i que podia semblar una bogeria en aquelles circumstàncies, volien dedicar-se el seu amor davant la incertesa del futur.  
El meu pare va combatre en molts fronts d’Aragó i de Catalunya. Recordo que m’explicava estades llargues a la serra d’Alcubierre, poblacions com Foz Calanda, batalles del Segre, etc., amb situacions realment dramàtiques i havent-lo ferit fins a tres vegades, una d’elles de força gravetat. Per mèrits de guerra va anar pujant dintre de l’escalafó militar, assolint la graduació de Tinent, amb la proposta de Capità que no va poder arribar a produir-se.   Dintre d’aquestes circumstàncies, la meva mare, junt amb les mullers d’altres soldats, feien esporàdics viatges al front amb els camions de subministrament, per passar unes hores o dies amb ells, depenent de la “tranquil·litat” que hi havia. M’explicaven que en els pobles on es trobaven de descans s’organitzaven balls i moltes vegades, mentre ballaven veien i sentien les explosions que es produïen en el front, ja que es trobava relativament a prop. Aquesta fou la joventut que els  tocava viure.  
La guerra s’anava allargant i, dissortadament, amb mals averanys pel nostre bàndol ja que cada vegada es veia més clar que no es podia guanyar la guerra. Això va produir que tot i l’esperit de lluita que tenien els nostres soldats s’anessin retirant, junt amb grans contingents de població civil, cap a la frontera francesa. Davant la imminència de l’acabament i de la pèrdua de la guerra, el meu pare va prendre la decisió de passar la frontera i refugiar-se a França, doncs per la seva condició de voluntari i de militar de graduació, sabia que si l’agafaven tenia molts poques possibilitats de sortir-ne viu.   Un cop passada la frontera junt amb milers de soldats i de població civil fou traslladat als camps que es van preparar per els refugiats, que en realitat no eren més que camps de concentració, amb filferrades i els guardians senegalesos que els vigilaven nit i dia. En aquells camps  situats a les platges, ell estava en el de Barcarès, la vida era realment dura, amb molt poc menjar, sense sostre, ja que s’havien de fer tendes amb les pròpies mantes que portaven, sense el mínim d’aigua potable i la poca que tenien era salada, i per acabar-ho d’adobar era en ple hivern, mesos de gener i febrer, amb un any de molt de fred i amb grans tramuntanades que ho feia  insuportable. Realment el comportament de les autoritats franceses cap als nostres refugiats va tenir molt que desitjar, perquè en aquestes condicions infrahumanes no hi vivien solament els soldats i homes adults sinó que també hi havia molta mainada, dones i ancians i tots eren tractats de la mateixa manera.   En aquesta situació hi va passar uns pocs mesos, perquè va tenir la sort que un oncle seu que ja feia anys que vivia a França, concretament a La Bastide-sur -Les (Occitània), el va reclamar donant-li acollida a casa seva, i també li va aconseguir feina de paleta en una fàbrica que existia i encara existeix en l’esmentada població.   Mentrestant la meva mare es va quedar a Cornellà sense tenir notícies d’ell durant uns mesos, fins que va saber que es trobava sa i estalvi a casa del seu oncle, notícia que com es pot suposar es va rebre amb gran alegria.  
Aleshores la meva mare es va plantejar reunir-se amb ell, però no hi va haver manera  que li facilitessin la documentació per traslladar-se a França. En vista  que passava el temps i no veia possibilitats de poder desplaçar-se de manera legal, va prendre la decisió, d’acord amb uns coneguts, de fer-ho sense permís. No sé  exactament com s’ho va fer, però el cert es que va anar cap a Figueres i d’allà la van acompanyar a un poble petit, crec que era La Vajol , o unes masies situades molt a prop de la frontera. Un cop situada en aquell indret li van indicar un corriol que seguint-lo tot dret sense desviar-se, li permetria travessar la frontera. Evidentment que aquesta operació la tenia de fer de nit i així ho va fer. Ja podem suposar el que representava per a una dona sola, de nit, passant per un bosc totalment desconegut i amb la incertesa de si seguia el camí correctament perquè en aquelles condicions era molt fàcil perdre’s. Quan es va fer de dia després del llarg trajecte, i plena d’esgarrinxades pels sarguessos i els matolls,  realment no sabia on es trobava, es a dir no sabia si havia aconseguit travessar la frontera o no. Al cap d’una estona va sentir veus i si be en un primer moment es pensava que no havia aconseguit el seu objectiu doncs parlaven en català, tot seguit va poder veure que es tractava de dos “gendarmes” que parlaven en la nostra llengua.  Imaginem-nos la cara que van posar els dos policies quan la van veure amb aquell aspecte i quan els  va dir que havia passat la frontera de nit pel bosc. Lògicament, la van portar a la Prefectura de Policia d’el Voló, per aclarir de qui es tractava i els motius de la seva presència en aquells indrets. Un cop fetes aquestes gestions es va poder posar en contacte amb el meu pare i es van reunir al cap d’uns dies.  
Van viure al poble de La Bastide-sur -Les on el meu pare treballava de paleta i mentrestant la meva mare va quedar embarassada de mi. Quan va arribar l’hora del part es va traslladar a la població d’Elna on hi havia una Maternitat que dirigia una noia suïssa que es deia Elisabeth Eidenbenz i que l’havia organitzat per atendre a les dones refugiades que es trobaven, principalment, en els camps de refugiats situats a les platges i que, com he dit abans, es vivia en unes condicions infrahumanes. En aquella Maternitat, que era una espècie de palauet que ella va poder fer reconstruir, vaig néixer, com també hi van néixer prop de sis-cents nadons més que, la gran majoria, van poder sobreviure gràcies a l’organització de la senyoreta Eidenbenz, perquè va poder atendre les mares i els nadons en condicions adequades, gràcies als aliments i als medicaments que rebia en camions directament de Suïssa i a l’ajuda econòmica que rebia de persones que es solidaritzaven amb la seva lloable tasca.   En aquella Maternitat ens van atendre perfectament i ens hi vam estar fins que la meva mare va trobar-se totalment recuperada.  
A finals de l’any 1941 o primers del 42 i davant del temor de l’avançament de les forces alemanyes i dels rumors que es mobilitzarien els immigrants per enviar-los al front, els meus pares van decidir demanar el retorn a Catalunya.  Un cop concedit el permís de retorn al meu pare el van enviar a un camp de depuració a Madrid, on s’investigava l’actuació dels que havien lluitat contra el franquisme, i la meva mare, com sigui que havia passat la frontera sense documentació, la van portar, junt amb mi, al castell-presó de Figueres, on s’hi va estar al voltant de tres mesos.  Gràcies als avals i als justificants de bona conducta que se li van  enviar, el meu pare també va poder sortir del camp al cap de pocs mesos, i així finalment ens vam poder reunir tots a Cornella.