En memòria d’en Frederic Prieto
Benvolguts/es,
El proppassat 18 de juliol ens va deixar en FREDERIC PRIETO qui, a més de ser el primer alcalde elegit en democràcia, encapçalant la llista pel PSUC, per tal de gestionar i governar l’ajuntament de Cornellà, va ser soci de l’AMHBLL, i dels primers el numero 16 si no vaig errat.
Tenia molt clar que calia recuperar la memòria del què havia passat durant la negra nit del franquisme per tal de construir la democràcia des de la base i amb la participació de la ciutadanies, estalviant-nos, en la mesura del possible, de no caure en els mateixos errors anteriors.
Jo vaig tenir l’oportunitat, i l’honor, d’acompanyar-lo en la construcció del nou ajuntament en l’equip format per gent del PSUC, partit present, en aquella època, en quasi tots els àmbits associatius ciutadans. I dic construcció perquè estava quasi tot per fer.
L’especulació i el desenvolupament salvatge de la ciutat de Cornellà van guiar tota l’etapa franquista, i en els últims anys s’hi afegí la deixadesa política, tot plegat ens vam trobar una ciutat amb un creixement espectacular a nivell d’habitants, però sense serveis, ni infraestructures, però això vosaltres ja ho sabeu, la majoria sou veïns de Cornellà ho heu viscut, o sofert, que també.
Evidentment, aixecar des de zero una administració municipal, sense recursos i amb necessitat de resoldre problemes inajornables va ser molt dur. En Frederic tenia dues coses molt clares, ens demanava creativitat, per tal de no caure en els vicis anteriors, i a la vegada promovent la participació, fins allà on fos possible de la ciutadania. Hi havia molta il·lusió i calia aprofitar-la a fons per tal de canviar el que semblava impossible.
Va ser un període de gran dedicació i treball intens. En Frederic ens demanava creativitat i implicació, i sempre ens recordava que no podíem defraudar la confiança de la ciutadania. La seva capacitat de convèncer i inspirar era admirable; va saber transformar l’angoixa i la incertesa en projectes concrets que avui podem veure a Cornellà: (col·lectors d’aigües, desenvolupament urbanístic: Almeda, Camp Empedrat, Fontsanta, Fatjó, pàrquings municipals, Festival de pallassos, Festa Major i Festa de Reis, Escoles, sanejament econòmic i una llarga llista). I, també implicant-se en la solució de problemes de la ciutadania com és el cas de Lindavista.
Durant tota aquella època el veia amb molt de respecte i em semblava una mica distant, encara que quan el necessitaves t’escoltava sempre. És aquella sensació que tens amb la gent que respectes molt, com era el cas. Recordo quan, desesperat perquè no podíem pagar a final de mes, l’anava a veure al seu despatx, a vegades a altes hores, on es trobava signant documentació municipal, i sempre m’animava, i d’allà en sortia alguna solució, algun camí.
Amb ell no només vaig compartir visions polítiques, que ho vam fer, sinó que vaig aprendre una manera de fer política realment il·lusionant, sens dubte, però molt exigent. Els primers temps de la nostra etapa municipal, on estàvem paralitzats, en especial, per la situació econòmica-financera, ens deia que fóssim imaginatius, capaços de pensar en fer coses amb impacte transformador per la ciutat, però això sí, assumibles. No ens podíem permetre defraudar a la ciutadania que ens havia escollit.
Va liderar un projecte de ciutat en el que va comptar amb un ampli suport polític (des de CiU fins als socialistes), especialment en la primera etapa de govern municipal. El projecte, malgrat tot, no va poder prosperar, circumstàncies polítiques externes i internes molt ben descrites en el seu llibre La Glòria i el poder, el van dinamitar.
Com diu en Salvador Montell (que ens ha deixat recentment) en el Pòrtic del llibre esmentat:
“Estem molt orgullosos de ser amics de qui ens ensenya a ser assossegadament demòcrates, perquè ets un home de pau i que, quan convé, ets capaç del gest enèrgic i tens capacitat d’indignació”
No hi puc estar més d’acord, no ho sabria expressar millor. Tal com entenia la democràcia política i la participació ciutadana que se’n derivava, el seu nivell d’exigència era molt alt, i totalment conseqüent. Volia que la gent pogués expressar les seves opinions, malgrat la dificultat que sempre suposa gestionar les divergències.
Un cop acabada l’experiència municipal va seguir aportant el seu lideratge i gestió eficaç en el mon del turisme i l’esport com a diputat de la Diputació de Barcelona.
Ens vam retrobar quan em va demanar que col·laborés com a assessor durant la seva etapa com a síndic de Greuges de Cornellà, feina que no existia abans i que va contribuir a desenvolupar sempre fidel a la seva manera d’entendre la relació entre la ciutadania i l’administració i ajudant a que els conflictes sense solució aparent poguessin trobar una sortida.
El seu compromís per avançar com a país, Catalunya el va dur a promoure i presidir la Taula pel dret a decidir del Baix Llobregat.
Es va implicar en la construcció d’una alternativa política, sumant forces des de l’esquerra, per poder presentar una nova opció per governar Cornellà.
Sempre va cercar les millors eines per tal de contribuir a transformar la nostra societat i, si no existien, contribuïa a crear-les.
Gràcies, Frederic, per la teva dedicació i compromís amb Cornellà. Ens has deixat un llegat immens, i la teva visió de la política com a eina de canvi i participació seguirà inspirant-nos a tots.
Amb gratitud i respecte.
