ÁNGEL RULO I CORTÉS (1909-1992)

A mon pare, mestre i tutor, per tot el quem’ensenyà i ajudà a caminar per aquest mon amb rectitud, justicia i solidaritat

Per Ramón Rulo I Bargalló

El 9 de març de 1829, el general JOSEP RAMON RODIL-Marqués de RODIL- amb el propòsit de perseguir el contraband i el frau, creà per reial decret: L’institut dels CARRABINERS.Pel que s’ha dit i pel que s’ha comentat, aquest cos –que va haver de suportar les guerres i conflictes de bona part del S-XIX i prop de mitja centúria del S-XX- havia estat funcionant força bé, fins que en arribar als anys 1939-1940 quan “Cautivo y enjaulado el ejército rojo”, aquells usurpadors, aquells rebels Amos i Senyors per la gràcia de Deu i les bombes de La Cóndor, l’institut dels CARRABINERS fou qüestionat i rebutjat. Per aquestes incalificables qüestions, l’any 1940 per decret i per sempre lo cos de CARRABINERS restà dissolt.Lo temps s’havía esgotat. Ja era fora de comptes. Finalment en un part calificat dels normals, va néixer el nadó que venia amb un aspecte força saludable. Havia nascut a SIRESA on ANGEL RULO SALAS, mon avi patern, sergent dels Carrabiners, havia estat traslladat per fer-se càrrec d’un punt de control i vigilància a la frontera amb França.Na GUADALUPE CORTÉS MENA, la meva àvia paterna, i ANGEL RULO SALAS, varen inscriure el nin nascut aquell 23 de març de 1909 a HECHO, partit judicial de la província d’OSCA. Lo patronímic fou ANGEL. Els cognoms: RULO I CORTÉS.Abrigant-nos amb un barnús foradat i al voltant del braser quan erem petitons lo pare A.R.C. –suposo que amb certa melangía- ens parlava dels freds pirinencs, d’aquells hiverns tan crus i les dificultats a l’escola i llurs camins intransitables i perillosos. També ens va assabentar de quan destinaren son pare Angel Rulo Salas a Mallorca, cosa que els obligà a creuar lo mediterrani, que malgrat anar els vaixells a vapor, era tota una odisea. En cloure lo temps de destinació a les Balears, mon avi i la seva família vingueren envers Vilanova i la Geltrú on estigué fins el 1923, que per necessitats del servei es traslladà a Tossa de Mar, on en un temps breu contragué una malatía desconeguda que l’obligà a ingressar a l’hospital de Girona, on en pocs dies va morir.Aquest fet luctuós convertí a mon pare en orfe dels Carrabiners, opció que li va permetre d’ingressar en complir l’edat reglamentaria al col.legi on ho feien com a “educandos”. Aquest centre docent on accedí mon pare l’1-7-1926, es trobava a la localitat de SAN LORENZO DEL ESCORIAL.Pel que es deia, els educandos, joves i sans amb ganes de menjar-se el mon, anaven justets pel que feia al menjar, on una castanya valia lo seu pes en or. Mentre lo “tempus fugit” – el temps fugia.El nou de febrer de l’any 1931 superades les proves i programes establerts, Angel Rulo i Cortés sortia del col.legi com a Carrabiner d’infanteria després del sis anys de permanència continuada.Presentat a la COMANDANCIA DE BARCELONA de la qual en depenía, anar destinat a la caserna de Vilanova i la Geltrú, incorporant-se.Ensems a Vilanova mon pare coincidí amb Ramon Bargalló que tenia dues filles, Lola Bargalló Sabaté que n’era la petita. En passar lo temps conegué i tractar mon pare. El 1933 es casaren a Barcelona.L’hivern de 1936 mon pare es va allistar al curs previ que feien per a poguer ascendir a caporal. Superades les proves amb èxit el mes d’agost, com a comandant de la plaça, s’incorporà al Garraf, lloc que ocupà fins el 1937, que l’enviaren al front de Llevant lo 1938. A Castelló de la Plana sortí amb el grau de sergent. Aquest seguit d’ascensos es va repetir quan a Orihuela, Alacant, a l’escola militar per a oficials mon pare va aprendre l’ofici, fins que més tard ascendir a Tinent dels Carrabiners.Angel Rulo i Cortés, en la seva etapa bèlica, es mogué en el triangle Castelló-Terol-València-Picassent, on rendiren armes lo març de 1939.Les guerres son cruels, la d’Espanya immisericorde perquè a més fou guerra civil. D’aquesta hi hagueren batalles i combats a dojo com la de Brunete, del Nord, l’Ebre, Espadán, etc. La de Terol es caracteritzà per la cruesa en els combats, malgrat això el més dur es produí en coincidir el frec a frec amb un hivern que va batre rècords pel que feia a les baixes temperatures –menys 20 graus centígrads-. Els civils i els combatents patien congelacions i en moriren a milers. La paradoxa dels morts per congelació, la rialla que els queda en el rostre –com si riguessin-.En tornar de Picassent mon pare fou depurat. JUSTO RULO CORTÉS, germà petit i, com mon pare, tinent dels Carrabiners també. Tot i haver sortit sense càrrecs, l’any 1940 l’aparell antidemocràtic instal.lat a la pell de brau els expulsà sense cap dret i per sempre. Temps fugit i mon pare s’incorporà com a llister a la constructora BARTOMEU RIBAS I PALAU a Cornellà. Els sous eren de misèria, s’havien destruït pobles, ciutats, conreus i, sobretot, originà un multimilionari deute per pagar aquella hipoteca que van generar els ajuts de tota mena que els països feixistes enviaren als rebels, ajuts sense els quals no haurien guanyat la guerra que havien provocat.La lacra d’aquells temps, l’estraperlo. De pà –tan essencial- n’hi havia poc i negre, “barrejat amb coses estranyes”. El blanc, mancava i d’estraperlo. Segons el meu parer el personatge més representatiu d’aquella misèrrima postguerra va ésser en Carpanta, sempre famèlic pensant en els entrepans i en el menjar que podia arreplegar. El coneguerem llavors a la revista d’humor PULGARCITO, on Carpanta representà fidelment pencaires i marginats que les passaren magres.
Tot el dia teníes fam, malgrat les llentíes, les farinetes i els moniatos, menú que “impedí la nostra ascensió al cel abans d’hora”.Seqüències a dojo. A la Rambla de Barcelona es recollien les burilles que llençaven els fumadors. Els fumadors de puros eren perseguits fins que llençaven les acaballes del puro. De vegades, en coincidir més d’un aspirant al “trofeu” hi hagueren raons fins i tot. Pel que fa a malalties cal no oblidar els polls, “el piojo verde”, el tifus, i la més esgarrifosa d’aquell temps: la tuberculosi. L’alternativa: sobreviure amb alimentació deficient i recursos farmacèutics insuficients. QUIN PANORAMA !!Amb tota aquesta indesitjable situació hi hagueren força dels “vencidos y desarmados” –certament vençuts i humiliats-, que pensaren que calia fer quelcom, organitzant-se perque les coses canviessin. En aquest punt voldria obrir un espai i dedicar-lo als homes i dones que, dintre i fora del païs, mantingueren l’esperit viu i ferm i, si calia, perdent fins i tot la seva pròpia vida.Al Baix Llobregat hi hagué, entre d’altres, gent del PSUC, UGT, PSC i de la AFARE, sigles on calia transcriure Associació Forces Armades República Espanyola.Plegats s’organitzaren per ajudar els empresonats i necessitats amb rifes, cupons i crean estructures d’informació i propaganda, essencial per que la gent estigués ben informada. Quan va cloure la segona guerra mundial, hi hagué un temps en que els vençuts Republicans cregueren en un proper restabliment de les llibertats democràtiques i polítiques. Per accelerar aquestes possibilitats, sembla que es volgué organitzar una gran manifestació a Barcelona, que aleshores pretenia cridar l’atenció dels aliats vencedors del “monstre” feixista. Malgrat tot, abans d’aconseguir els seus propòsits –possiblement dintre de tanta gent hi hagué més d’un infiltrat i confident- personatges dels qui mentre durà la situació el règim en va treure força profit.En arribar a aquest punt, hom pensa que no es tingueren en compte el que s’ha sabut més tard dels interessos, el repartiment i les àrees d’influència en el nou ordre mundial, així com la guerra freda on el franquisme –vigía d’occident, catòlic i apostòlic, salvador del mon contra el comunisme i els “judeo-masónicos” de triste memoria, valors que segons Nord-Amèrica i un grapat més de països, que pels seus interessos, digueren que calia preservar.No havien transcorregut massa jorns quan començaren les detencions, interrogatoris, apallissaments, tortures i maltractaments de tota mena, els mètodes eren força refinats. Els cops els hi donaven en els runyons, respectant la cara. Quan mon pare morí tenía els dos ronyons fets malbé, els metges no ens varen aclarir mai el perquè.Pel que fa a la cara voldria contar el que li passà a mon pare quan els seus torturadors en quedaren tips. Al febrer de 1948, a l’ajuntament de Cornellà –on succeïren els fets-, un nombre indeterminat de companys detinguts pel mateix afer i mon pare, emmanillats i esperant el seu trasllat a la Via Laietana de Barcelona, romanaren a terra i contra la paret. Mon pare coincidí prop d’un radiador de calefacció on hi arrepenjava el cap. De sobte aparegué el cap del urbans que li deien “el morrut”, quan en un rampell el tractà de “perro rojo” i d’altres insults. Finalment li donà un cop de puny tan fort a la cara que el tirà contra el cantell viu del radiador i que li badà la cella esquerra, per la qual cosa sagnà com un assortidor, quedant-li el rostre i la roba empapats en sang com un Ecce-Homo. Quan el comissari responsable de l’operatiu s’assabentà del incident, davant de tothom l’amenaçà que no toqués cap dels seus detinguts. Quanta hipocresía !!! Tota la nit apallissant !!!  I ara ???De l’ajuntament de Cornellà foren traslladats a la Direcció General de Policía que encara es troba a la Via Laietana de Barcelona. Quan els va semblar els engarjolaren a la Model. Poc després d’ingressar en aquest centre penitenciari, ma mare, com a cosa natural, s’havia aturat davant de les escoles nacionals de Cornellà. Àngel Rulo i Bargalló –mon germà gran i jo- anàvem amb ella. De cop i volta i sense saber per on, aparegué aquell animal sense entranyes que s’adreçà a ma mare i li prohibí que s’aturés a parlar amb ningú. Mon germà i jo, que aleshores teníem 8 i 10 anys, amb tot el que passava estàvem esgarrifats. Sense saber ni com ni quan ma mare prengué força i s’encoratjà, escridassant-lo i creixent fins que mica en mica aquell incalificable personatge, xano xano ens va deixar tranquils.Pel que es va fer córrer pel poble anys després, aquest individu morí de càncer d’estomag.Sota fiança i sis mesos més tard, Angel Rulo i Cortés sortí de la Model. Abans i de mica en mica els companys havien anat deixant el centre penitenciari. Ramon Bargalló i Rom, pare de Lola Bargalló i sogre d’Angel Rulo i Cortés, després de moltes dificultats, reuní les 3000 pessetes que li imposaren a canvi de la llibertat condicional de mon pare.Es evident que la gent está millor al carrer que engarjolada. Ara, però, i malgrat el seu alliberament, sonaren temps de vengança, i li negaren el més essencial: la feina. Al carrer, però et neguem la feina a una família amb dues criatures per alimentar. Aquest era l’estil.Els avis, però, ens varen salvar, al 1950 Ramon Bargalló Rom, mon avi matern, va aconseguir l’admissió, ara però com a peó.Per mèrits propis, i perquè lo temps va redreçant les coses, poc a poc i mica en mica, anar recuperant responsabilitats i categories.
Cap de magatzem, oficial administratiu i, ara en poc temps, recuperà el càrrec de llister. Del 1948 al 1959 –any que es pronuncià la sentència definitiva-, l’obligaven a presentar-se regularment al comandant de la Guàrdia Civil a passar revista. Aquestes visites de control, però, no eren el més greu. El que veritablement fou desagradable eren les visites no programades de la brigada política social, quan es presentava de matinada, perquè venia el “Sisco”, canviaba el governador o bé per treure’t del llit per fer-te la guitza a les tantes.A la que fou casa nostra, a Bellaterra 11 de Cornellà, hi hagué un quartet on el pare hi tenia les eines, ciment i quatre trastos vells. Quan en una incursió nocturna d’aquelles que feien els de la B.P.S. a hores intempestives, li feren preguntes diverses fins que sortiren al pati del darrera on hi teniem el trastam. En veure’l per fora la pregunta va ésser: “¿Ahí que es lo que hay?”. Mon pare, que n’estava fart que el traguessin del llit a aquelles hores, els contestà emprenyat: “¿De verdad quiere saber lo que tengo ahí? Pues mire usted, ahí guardo los tanques y las ametralladoras !!! ”. Del 1959 ençà ja no el molestaren més.El mon gira. Lo temps passa i Angel Rulo i Cortés es trobà amb els seus antics companys del col.legi. Plegats i a l’entorn de la revista “El Memorial”, editada i finançada pels antics alumnes dels Carrabiners, dels diversos espais en que territorialment s’havien establert –com fou la delegació de Catalunya i Balears, on s’incorporà mon pare a la pràctica d’intercanviar informació i assessorament en una tasca que els va permetre d’avançar en les seves reivindicacions pendents i actuals-. D’aquesta tribuna demanaren llur amnistia i rehabilitació pels qui pertanyeren a l’exèrcit republicà, cosa que es va produir finalment en la transició democràtica. Ara però, quan s’anaven corregint les injusticies i les marginacions, ara quan els militars republicans foren parcialment com les vidues i orfes incorporats a llurs nòmines. Angel Rulo i Cortés, provinent de l’extingit cos dels Carrabiners que es refungeren en l’anomenada Benemérita Guardia Civil al 1940, fou rehabilitat com a capità de la Guàrdia Civil el 23-6-1979. Lo 17 d’agost de 1992 morí als 83 anys. El 12 de gener de 1990 havia ascendit a Tinent Coronel.Malgrat l’esforç, missives, conferències, amb gestions envers tota mena d’autoritats i persones amb poder, capacitat i rango per resoldre, com militars, ministres, president A. Suárez y lo Rey. Amb tots els anys que durà la reivindicació, les entrevistes i la tinta consumida, mai, mai, mai, aquella honorable institució carregada de gloria per unes coses i altres, no recuperà el seu dret a existir.           

FOU AQUEST LO SEU PREMI PER LA SEVA FIDELITAT A LA REPÚBLICA   ? ? ?