Albert
Fina Sanglas (1933-1997)
per Ignasi
Fina Sanglas
Se’m fa difícil,no només perquè no sóc historiador, sinó també perquè el queem demaneu és
relatar un record prou dur com per reflexionar sobre l’amnèsia voluntària que
sovint resta de la memòria, aquells episodis que ens són particularment
dolorosos, prioritzant inconscientment els més amables, fins i tot els més
feliços, que també formen part inseparable de la realitat.
Entre els
primers, particularment dolorosos, està la detenció i l’assalt al despatx per
un escamot de la brigada político-social el día 15 de desembre de 1971,
especialment complexa, perquè les nostres instal.lacions foren materialment
ocupades, registrades i destruïdes per aquests agents. En aquest capítol i amb
motiu de la detenció dels 113, l’Albert passà també a les dependències de la
presó Model, fets que l’impedien seguir amb el rigor que ell volia la feina del
despatx. D’aquesta detenció, se’n deduí una sanció econòmica de
350.000 pts
. una de les
més altes que van ser imposades; la majoria no superava les
300.000 pts
. Aquesta
visió dels fets de l’Assemblea de Catalunya podria semblar superficial, però
cal també conèixer els grans sacrificis personals que la feren possible per
part de gairebé tots els seus participants.
Així doncs en aquest ampli espai de
peatonatge al Baix Llobregat, que és una petita part, vaig poder compartir amb
l’Albert, els companys del partit i des de la feina militant, està clar que
procuraré fer especial referència al meu germà i al seu despatx de Cornellà, on
feia funcions de recepcionista, “de porter”, del qual tinc tants records.
L’apertura del despatx es produí l’any
1971; jo militava al PSUC des del setembre del 1962, els dirigents obrers que
van convèner l’Albert a donar aquest pas, no eren per a mi desconeguts sinó més
aviat com de la família i per tant quan em van proposar anar a Cornellà, la
mateixa feina que ja havia fet a Mataró, em va semblar molt bé, perquè vaig entendre que hi podia aportar la meva
experiència relacional. Per part de l’Albert era gairebé un imperatiu
esdevingut dels seus contactes amb l’Estrada, en Fuentes, en Prieto, en
Garrido, en Ruiz, en García i tants d’altres que jo no tenia ni perquè conèixer
i que eren ja, en aquells moments, destacats dirigents.
També cal dir que aquesta feina jo la
compaginava amb el treball polític a
la Facultat
de Medicina de Barcelona, on ja tenia
càrrecs sindicals del SEU: estàvem preparant la constitució del SDEUB, al
mateix temps formava part de l’aparell de propaganda del partit, que per a mi
era la tasca principal, la més imprescindible. Tot just el 9 de març de l’any
següent, formalitzàvem la constitució del SDEUB als locals dels Caputxins de
Sarrià, fet que era la culminació d’un treball meticulosament preparat i que
tenia la voluntat de fer-se amb els menors riscos possibles. Així, l’Assemblea
constituent, malgrat la forta repressió posterior, va ser un gran estímul.
La nit abans, a l’hora de sopar, vaig dir,
a l’Alberti i a
la
Montserrat
, les nostres intencions per a l’endemà, una mica
contradient les normes de seguretat que el sector universitari ens havíem
imposat , perquè ells no eren membres del PSUC, procedien de la caiguda del FLP
(o els felipes), però com no podia ser d’una altra manera, la confiança era
absoluta. Aquesta confidència va fer possible que el primer dia de
la Caputxinada
serien
ells dos els primers en venir al convent a visitar-nos, ja estàvem assetjats
per la policia i la situació era molt incerta. Després tant l’Albert com
la Montse
, ingressarien al
PSUC l’any 1967 i això va fer la feina política més fàcil, la seva aportació al
partit fou insubstituïble.
La cresta de l’ona de l’antifranquisme estava
nodrida per:
-
els advocats
laboralistes
-
els Setze Jutges
-
els peluts o estudiants
progressistes
-
els capellans obrers
-
evidentment el partit
(PSUC)
i per sobre de
tots plegats els treballadors i treballadores que en el Baix Llobregat havien
assolit un gran nivell de coordinació i de maduresa política i sindical.
Per a mi poder treballar amb l’Albert a
Cornellà va ser una font inesgotable d’experiències i em va permetre conèixer
d’aprop tants i tants lluitadors de la comarca; aquells anys m’enfortiren en
les meves conviccions i cada cop més, sense adonar-me’n estava més i més
implicat en els diferents fronts que s’obrien a diari; era realment una lluita
constant que requeria molta voluntat, intel.ligència i encert, tot això es
conreuava al Baix Llobregat.
Un aspecte poc conegut de l’Albert era la
seva preocupació per
la Salut
dels treballadors, perquè el Baix Llobregat li havia fet conèixer diversos problemes, entre ells la sordesa
professional dels metal.lúrgics, la silicosi de Roca i Uralita, els riscos
psicològics i la hipertensió entre els controladors aeris del Prat; tots
aquests reptes que evidentment compartíem, li van fer dir el següent, que
reprodueixo per la seva actualitat:
“Els tribunals de justícia –tant en l’ordre
penal com laboral- haurien d’actuar amb més rigor en els casos que, per manca
de mesures, és a dir per culpa o negligència de l’empresari, es produeixen
lesions als treballadors... la inspecció de treball ha de ser més estricta en
les condicions de treball... ens cal erradicar o reduir les malalties i els
accidents de treball” (l’Hora 11.3.79)
Només cal dir, per tenir una idea del
moment que el nombre de casos de sords detectats al despatx del Baix multiplicava
per més de cent cinquanta les dades oficials referides a tot l’Estat.
Un altre tema
important eren les defenses davant del TOP; penseu que l’any 1964
la BPS
havia detingut a Barcelona
a 64 companys que haurien de comparèixer davant d’aquest nefast Tribunal; a
Girona les caigudes havien detingut a 12 companys, a Madrid per exemple, a 22
comunistes; era una tasca erosionant, perquè cap credibilitat davant del
tribunal feixista podia contemplar la bona feina de l’Albert i d’altres. Per
entendre aquest desgast, cal dir que l’any 1968 de les 221 sentècies del TOP,
170 eren condemnatòries, segur que les altres responien a detencions
arbitràries.
També en aquest període va néixer l`Anna,
filla de l’Albert i
la
Montserrat
; ho va fer al passadís de la pça. Letamendi, al
domicili; jo vaig arribar tots just començava l’expulsió de la nadona i un cop
lligat el cordó umbilical es va fer el trasllat a un centre assistencial; he de
dir que va ser un part senzill, no
sense risc;
la Montserrat
té una fortalesa a prova de foc; jo crec que és invulnerable al sofriment, al
desànim; en fi, és molt forta i sàvia. Mai li he vist transmetre un missatge
negatiu, com ella diu sovint, si una persona no està en condicions, més val que
no parli i aquest estar en condicions vol dir per a ella transmetre il.lusió i
confiança sense límits; no cal dir que per a l’Albert ella era tot i més.
En Francesc Casares, amic de l’Albert des
de sempre, amb un altre posicionament en la política catalana diu:
Alguns Magistrats deien de mi
-
“Casares és d’esquerres,
però és un senyor” (perquè jo anava amb corbata)
-
De l’Albert deien: “En
Fina és comunista, però és un advocat seriós”
Aquests reflexos
tradueixen una personalitat tan atípica en aquells anys que tenen un gran valor
testimonial.
No voldria acabar de parlar de l’Albert
sense dir que tenia també una bona dosi de sentit de l’humor, com empordanès
era el seny i la rauxa i de ben jove amb el meu germà Oriol tenien a les vuit
del matí aquest debat amb la mare:L’Oriol des de l’habitació preguntava cridant:
- mare, quin jersei em poso?
- el verd, li responia la mare.
- què vols mare?, preguntava l’Albert... des de la
seva habitació
I aquest diàleg, com podeu suposar no tenia
fi i podia durar el temps que fos necessari. Era un “divertimento” per iniciar
el nou dia.
Amb els treballadors del despatx de
Cornellà i el primer d’ells, l’Albert, vaig constatar sobre el terreny que la
“lluita de classes” és un fet inqüestionable i que Marx i Lenin n’han fet
pedagogia ; pràctica, però, que qui la duen a terme són sempre els més febles.
Cal per tant, fer més forts els febles i no ser mai feble amb les persones que
segueixen essent el càncer de la nostra societat. Aquesta és la lliçó que
l’hereu de la família em va deixar i que mai oblidaré i seguiré aplicant.
No podria acabar sense
ampliar aquest reconeixement a grans persones com en Miguel Àngel Gimeno,
la Ma.
Del
Carme Rueda,
la Xaro Fernández
Buey i les germanes Teresa i
Eulàlia; sense elles el repte del despatx de Cornellà no hauria estat possible,
perquè cada una d’elles va complir una funció imprescindible en el projecte i
el seu compromís cal que sigui explicitat en majúscules.